Havent-te fet tan gran, he descobert, finalment, que ets humana. Quan eres una deessa, hauria mort per tu, i durant dècades senceres vaig esperar-te davant del pedestal que, ofesa, vas abandonar. "Qui me la fa, la paga", em vas dir, amb una mirada terrible d'esfinx. Ara la bellesa dels vint anys s'ha corsecat (quan ens vam estimar eres preciosa, tant, que em feies por), però ens queden dues o tres coses: el teu somrís, la meva pau, dos miralls que reflecteixen, perduts entre la boira, els nostres somnis més secrets i acolorits, el fil daurat que compartim i que ens uneix en una inexplicable intimitat, com si continuéssim respirant el mateix aire, l'anell de plata que t'anuncia puntualment les malalties, les teves filles, la meva inclinació mòrbida per les aranyes, els abismes, les cambres fosques i les noies com tu, el teu terror atàvic per tot el que té massa potes, les nostres frases ambivalents, que ens conviden i ens inciten, encara, amb tot l'encanteri subtil d'un lleu polsim de fades.

(De L'encanteri. El Vendrell: March Editor, 2006, p. 9)