ULISSES

Vas sortir de casa corrent, com sempre, com tothom, com tot al teu voltant, i el primer que vas notar és que alguna cosa havia canviat, a l'exterior: l'horrorosa bafarada que deixaven rere seu els autobusos havia quedat relativitzada per un lleuger llebeig d'una frescor que gairebé ja havies oblidat. Feia fred! Els ocells queien dels nius i era com si algunes flors haguessin de florir aleshores, sota aquella broma fugissera, flonja i freda com una pluja de plomes de pingüí. Els teus pensaments esdevingueren esmolats com navalles; una esgarrifança et recorregué la regió dels ronyons, encarcarada després d'hores d'estar assegut, llegint el que d'altres havien escrit. El dia, immaterial, agonitzava: tot s'omplí de cendra i d'esperits que, al cap d'uns moments, un cop de vent s'endugué com si fossin llençols estesos sense agulles. La lluna s'aixecà, plena, blanca, plena de clotets, que alguns ignorants prenen per cràters, com una promesa de disset anys que s'hagués excedit amb els pastissos. El vent li feia voleiar els vels. Vas sentir com se t'encenien els pensaments com incendis; els teus ulls, fanals antics, observaven el passat i el present. El cel era net, tot d'un plegat, i el temps semblava aturar-s'hi: ben aviat, però, esdevindria  negre com la  tinta, i hi volarien les bruixes de mirada agosarada. Ella caminava rere teu, pàl·lida com un melindro, llarga com una ballarina que no ho és. Retén-me encara una mica més, Calipso, amb les teves ones sinuoses, vas pensar enmig de la teva navegació del tot incerta. Tremolaves d'excitació, de desig i de paüra, com un nen davant la irresistible atracció de la cambra fosca d'una casa encantada.

(Del llibre Històries d'amor i dissolució. Barcelona: Columna, 1999, p. 145-146)