Em pensava que ja només quedàvem el meu germà i jo dins la sala, però de cop i volta vaig veure un armat en un racó, mig amagat per la columna.
M'hi vaig acostar i vaig dir:
–Què fas encara vestit? Va, corre, que ens faràs plegar tard!
L'armat no es va moure. Estava allà palplantat, quiet i mut com una estàtua. Encara duia el casc posat i això feia que no li veiés bé la cara, però en el que sí em vaig fixar era en les seves cames nues: era l'armat sense mitges.
–Ei, treu-te el casc! Que no em sents?
Ja em començava a posar nerviós. L'Andreu no s'adonava de res, era en un extrem de la sala comptant els escuts.
–Tretze, catorze i quinze… Ja hi són tots.
Em vaig acostar una mica més a l'armat amb la intenció de treure-li jo el casc, però, o ell era massa alt o jo massa baix. L'Andreu sí que podria, o almenys tindria més facilitat que jo per convèncer-lo.
–Andreu! –vaig cridar–. Vine a ajudar-me…
Quan l'Andreu es va girar i va veure l'armat, es va quedar ben astorat.
–Qui ets? –va fer.
No va rebre resposta i s'hi va acostar. L'armat, acovardit i prement el puny de la seva espasa, anava reculant, fins a topar amb la paret. Aleshores el meu germà, lentament, va alçar les mans i, mesurant tots els moviments, li va aixecar la visera.
Quan li vam veure la cara, no sé que es va espantar més, si ell en veure's descobert, o nosaltres en no reconèixer-lo.
No era ningú del poble. No era cap dels armats que havien assajat el dia abans. Qui era?
–Qui ets? –va tornar a preguntar l'Andreu– Com et dius? Què hi fas aquí?
Amb aquells ulls tan esverats, oberts com unes taronges, ja es veia prou bé que no ens entenia.
–Però digues alguna cosa! D'on has sortit? Com has arribat fins aquí?– insistia el meu germà.
Finalment va trencar el silenci i, amb una veu greu però una mica tremolosa, va dir:
–Miles Marcus sum.
Òndia! Això sí que no m'ho esperava. Ara érem nosaltres que teníem els ulls fora d'òrbita. Ens vam mirar bocabadats, si ens punxen no ens treuen sang.
Encara vam tenir esma de dir a l'una:
–Què…?
–Marcus, miles Marcus sum –va tornar a repetir, aquesta vegada en un to de veu una mica més tranquil i segur. I a poc a poc es va treure el casc, mostrant obertament una cara tan desconcertada com les nostres.
No enteníem res. Només una cosa semblava evident: era un soldat romà de debò.

(Fragment d'Un romà al segle XX. Barcelona: La Galera, 1991, p. 20-23)
 

* * *
 

Són les vuit…, les nou…, fuig el temps. Ja és ben fosc.
Les deu. Pum! Un tro, la llum, el fum. El "cor-re-foc"!
–Va Pep, que véns? –em diu el Marc–. Hi ha el Pau, la Neus, la Rut, el Pol, el Guiu… Tots.
Jo no dic res.
–Que tens por?
–Qui, jo? No!
No és cert, sí que en tinc, de por. Un feix de llum romp la nit. Veig el roig i el groc del foc. És foc i fum, un fum dens. Uns sers mig boigs fan salts i bots i un drac verd i blau, amb un cap gros i els ulls d'un roig viu, treu foc i trons de dins del coll i fum pel nas. Tinc el cos moll, xop.
No hi puc fer més i faig un crit. És un crit fosc que em ve del fons del pit. Sort que no se sent; pot més el tro o el llamp o el pet del foc. Veig un nen fet un mar de plors. Ell és xic, jo no. Els plors no fan per mi, me'ls bec, cap dins.
–Ei, Pep! Va –és la Neus que amb la mà em fa un gest.
No puc fer el sord.
–Sí, sí… Ja vinc…
El cor em bat molt fort. Ai, que em surt del pit! No em moc, gens, ni un xic. Ni els peus, ni les mans, ni el cap. Quiet. Sóc un glaç.
–Què fas? Què tens? –em diu el Pau.
Ell ho veu, ho sap. Em sap el punt de por que em neix de dins i em surt pels ulls secs, més grans que mai. Ve cap a mi i em don la mà.
–Fes el cor fort!
Què m'ha dit? No ho sé ben bé. Em duu amb ell, em fa que sí amb el cap.
–Tu ho pots fer. Au, va! Si és un joc, tan sols un joc. Veus? Ja hi prens part.
Tinc a frec el cos del drac. Tot el món és roig de foc i gris de fum. Trons a tort i a dret. I jo al mig del món boig, del joc foll que tot ho romp, com un torb sens fre.
Un riu de gent que gruny i fa brams. I salts i crits.
–Oh! Quin pet!
–Ah! El drac, el drac, que ve!
–Més trons, més!
–Bé, molt bé, més fort!
I de cop ho veig clar: són els meus crits i els meus salts, sóc jo qui va amb tots Al "cor-re-foc" En un temps breu s'ha fos la por. Ja no és la llei del més fort, és la de tots. De què tinc por? De res! Per què tinc por? Per res! Tot és fals, és un bluf, un no res, tan sols un mar de fum i foc que no fa mal. La gent riu i els crits són de goig.
–Què, com va? Tens por? –em diu el Pau molt a prop meu.
–Ca, noi! Ca! –faig de cop i ric amb ell–. He fet el cor fort, tal com m'has dit.

(Fragment de "Cor-re-foc (conte monosil·làbic)", dins Contes de festa major. Barcelona: Alfaguara, 1995, p. 45-50)
 

* * *
 

El port de Barcelona cada cop era més lluny i més difuminat.

–Ara sí que no et pots fer enrere, Toni –deia en Ciset al noi de cambra, que mirava el mar des de popa. Contemplava l'estela que deixava la nau, un llarg camí d'escuma que es tancava lentament tot agafant la forma d'un espina de peix, pensava en Toni, l'espina d'una anguila llarga i gegantina que serpejava per la superfície del mar, el cap amagat a la popa i la cua perdent-se enllà. Entre les ratlles d'escuma blanca el blau marí s'anava aclarint, i passava per tots els tons: blau turquesa, blau clar… Era com si uns bocins de cel haguessin caigut al mar. A banda i banda, fins a l'horitzó, tot era d'un blau intens, semblava tinta una mica aigualida.
–Ens dirigim a les salines de Torrevella, a prop de las mar Menor, acompletar la càrrega amb sal.
–Em pensava que ja ho havíem carregat tot.
–Ca! Ara només portem l'aliment per a la tripulació, alguns barrils de bacallà i altres coses sense importància, pacotilla.
–I que en farem de la sal?
–La portarem a través de l'Atlàntic cap a Uruguai. A Montevideo ens la compren per als saladors de carn que tenen allà.
En Toni se l'escoltava amb molt d'interès, cosa que plaia molt a en Ciset, se sentia important. Es trobava davant d'algú que el considerava, que no el tenia per un neci. Encoratjat, va continuar l'explicació del trajecte.
–Allà mateix carregarem el tasajo. Saps què és el tasajo? –el noi de cambra va fer que sí amb el cap d'una manera gairebé imperceptible, però en Ciset ni se'n va adonar perquè va continuar –És la carn de vaca seca i salada, que serveix per a l'alimentació dels negres i mulats de Cuba.
–Què vols dir? Que el tasajo es descarrega a Cuba?
En Ciset va fer un gest afirmatiu.
–Quin fart de carregar i descarregar! –va exclamar en Toni.
–Ui! Espera't, que no s'ha acabat. Anem pas a pas. –en Ciset parlava lentament, com aquell qui repeteix una lliçó que s'ha d'aprendre de memòria. Si el tallaven, ell reprenia la conversa al mateix lloc on havia estat interrumput, no perdia el fil –Sortint de Montevideo, anirem vorejant la costa d'Amèrica del Sud, fins a la mar Carib. És molt traïdora aquesta mar, sobretot en temps dels equinoccis, ja ho saps, quan s'entra a la primavera i a la tardor. En aquesta època els corrents són tan forts i els vents bufen amb tanta potència,que més d'un vaixell ha desaparegut sense saber-se'n mai més res, sense deixar ni rastre.
En Ciset havia donat un to misteriós a les darreres paraules. Volia impressionar el Toni i ho va aconseguir. De seguida però, va canviar la inflexió de veu, la va fer més informal, i va continuar.
–Bé, tornem a la nostra ruta. Ens dirigirem al port de l'Havana per vendre el tasajo. Després seguirem cap al nord, fins arribar als Estats Units, a la ciutat de Nova Orleans o a Savannah, una de les dues, no sé a quina anirem aquesta vegada. Allà hem de carregar fusta i cotó. I aleshores sí, amb aquesta mercaderia tornarem cap a casa.
–Ara m'explico perquè es triga un any a fer la ruta del tasajo.
–I de vegades més i tot. Pensa que, a cada port, ens hi hem de quedar molts dies. Entre descarregar, vendre, comprar i tornar a carregar, no te'n dic pas res… Ah! I els permisos per entrar i sortir del port. I les reparacions del vaixell, si és que algun temporal ha fet desgtrosses, cosa molt probable. I la contractació de la tripulació a l'Havana pel viatge de tornada. Pensa que hi ha qui se n'hi va però no torna. Ja ho veuràs, la ciutat de l'Havana és una cosa mai vista.

(Fragment de "Mar enllà", dins Gent de mar. Barcelona: La Galera, 1997, p. 43-45)
 

* * *
 

–Avui és el teu aniversari, oi?
–Sí… –diu el Xavier sense gens d'entusiasme.
El Xavier i el Quim, dos companys d'oficina, han baixat una estona al bar que hi ha just al davant de l'edifici on treballen, estan asseguts a la barra prenent un tallat cadascú.
–I quants anys fas, si es pot saber?
–TRENTA –respon amb una veu apagada i la mirada perduda al fons de la tassa. Té un aspecte pansit, com si li acabessin de dictar la sentència de mort.
–Caram! Quina cara de pomes agres. No pateixis que no ho diré a ningú de la feina. Ja veisg que no ens vols convidar. Ho vols celebrar en privat, eh?
–No, si no és això… és que no em fa cap mena d'il·lusió aquest aniversari.
–Bestieses! No ho veus que és una feliç coincidència, t'hi has parat a pensar? Mira, dia TRENTA i fas TRENTA anys. Només passa una vegada a la vida –li comenta el Quim.
–Coincidència potser sí que ho és, però de feliç, gens ni mica. No m'agrada fer TRENTA anys, comença una dècada en que tothom et demana responsabilitats, deures, obligacions. A més a més, és una edat molt poca-solta. Per als joves, sóc massa gran i per als grans, sóc massa jove. Em sento perdut, no encaixo enlloc. Ha passat un terç de la meva vida i encara no m'he llaurat cap futur, no tinc cap mena d'estabilitat, no m'he fet un nom…
–Ui, ui, ui! Para el carro que no n'hi ha per tant. No t'ho has de mirar d'aquesta manera. No és moment de deprimir-se. Res de lamentacions ni d'autocompassions. T'ho has de mirar pel cantó optimista. Avui és el gran dia. Has d'aprofitar aquesta casualitat –li diu el Quim mentre li tusta l'esquena amb uns copets amicals, amb la intenció d'animar-lo–, segur que no és l'única coincidència.
El Quim, que és molt supersticiós, i creu en les qüestions d'atzar amb una fe cega, comença a maquinar una sèrie de raonaments que donin suport a la seva teoria sobre les coincidències numèriques.
–A veure, quantes monedes duus a sobre?
El Xavier es posa la mà a la butxaca del pantaló, palpa la xavalla, ben poca cosa hi ha. Ho arreplega tot i ho deixa caure damunt la barra del bar. El Quim compta les monedes amb rapidesa.
–TRENTA pessetes! –exclama tot satisfet– Amen bé. I quants diners en bitllets portes a la cartera?
El Xavier busca a la butxaca de l’infern de l'americana, agafa la cartera, l'obre i en treu un feix de bitllets.
–A veure…– li fa el seu company.
–No, deixa-me'ls comptar a mi.
El Xavier ha perdut el posat d'indiferència i comença a interessar-se per aquest joc absurd. Vol assegurar-se ell mateix dels diners que duu a sobre. El seu amic seria capaç de fer alguna martingala per tal de fer coincidir la quantitat. El resultat, però, el deixa ben astorat.
–TRENTA mil pessetes!?
–Ho veus? Fantàstic!
El Quim està engrescadíssim.
–Continuem, que anem molt bé.
–I ara què vols comptar? No porto més diners a sobre. A no ser que vulguis comptar els botons…
–Tranquil, deixa'm fer. Ara passem a un altre sector ben diferent.
El Quim agafa un tovalló de paper, es treu un bolígraf de la butxaca i li dóna tot dient:
–Escriu les teves inicials.
–Xavier Xots Xurriguera– diu en veu alta mentre escriu tres ics.
–Perfecte, tot quadra– el Quim està eufòric amb la seva troballa– XXX en números romans és TRENTA.
El Xavier, que en aquestes coses sempre ha estat molt escèptic, es comença a inquietar.
–Això és una manipulació– diu per justificar la seva incredulitat.

(Fragment d'"Estranyes coincidències", dins Contes numèrics una mica histèrics. Barcelona: Alfaguara, 2001, p. 9-13)
 

* * *
 

L'Álvaro viu en un pis petit que té un menjador, una cuina, un bany i una sola habitació. Però per a ell sol ja en té prou. A més, com que és un pis que ja estava moblat, com tots els altres pisos de l'edifici, no ha hagut de comprar els mobles. Només s'ha comprat una televisió per no sentir-se tan sol.
Quan vingui la seva família de l'Uruguai ja buscarà un pis més gran.
Avui, com cada dia en plegar de la feina, l'Álvaro se'n va cap a casa. Està molt cansat i quan arriba a l’entrada va directe cap a l'ascensor. De seguida veu el rètol "NO FUNCIONA". Haurà de pujar els cinc pisos a peu. Quan és al tercer pis ja no pot més. No està acostumat a pujar escales. Finalment arriba esbufegant. Posa la clau al pany, però li costa molt d'obrir la porta. Fa força, la clau queda encallada, no dóna la volta, ho intenta diverses vegades. A la fi, després d'una bona estona, aconsegueix obrir. Entra a les fosques, camina pel passadís cap al menjador, obre el llum i… ho veu tot diferent, canviat de lloc. Mira cap al racó on hi ha la televisió. No hi és. S'espanta, li han entrat a robar?
De seguida se'n va cap a l'habitació. Vol comprovar si li han agafat els diners que guarda a la tauleta de nit. Obre el calaix i… és buit. Els diners no hi són! Ara sí que està segur que li han entrat a robar. Ha d'avisar la policia. En aquell moment truquen al timbre. És la veïna del tercer.
–Bona nit senyora Carme…
Però abans que li pugui explicar res del robatori, ella li pregunta estranyada:
–Què fa vostè aquí?
L'Álvaro no té temps de dir res perquè la veïna, sense esperar resposta continua parlant:
–M'he endut un bon espant. Estava a la cuina i de sobte he començat a sentir passos. I jo sabia que al quart pis no hi havia ningú.
–Com que al quart pis? Si jo visc al cinquè!
–Doncs així, què hi fa al quart?
L'Álvaro surt al replà de l'escala i mira el rètol que hi ha a la paret. Allà posa clarament: QUART. Corre cap amunt. Entra a casa seva, ara sí que la clau funciona a la primera. Va a l'habitació, obre el calaix de la tauleta de nit i… els diners són allà. Quin descans!
La veïna s'ha quedat plantada al quart pis sense entendre res.

("Ensurt", dins Accents. Barcelona: Castellnou, 2006, p. 55-57)
 

* * *
 

L'EULÀLIA, abans de sortir de casa, sempre es mira al mirall del rebedor,
NO fos cas que hi hagués alguna cosa en el seu aspecte que fes riure la gent.
SAP que és molt important causar bona impressió. Avui li ha semblat veure
COM una mena de taca a l'abric. En moure's però s'ha adonat que no era a l'abric.
HA observat amb deteniment aquella taca i ha vist que era al mirall. Cap producte ha
TRASPASSAT el teixit de l'abric. Acosta la mà al mirall, vol treure la taca amb
EL dit. Però en el precís moment que la punta del dit entra en contacte amb el
MIRALL, aquella superfície llisa i freda cedeix, l'Eulàlia és xuclada per complet
I, sense adonar-se'n, es troba a l'altra banda del mirall.
HA anat a parar a un lloc ple d'ombres, reflexos, clarors i foscors, només li ha
QUEDAT l'espai del mirall, una finestra hermètica que li fa ben evident que està
ATRAPADA a l'altra banda de la realitat. Colpeja el vidre i fa grans esforços per
A poder sortir de l'empresonament, però els seus intents són inútils. De sobte a
L'ALTRE cantó, a casa seva, veu el gat que s'acosta al mirall, potser des de la
BANDA de fora la mixeta podrà trencar el malefici. Si ha estat xuclada endins
EN un moment que s'ha produït un simple contacte, de la mateixa manera amb
UN petit fregadís, ni que sigui de la cua del gat, el mirall cedirà i podrà sortir d'aquell
ESPAI claustrofòbic. L'Eulàlia crida la mixeta, gesticula, salta, tot en un intent
PLE de desesperació. Però el gat s'estarrufa i mira estupefacte aquell mirall ple
D'ESPECTRES que té davant seu. S'allunya rabent tot buscant aquell racó que
ÉS el seu refugi, allà, al fons del menjador. L'Eulàlia està desesperada, es veu
INCAPAÇ de lluitar per a sortir d'aquella situació absurda. Pensa que mai més
DE la vida travessarà la barrera transparent, freda i dura. Qui la podrà ajudar a
TORNAR al món real? No es pot comunicar amb l'exterior. I des de dintre?
AL seu voltant ara no veu res, però potser a la nit… En la fosca de la nit hi ha un
MÓN d'ànimes en pena. Ara es recorda d'aquell fantasma que en una mansió
REAL s'amagava de dia i a la nit vagava per les estances fent xerrics i udols,
NOMÉS que no feia por. Però potser per això, aquest esperit la pot ajudar en
UN moment tan il·lusori. Així que, més calmada, es disposa a esperar la nit.
FET i debatut, no pot actuar d'altra manera: esperar… Però vet aquí que un fet
ABSURD serà el desencadenant del final d'aquell malson. La persona que
L'ALLIBERA, sense ni tan sol ser-ne conscient, és l'assistenta. Cap als volts
DE les dotze, entra a la casa i, de manera rutinària, es gira i mira de cua d'ull
LA lluna del mirall. Hi veu una taca. Corre a passar-hi el drap i… l'Eulàlia surt de la
PRESÓ, traspassa el vidre com si es tractés d'aigua. Què va provocar aquella
ESTRANYA situació? Mai no ho sabrà. I la pobra assistenta esglaiada, tampoc.

("El mirall", dins Contes verticals. Barcelona: Bambú, 2008, p. 31-34)
 

* * *
 

Vet aquí que en aquell temps
que de la palla en feien fems…

Dos homes que anaven pel món sense cap destinació fixa, es van trobar pel camí i van decidir de continuar junts el seu viatge. Abans de posar-se en marxa van decidir que, un dia l'un i l'altre dia l'altre, es responsabilitzarien de buscar allotjament i menjar per a tots dos.
Abans de continuar la narració, us he de dir que, d'aquests dos homes, l'un era molt sincer, sempre deia la veritat per damunt de tot, mai mentia. En canvi l'altre era tot al revés, no era gens sincer, mentia per treure'n profit de la mentida o bé per dir allò que els altres volien sentir, així tenia la gent contenta.
En acabar el primer dia de viatge junts, van arribar a un lloc on els van oferir allotjament. Però la cabanya per als forasters que els van deixar estava bruta i no era gens còmoda. El mentider no va dir res, però l'home sincer va anar a parlar amb l'amo de la cabanya i la seva família, i els va dir tot el que trobava malament del lloc. Aquella gent van quedar tan parada, que no van reaccionar.
Amb tot això ja s'havia fet fosc. Els dos homes se'n van tornar a la cabanya. Des d'allà sentien com la gent de la casa estava sopant, i van esperar en va que els portessin menjar a ells. Però no va aparèixer ningú i van haver d'anar a dormir ben afamats.
L'endemà, quan de bon matí van continuar el seu viatge, el mentider va dir:
–Deixa que avui m'ocupi jo de tot. Ja veuràs com no ens n'anirem a dormir sense menjar res, com ahir.
Quan van arribar a l'indret on havien de passar la nit, el mentider es va presentar immediatament al rei del poblat per saludar-lo i dir-li que ell era una persona molt important, que tenia molt de poder i que sabia fer coses que mai ningú no havia vist abans. Així que va demanar al rei que reunís de seguida tota la gent del poblat per poder-los comunicar tot allò que era capaç de fer.
Quan van ser tots reunits, el mentider va pronunciar un discurs en el que deia que molts reis de diferents pobles l'havien fet cridar perquè curés la seva gent de tots els mals, que era capaç de fer miracles, fins i tot de ressuscitar els morts. Però com que ja era molt tard, va acabar dient que estava fatigat del viatge i se n'anava a descansar, que demà faria el miracle de ressuscitar totes les persones que havien mort d'un any ençà.
Dit això la gent es va dispersar i el mentider, junt amb el seu company de viatge, se'n van anar al seu allotjament. No havia passat ni un minut quan el rei, a través d'un enviat secret, li va advertit que ressuscités tots els morts menys, el seu predecessor que feia poc havia mort. El motiu era ben senzill: si ressuscitava el rei anterior, ell perdria el poder i deixaria de ser rei.
I com que de morts no en falten a cap casa, sigui humil o rica, al cap d'una estona es va presentar davant del mentider una dona que havia perdut el marit feia un any, encara no, i que des d'aleshores estava molt tranquil·la, ja que no havia de patir els maltractaments del seu home. Així que li va demanar si us plau que no ressuscités el seu marit, volia viure en pau.
Quan la dona se'n va anar, es van presentar altres persones, totes amb la mateixa súplica: que ressuscités els altres morts però no els seus. Els motius eren diversos, però el que dominava més era el de l'herència que havien rebut i que haurien de tornar.
En fer-se de nit, cada un dels que volia que el seu mort continués ben mort, va enviar al mentider, grans safates de menjar de molt bona qualitat.
Quan finalment els dos viatgers van quedar sols, el sincer va dir:
–T'has passat amb les mentides. Però com t'has atrevit a inventar-te que eres capaç de ressuscitar els morts?
–Mira, deixa't estar de romanços. Ahir ens vam anar a dormir amb la panxa buida i avui… tenim tant menjar que no ens el podrem acabar ni en una setmana. Això és el més important.
L'endemà al matí tota la gent del poble, plena de curiositat, estava reunida al mig de la plaça esperant la intervenció del mentider. Aquest va començar dient:
–En primer lloc, crec que he de ressuscitar el rei difunt, ja que era la persona més important del poblat.
El rei actual es va apressar a intervenir dient:
–El meu predecessor va regnar durant molt temps, tothom se'l va estimar i ara li desitgen el repòs. El mateix rei havia dit que desitjava morir. Per tant deixem-lo a la seva tomba i fem ressuscitar un altre difunt.
Heu sentit què diu el rei? –va parlar tot seriós el mentider –Quan el rei parla sempre té raó. Per tant ressuscitaré una altra persona.
I dirigint-se a la dona que havia perdut el marit l'any passat, va dir que li tornaria la vida. Ella, però va saltar de seguida dient que el seu home havia treballat molt fort durant la vida i que ara es mereixia el descans etern.
El mentider va respectar la demanda de la dona i va voler ressuscitar un altre mort, la família del qual no va voler. Després ho va voler provar amb un altre i un altre, tots ho rebutjaven donant diferents arguments. Finalment va dir:
–Ja ho veieu, puc ressuscitar els morts però els hereus prefereixen que no ho faci. En vista d'això, deixaré tots els morts reposant a les seves tombes.
Després d'aquest parlament, tothom se'n va anar a casa seva. El mentider i el sincer van trobar l'estança plena de regals d'agraïment.
Quan emprenien de nou el viatge, el sincer va pensar:
–Allò certament bo, és la veritat, però… la culpa de que hi hagi tan mentider pel món és, en gran part, de la gent que es creu amb més facilitat una mentida que una veritat… A més, són tan babaus que les mentides les paguen cares, en canvi per la veritat no haurien de pagar res. No hi ha qui ho entengui, això!

Si això no hagués passat
el conte no s'hauria acabat

("El sincer i el mentider (conte de Níger)", Contalles i rialles d'arreu del món.Barcelona: Cadí, 2011, p. 87-95)
 

* * *
 

El diumenge al matí el pare va sortir molt d'hora cap al pavelló d'esports per tal de solucionar uns problemes tècnics.
La mare va aprofitar per tibar-me cap a una de les seves aficions preferides: l'art.
–Què et sembla si anem a veure el Museu d'Història. És molt interessant, es poden visitar bona part de les excavacions romanes i des de dalt de la terrassa hi ha una magnífica vista de la que va ser la Imperial Tàrraco, i de tota la ciutat que ha anat creixent ran de mar a través dels segles.
"Quin pal!", vaig pensar, però la mare ho deia amb tanta il·lusió que qualsevol li portava la contrària.
Evidentment a mi no em venia gens de gust, però hi vaig accedir. I és que en aquella hora del matí tampoc no hi havia gaires alternatives, totes les activitats començaven més tard. Sabia que això faria contenta la mare i, en definitiva, era gràcies a ella que havíem fet aquella sortida.
Així que a les deu ja érem a la porta del museu. Vam arribar gairebé al mateix temps que el porter i els altres empleats del recinte.
Vam ser els primers i, de moment, els únics visitants. Tot el museu era per a nosaltres. Vam entrar a una gran sala. A ambdós costats hi havia vitrines amb nombroses restes romanes: inscripcions, relleus, llànties i sobretot monedes.
Allí mateix s'obrien unes escales metàl·liques que baixaven fins a una part de les voltes del circ, que es conserven en molt bones condicions, segons em va explicar la mare. A mi tant se me'n donava si les condicions eren bones o dolentes, el que volia era fer la visita ben de pressa per acabar com més aviat millor.
Vam començar a baixar i a mitja escala la mare em va dir:
–Vés passant, jo pujo un moment a buscar una guia del museu. A l'entrada n'he vistes, de guies. Sempre s'aprofita més la visita si està documentada.
I va desaparèixer escales amunt. Durant uns segons vaig sentir el trepig dels seus peus damunt els esglaons. Després em vaig quedar voltat d'un silenci aclaparador.
Ara sí que m’ho podia prendre amb paciència perquè ja em coneixia els "moments" de la meva mare. De segur que s'enrotllaria a parlar amb algun guia i, com sempre, perdria la noció del temps.
No em feia gaire gràcia d'estar-me allà tot sol, però vaig acabar de baixar les escales, per allò de guanyar temps. Em vaig trobar davant d'un passadís llarguíssim, inacabable. Des d'allà no es veia el final. Era com un túnel fet de pedra vista, coronat amb una volta de mig punt. Per postres no hi havia llum, només la claror tímida del matí que provenia de l'altre extrem.
Vaig començar a caminar lentament, el sòl era cobert de sorra però, malgrat això, notava el frec de les meves passes que semblava que es multipliquessin. Em retrunyien al cervell com si fossin cent persones caminant alhora. "Tranquil, Joan, no passa res –em deia a mi mateix–, només és un passeig per sota terra. Calma, respira fons…" Malgrat la claror tan minsa, encara vaig poder distingir, a banda i banda de les parets, unes entrades que s'obrien de tant en tant i donaven pas a unes estances, ni massa grans ni massa petites, just perquè hi cabessin tres o quatre cavalls arrenglerats, o potser una quadriga…
Aleshores, mentre estava fent les meves suposicions, va ser quan va succeir. Tot el recinte es va començar a omplir de sorolls llunyans i moviments imprecisos que cada cop es concentraven més, com si tot plegat despertés d'un llarg son i prengués vida. Renills de cavalls, fuets que petaven estridentment, rodes que xerricaven, ferradures picant a terra i gratant amb impaciència. El cor se'm va paralitzar i instintivament em vaig arraconar, d'esquena contra la paret, arrapant-m'hi amb les mans per protegir-me, intentant passar desapercebut, fent per maneres que el meu cos semblés una prominència del mur. Tenia, però, els ulls ben oberts, no volia perdre detall de tot el que passava.
I els vaig veure, ben cert que els vaig veure. Emergien del fons d'aquell passadís obscur, que a la meva vista s'afigurava sense final, i s'anaven apropant amb pas segur. Ara els distingia bé, eren els aurigues que, fuet en mà, es dirigien cadascú a la seva quadriga. Aquestes estaven situades a les cavitats laterals, que eren unes veritables boxes amb una assistència tècnica acuradíssima. Allí uns homes estaven preparant els carros de cursa, fixaven les rodes i les greixaven abundantment, fregaven la part exterior de la quadriga fent ressaltar els relleus daurats i platejats que lluïen amb intensitat. Després vaig veure com hi enganxaven quatre cavalls fogosos, amb nervi, que es delien per sortir a la pista. Estaven inquiets, alçaven constantment la testa, obrien la boca i mostraven dues fileres de dents grosses, arrenglerades i plenes d'escuma, que premien la brida amb neguit. De tant en tant eixamplaven exageradament els narius i feien uns esbufecs aparatosos mentre treien unes alenades ben visibles, talment que fossin dues xemeneies.
Tot era a punt. Els aurigues, després de donar una última ullada d'aprovació, van pujar dalt de les quadrigues, van agafar amb fermesa les regnes amb una sola mà, mentre que amb l'altra fustigaven els animals per encaminar-los cap a la sortida.
Els cavalls, a la fi satisfets de poder desfogar totes les energies, van alçar les potes davanteres tallant l'aire mentre feien uns renills eixordadors i va emprendre un trot que de seguida es va convertir en galop. L'una darrere l'altra, les quadrigues van anar desapareixent per l'arcada que s'obria a l'exterior, a l'altre extrem de la galeria. Van aixecar, darrere seu, tal quantitat de núvols de pols i van formar una cortina tan densa que em va privar de veure res més.
–Joan, on ets? –la veu de la mare que baixava per l'escala em va deixondir –Caram, quina polseguera que hi ha aquí baix! Què fas arrambat a la paret? Vine, puja que et vull ensenyar un sarcòfag molt interessant, és el sarcòfag d'Hipòlit, trobat ara fa…
I la visita al museu va continuar.

(Fragment d'"Una guia de museu", dins De cop i volta. Barcelona: Cadí, 2012, p. 9-13)
 

* * *
 

PADRÍ DE LECTURA

Com puc apropar-me a tu?
Què hi ha darrere d'aquesta mirada perduda
de nen indefens, assegut al pati, sol,
ignorant pilotes que boten a prop teu?
La teva absència m'entristeix. Tot i així
m'agrada compartir estones amb tu,
estones que semblen buides,
el silenci és l'única resposta.
Tots dos davant d'un llibre. Passem fulls.
Mentre et mostro els dibuixos, et vaig parlant
dels personatges, de les històries que s'hi expliquen.
El meu entusiasme topa amb la paret
de la indiferència, un dia i un altre.
No vull defallir. He triat ser el teu padrí.
Durant tot el curs busco, penso, cavil·lo,
invento… vull apropar-me a tu.
De vegades una escletxa de llum
s'entreveu en els teus ull, en un mig somriure.

I finalment, l'últim dia de curs,
al mig del pati, banyat pel sol de juny,
arriba el miracle. Te m'acostes,
et llances al meu coll
i em dius: T'estimo.

(Del llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia. Barcelona: Viena, 2014)