Carles Mulet Grimalt (Gata, Marina Alta, 1953). Realitza estudis primaris al seu poble i de batxillerat a Dénia. L’any 1970 es trasllada a Alacant per realitzar els estudis de Mestre de Primària, títol que assoleix l’any 1973. En 1974 inicia el treball com a mestre de Primària.

En aquells primers anys de la dècada del 1970 qualla també el seu compromís amb les classes populars i amb la llengua i el país: classes de valencià en el Club d’Amics de la Unesco d’Alacant, representant estudiantil i membre de la Unió Democràtica d’Estudiants d’Alacant; participació en el procés d’organització democràtica dels ensenyants i en el moviment de renovació pedagògica (Freinet); finalment s’afilia al Partit Comunista, del qual n’esdevindrà un dirigent destacat, dins el corrent renovador i nacionalista. Ja mestre en actiu, prossegueix la seva tasca de la renovació pedagògica (Escola d’Estiu, Pla Experimental per a l’ensenyament del valencià...), i participa en la constitució del Sindicat d’Ensenyament del País Valencià. Paral·lelament, la seva afecció per la lectura desemboca ja en unes primeres incursions en la creació literària.

A l’inici de la dècada del 1980, amb el procés de malbaratament del projecte polític renovador del PCPV, abandona el partit junt amb altres companys i es compromet en un nou projecte d’esquerra nacional i alternativa que arrenca amb l’Agrupament d’Esquerres del País Valencià i quallarà en la Unitat del Poble Valencià. Paral·lelament, aquells anys suposen també la seva irrupció en la creació literària, amb la publicació d'Els mons d’Aixa (1981), Amarg com el sèver (1983) i la carpeta de poemes Crestalls de desig (1986); així mateix, en 1981, queda finalista del Premi Andròmina dels Octubre amb Faules del verd i la gangrena (obra que va restar inèdita). A partir de mitjans dels vuitanta, la seva intervenció cultural se centra en la fundació i desenvolupament de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, especialment com a membre del consell de direcció de la revista literària L’Aiguadolç. També en aquells anys estudia Filologia Catalana a la Universitat d'Alacant i assoleix la llicenciatura en 1987. Són anys d’una intensa activitat en el camp educatiu: procés de posada en marxa de l’ensenyament en valencià, projectes d’experimentació per reformar el sistema educatiu, per la seva democratització i innovació. Sol o en col·laboració amb altres ensenyants, produeix materials didàctics, llibres de text i articles sobre ensenyament-aprenentatge, especialment de la llengua i la literatura. Per tot això, a Tarragona li atorguen, el 1991, el Memorial "Maria Antònia Mirambell" d’innovació educativa i defensa de la llengua.

Els anys noranta suposaran un nou tombant en la seva vida: d’una banda, el progressiu canvi estratègic i ideològic de la UPV –que arracona els plantejaments més esquerrans, catalanistes i alternatius– fa que dimiteixi de les seves responsabilitats de direcció i de representació del partit fins a arribar a l’abandonament pràctic de la militància. D’altra banda, pel que fa al treball, desenvolupa tasques d'assessor psicopedagògic de CEP, d'assessor tècnic de valencià i accedeix al cos de secundària com de professor de valencià, llengua i literatura. En l'àmbit literari, la dècada comença amb la seva participació en l’antologia 9 narradors de la Marina Alta, i assoleix la fita més rellevant amb la consecució del premi "25 d’Abril" de Benissa per Cossos i mossos (1998). Pel que fa a la tasca de crítica i assaig literari, cal destacar, el seu paper de coordinació del "Centenari del Naixement de Maria Ibars" i la publicació de diferents estudis sobre aquesta autora.

Amb el nou segle, segueix el seu compromís per la innovació pedagògica, ara centrat en la incorporació de les noves tecnologies digitals al procés d’ensenyament-aprenentatge, participa en la vida sindical com a alliberat de l’STEPV i és elegit reiteradament com a representant a les Juntes de Personal. En l'àmbit polític, s’incorpora a Esquerra Valenciana, de la qual va ser president (2001-2004) fins que el 2007 abandona tota militància de partit. Des d’aleshores, intensifica la dedicació a la creació literària que es decanta preferentment per la poesia: Quadern de sal (2011), Viatjar descansa (2016, premi Senyoriu d’Ausiàs March), Talismà (2017, premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi) i Naixement d’Islàndia (2019, premi Vicent Andrés Estellés). També hi destaca la seva tasca com a traductor, amb la publicació del recull antològic 7 poemes de La parole en archipel de René Char (2012), la novel·la La bona lletra, de Rafael Chirbes (2018) i el recull antològic De la gran Safo soc parell de Paul Verlaine (2019). Alguns dels seus poemes són traduïts a l’italià, dins Le voci di un popolo. Antologia di poeti valenziani (2018) i al castellà a Juntos cruzan un rio sin lecho. 10 poetas catalanes (2019).

Al llarg de la seva trajectòria com a escriptor ha publicat un bon nombre de textos breus i variats (ressenyes, comentaris d’actualitat, introduccions a catàlegs d’exposicions...), així com col·laboracions periodístiques en publicacions periòdiques com El Poble de la Marina, Canfali-Marina Alta, La veu de la Marina, Diario de Valencia, Noticias al Dia, Levante, Información i Vilaweb. El 2007 va encetar el blog personal Nausica, on ha anat publicant esborranys de creació, traduccions, notes de lectura, impressions de viatge i opinions de manera més o menys regular.

Actualment viu entre Pedreguer i Xaló, a la seva estimada comarca de la Marina Alta. Des del 2021, és vocal pel País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.