Hom deia que el vell en Joan de Granot, malnomenat també l’"argentino" per tota la seua joventut vessada als solcs d’una estança pampera, i tornat al poble amb les mans endurellonides, per morir una nit al racó de la llar de sa casa, havia deixat un senyal inaudit del seu pas per la vida.

Quan arribà –diuen els nets. Semblava fer nosa on se posés, poc a poc va anar arrupint-se, arrupint-se..., i trobà aquella cadira, sempre al racó del foc, d’on mai no es llevava. El rostre semblava, de més en més, una escultura rescatada, i només els ullets se li delataven estrelles quan parlava d’aquell cel immens de l’Amèrica, com si d’allí els haguessen tret a punta de coltell.

Finalment deixà de viure –alenar– i aquella cadira fou ben prompte desapareguda, venuda, cremada la nit de Sant Joan..., no podríem ben bé afirmar cap cosa amb certesa. Si podem dir però que un dia, en arribant els freds, encengueren el primer foc sense Joan. Ningú no va poder però ocupar aquell lloc on ell habitava, ni cadires, ni taules, ni res pogueren col·locar al lloc on havia d’haver el vell seient. Una paret invisible i impenetrable, una eternitat corporeitzada, impedia a qualsevol altre objecte d’ocupar el seu lloc.

(Fragment del llibre Els mons d’Aixa. Ondara: Ajuntament d’Ondara, 1981)