Amarg com el sèver
Aquest vendaval m’ha produït la mateixa impressió que l’agosarada primera punta de cigar que ve a escalfar la seua pesta sobre la transparent virginitat d’un esplèndid cendrer de cristall. Ja sé que hi són per a això, els cendrers –com les lliteres dels vagons-llits per a ocupar-les-, però també és lícit creure’s amb dret a contemplar-los com una peça única, encara amb la màgica nimbe de la naixença, abans d’encaixar al seu lloc. I jo creia que avui, amb l’escassa concurrència d’aquest tren i la sort d’aquest departament tan enretirat, gaudiria a la fi d’un viatge tot sol, d’una nit no compartida.
Si ara no la mire semblarà que tinc aquesta vergonya que m’avergonyeix, aquesta torbació vermella i encesa que em rosega com la calç, quin sentiment més inadequat per a un home format, amb aquestes coses ja clares –superades- com jo.
I més que encara no ha parat de parlar-me des que ha tornat, i de mirar-me amb la mateixa familiaritat que si sempre m’hagués conegut amb aquesta flassada fins al coll. Trauré els braços. Mig m’incorpore. Naturalitat, faré com si res, com ella, com si res no passàs.
Però ella s’està despullant sense complexos, i jo, en fer com si no, soc fastigosament indecent perquè hauria d’esguardar-la amb els ulls lluents, cobejosos, com si fos el manobre de l’obra del cantó, perquè aquest posat que m’he imposat, més indiferent que civilitzat, no és masclista ni reprimit, ja ho sé, però ho amaga.
(Fragment del llibre Amarg com el sèver. València, EL Cingle: 1983)