Els mons d’Aixa sorprèn d’immediat per la seua força narrativa, pel joc d’imaginació i de llenguatge que hi trobem, per les possibilitats que albirem en l’escriptor que hi ha darrere. Carles Mulet hi desenvolupa les línies mestres de l’epopeia morisca, tan intensa a les contrades meridionals, tot emmarcant-la en una trama plena d’atractiu i recursos.

[...]

Carles Mulet ens mostra les grans possibilitats d’una sensibilitat lingüística acurada aconseguida en base al correcte tractament de la llengua realment parlada, amb tots els seus matisos locals, amb tota la seua riquesa, empeltada amb la tradició culta, elaborada amb solucions vàlides de la gran tradició literària del conjunt de la nostra cultura catalana. Si a la narració de Mulet una solució satisfactòria, almenys com a enfocament inicial, dels problemes de la llengua literària (un dels primers en la nostra narrativa), el ritme del relat, la construcció de la ficció, la combinació del fet històric amb la invenció, tampoc no ens defrauden.

(Gustau Muñoz: "La força narrativa de C. Mulet: imaginació i llenguatge nous", Diario de Valencia, 16 de desembre del 1981)