Ara li tornaven aquelles cançons romàntiques, quasi totes italianes, que no es cansaven mai de repetir els altaveus, reproduint-les en entrar, durant els descansos, en eixir..., amb el seu característic esbiaix metàl·lic. A la catalana –com que li deien Marina-, ell li cantava allò de Marina, Marina, Marina, con te mi voglio sposare. Però la seua cançó preferida era “Volare”. Moltes vegades aquella tonada encomanadissa se li encastava al cervell de la mateixa manera que ho havia fet la bella catalana, i la repetia obsessivament, com captivat pel seu agombolament cadenciós.

Quan la bella catalana va arribar al poble tots els amics la volien cortejar. Els enlluernava l’atractiu de la novetat, en aquest cas reforçat per aquell accent exòtic acompanyat de paraules singulars com noi, maco o empipada, que empedraven de raresa el seu valencià. Però a ell, el que més el va fascinar des del primer encontre fou, d’una banda, aquella bellesa inèdita, la semblança tan moderna i refinada que es manifestava emblemàticament en el rostre: uns ulls grans i lluminosos sempre prestos a admirar-se, unes galtes llustroses com una poma, uns llavis i un nas d’una justesa estilitzada i, sobretot, com un marc esplèndid, aquella melena afrancesada de cabells ben retallats i sempre tan acuradament raspallats que atreien els dits com un imant; i d’altra banda, l’enlluernava igualment el seu joiós meravellament davant la brostada encara incipient del propi cos, el capteniment desimbolt amb què acceptava l’esbatanament inevitable de la carn i la cadència tan natural amb què el feia manifest, aquella exhibició que recordava el clivellament impúdic i rialler de la magrana, la destil·lació titil·lant del seu xarop dolç i envescador.

("Cinema paradiso", dins Cossos i mossos. Barcelona: Columna, 1998)