L'autora vol fer una creació literària diferent [amb Contes verticals] i decideix escriure contes amb forma d'acròstic, substituint les lletres del començament de cada ratlla per paraules. Llegint les paraules destacades de dalt a baix es troba el resum de la narració; en llegir el conte horitzontalment es troba el com que ens atrapa més. És un joc d'experimentació amb el llenguatge molt interessant; i el fet de trobar-hi les il·lustracions de Picanyol fa que el joc sigui molt agradable.

(s/a. "Grup de recerca proposa", Escola Catalana, núm. 453, octubre de 2008, p. 48)

* * *

Después de haber realizado con sus alumnos unos experimentos de creación literaria –poemas en forma de acrósticos–, la autora pensó que ella podía probar fortuna también escribiendo cuentos utilizando la misma técnica, solo que lo hizo sustituyendo las letras de cada línea, por palabras –destacadas en negrita–. El resultado son estos relatos que se leen en vertical –versión resumida del argumento– y en horizontal, con el mismo interés. Alegria Julià consigue, con la lectura en vertical, despertar la curiosidad del lector, hasta del más perezoso, que para 'saber más', para conseguir los detalles de la historia deberá hacer la lectura de siempre, en horizontal.

El libro tiene dos partes; en la primera, hay cuentos verticales crecientes, de una palabra hasta diez; se trata, por lo tanto, de narraciones muy breves pero en las que aparecen personajes que luego completarán su peripecia en los cuentos de la segunda parte, más largos. Los relatos son de todo tipo, unos más divertidos, otros más fantasiosos, los hay exagerados, también sutiles, los hay de animales, de personas… En fin, en este caso, importa menos la historia en sí que la manera en que está contada. La autora consigue, con este sistema, sorprender y espolear la curiosidad de los lectores.

(s/a. "De 10 a 12 años. Contes verticals", CLIJ, núm. 217, juliol-agost de 2008, p. 65)

* * *

[…] Contes verticals és una lectura per a lectors ràpids i impacients. Llegint les paraules destacades de dalt a baix, ens assabentem del contingut de la narració de manera resumida. A mesura que s'avança en la lectura, els contes van creixent: comencen per una paraula, dues, tres, i així successivament fins a deu mots.

Tanmateix, i com un joc, els lectors poden aprendre estratègies d'expressió escrita: resum de l'argument d'un conte en poques paraules, compleció de l'argument inicial amb descripcions de personatges i de llocs, amb aclariments i detalls sobre els esdeveniments.

Les il·lustracions de Picanyol acompanyen aquest recull d'històries que semblen independents, però que no ho són tant, ja que força personatges i situacions es relacionen entre ells.

Per llegir tot jugant amb les paraules.

(M. Carme Roca. "Llibres d'interès educatiu: Contes verticals", Escola Catalana, núm. 451, juny de 2008, p. 56)

* * *

Nou contes [Contes numèrics una mica histèrics] en què prenen protagonisme els números. En alguns indueixen el lector a comptar i descomptar, en d'altres, cal agafar una calculadora… Unes suggerents i generoses il·lustracions interpreten el to inquietant dels contes amb moltes el·lipsis i ombres.

(Andreu Sotorra. "Literatura infantil i juvenil. Ressenyes", Avui. Cultura, 18 d'octubre de 2001, p. XVII)

* * *

[…] També hi ha recuperació històrica en la novel·la Gent de mar, d'Alegria Julià. L'autora centra la seva novel·la en l'etapa de les Amèriques dels patrons catalans del segle XIX. Vilassar de Mar és el port de sortida d'un relat sensible, sense enfarfegaments retòrics, amb el triangle de la joventut, l'amor i la mort, tractat amb un bon pols narratiu. […] Alegrià Julià barreja els sentiments humans amb l'activitat marinera que encara avui el folklore recorda amb balls i commemoracions en més d'un dels antics ports catalans.

Alegria Julià fa una novel·la que sembla viscuda. No és estrany. Els seus avis eren de Vilassar. A Gent de mar, doncs, hi ha records, herències de relats, recuperació de memòria familiar i col·lectiva a la vegada. I una referència constant al Mascaró de proa. Talment com si la novel·la hagués inspirat el nom de la col·lecció que La Galera ha començat aquest any amb un criteri singular, tant de forma com de contingut.

(Andreu Sotorra. "De patrons i cavallers", Avui. Cultura, 9 d'octubre de 1997, p. XIV)

* * *

Contes d'ambient acolorit [Contes de festa major], relatats amb una bona mostra de recursos. Mentre un conte es pot llegir verticalment seguint la primera paraula de cada ratlla i, després, ampliar-lo en una lectura horitzontal, els altres alternen monogràficament els monosíl·labs, les paraules bisíl·labes, els cal·ligrames i les onomatopeies.

(Andreu Sotorra. "Literatura infantil i juvenil. Ressenyes", Avui. Cultura, 16 de novembre de 1995)

* * *

En la col·lecció de llibres de literatura infantil i juvenil "Els grumets de la Galera", des de l'any passat hi figura una obra, ambientada a Moià, de la qual és autora Alegria Julià, mestra i escriptora que passa els estius a la nostra vila.

Un romà al segle XX narra la història d'un soldat del temps dels romans que misteriosament apareix a Moià un Dijous Sant mentre se celebren les tradicionals evolucions dels Armats a la plaça Major. El nus de l'obra consistirà a veure com el Pere i l'Andreu, dos moianesos que han acollit el soldat romà a casa seva, poden secretament ajudar-lo a tornar a la seva època i entre els seus, fent altra volta un salt en el temps de només uns dos mil anys enrere, quan els romans campaven per la nostra terra. Pero avançar ara més detalls sobre l'argument de l'obra fóra fer un tort a l'autora i també als probablement nombrosos futurs lectors que voldran saber el com i el perquè de la compareixença del soldat Marcus a casa nostra.

Per a il·lustrar l'obra, cap altre dibuixant tan adient com en Picanyol no podia haver triat l'autora, de manera que la novel·la –interessant des del punt de vista literari i també historic i documental– s'enriqueix notablement amb bells dibuixos de la vila, el castell de Clarà, la Granoia, el Prat… […]

Per als moianesos, el llibre té a més l'al·licient d'anar trobant frases, llocs i gent tan fàcils d'identificar: "Sal, pebre, canyella i arròs!", el carrer de les Joies, una bibliotecaria que es diu Elvira…

(C. R. F. "Un 'armat' romà de debò", La Tosca, febrer-març de 1992, p. 27)