–Quan començares a fer d'escriptora?
–Vaig començar a escriure contes per utilitzar-los a classe, a l'hora de treballar algun tema en concret. Els feia servir com un recurs pedagògic perquè m'adonava que amb els contes aconseguia d'interessar els nens en allò que fèiem i, alhora, els motivava a llegir, els acostava una mica al món de la literatura. De bon començament ni se'm va acudir de pensar que potser vindria un dia que em faria goig de publicar els meus contes. Però va venir. I aleshores en vig enviar uns quants a la revista Cavall Fort. Ja fa més de vint anys que m'hi van publicar el primer. El gos perdut és el títol d'aquell conte, que va aparèixer acompanyat d'una il·lustració del dibuixant Picanyol (núm. 229, juny de 1972). I de mica en mica m'hi van anar publicant els altres. Va ser un estímul. A la llarga em vaig decidir a escriure una novel·la, la qual vaig presentar a la convocatòria del premi Folch i Torres.

–Abans de parlar d'aquesta novel·la ens hauries d'explicar si t'agrada més fer de mestra o d'escriptora…
–Fa trenta anys que sóc mestra. De moment, la meva carrera literària és molt més curta que no pas la meva carrera docent. Em considero una mestra que escriu, no una escriptora que fa de mestra. Tot el que he fet, fins ara, en Literatura Infantil i Juvenil ha tingut corn a objectiu primer engrescar els alumnes a llegir i també a escriure. La meva carrera literària l'ha condicionada la meva professió de mestra. Es tracta de dues activitats que faig paral·lelament i que pretenc que siguin complementaries l'una de l'altra.

–De quina novel·la parlàvem?
–D'aquella que l'any 1989 vaig presentar al Folch i Torres. Es titula Un romà al segle XX. Vaig quedar finalista i, ¡ com que alguns membres del jurat s'havien fixat en la meva novel·la i més o menys els havia agradat, van recomanar que l'editessin. L'any 1991 l'editorial La Galera la va incloure en la seva col·lecció "Els grumets de la galera".

–Què hi expliques?
–Una història que se'm va acudir un Dijous Sant que era a Moià, on passo les temporades de vacances. Havien sortit els armats i jo, mirant-me'ls de lluny, vaig comentar en veu alta que feien forca patxoca i que semblaven romans de debò, que, si algun romà de l'època que evoquen s'hagués incorporat a la tropa, no ens n'hauríem adonat pas. Els de casa van riure i l'anècdota es va acabar aquí. Però aquell comentari va ser com una llavor. Aquella Setmana Santa mateix vaig anar escrivint unes notes, uns apunts breus... i a l'estiu em vaig posar a escriure una novel·la al voltant d'aquella anècdota, a explicar la historia d'un soldat romà que fa un salt de 2.000 anys i que, per atzar, fa cap a Moià. El fil conductor de la novel·la és la voluntat dels altres soldats romans —els nostres armats— de retornar-lo al seu temps.

–T'és molt plaent escriure?
–Sí, no cal dir-ho. Evidentment que sóc jo qui creo els meus personatges, però és curiós que, un cop han agafat vida, em sembla que ells mateixos em van dient el que he d'escriure…

–Els nens que tu tens a classe saben que t'agrada escriure, saben que escrius?
–Sí que ho saben perquè s'ho diuen els uns als altres i jo mateixa no me n'amago pas. En general els fa il·lusió. Primer se sorprenen una mica perquè els sembla que una escriptora ha de ser un personatge una mica estrany, potser fins i tot inaccessible… Però quan s'adonen que jo estic cada dia amb ells a classe i que faig el mateix que tothom, em pregunten moltes coses sobre el que escric i n'hi ha que em diuen que també volen ser escriptors. Ho aprofito de seguida per a recomanar que sempre tinguin a punt llapis i paper i per a convèncer-los que es important que escriguin.

–Què més tens escrit?
–Tinc un altre llibre, Els camins de la memòria, que també vaig presentar al Folch i Torres, l'any 1990. El premi d'aquella convocatòria va quedar desert. Vaig portar-lo a diverses editorials però cap no me l'ha publicat encara. Em diuen que no s'adiu a les col·leccions que tenen. Ho entenc, perquè, de fet, és un llibre força divers, on hi ha capítols molt divertits al costal d'altres que són molt imaginatius i d'altres que són molt tristos. El protagonista es un noi que endreça la seva habitació perquè la seva mare li diu que han de canviar-hi els mobles. Obre l'armari i hi troba de tot. Cada objecte que en treu li recorda una història i l'explica.

–Ets partidària d'acudir a les convocatòries de premis literaris amb assiduïtat?
–Si presentes la teva obra a la convocatòria d'un premi literari sembla que, com a mínim, obliguis el jurat a llegir-la. Si la presentes directament a una editorial, ningú no et garanteix que la llegeixin. Te la poden tenir mesos damunt una taula i no llegir-la. Sovint és més fàcil publicar si obtens un premi, perquè la majoria de vegades guanyar-lo vol dir que t'editaran l'obra.

–Ets conscient d'escriure per a nens?
–Sí, però, de vegades, sense adonar-me'n, faig servir un vocabulari massa elevat. Em costa una mica adequar el vocabulari. M'hi he d'esforçar.

–Llegies llibres de literatura infantil quan eres petita?
–Vaig tenir !a sort d'anar a l'escola municipal Parc del Guinardó, les mestres de la qual havien estat deixebles de donya Rosa Sensat i donaven molta importància a la lectura. A més a més, hi havia una bona biblioteca. Llegíem llibres de Juli Verne, Salgari, R. L. Stevenson i de Folch i Torres pel que fa a literatura infantil, però també moltes obres catalogades corn a literatura d'adults que les mestres ens triaven i aconsellaven, corn ara obres de C. Dickens, M. Twain, 0. Wilde…

–T'agrada explicar contes?
–M'agrada més llegir-ne. Explicar-ne trobo que es molt difícil perquè suposa saber gesticular molt bé, ser molt expressiva… Potser també hi compta el fet que sempre he tingut, a classe, nens de cicle mitjà i superior.

–Quan sols escriure?
–M'agrada disposar de molt de temps quan em poso a escriure. Per això trio l'estiu i la nit, quan Jja no se sent cap soroll. Com que faig vacances, l'endemà no em ve d'una hora.

–Les mestres de la teva escola et van estimular a escriure?
–Tinc molt bons records de la meva escola. Sí que em van estimular a escriure, sobretot perquè jo era una nena molt tímida. Tenia poques amigues. Em costava molt de parlar, era molt vergonyosa. Era molt callada. l la manera d'expressar els meus sentiments i els meus pensaments era escrivint. I Ies mestres m'ho valoraven.

–Estimules els teus alumnes a escriure?
–Hi insisteixo tant com puc.

–Què els proposes de fer?
–Els dono textos de pauta o de mostra perquè els imitin. Sempre procuro que siguin textos engrescadors. A vegades juguem amb les paraules fent acròstics, per exemple, o amb el llenguatge mitjançant refranys o frases fetes.

–Ara ens podries parlar d'aquell conte que et van publicar a la revista Cavall Fort (març de 1995, núm. 783), la protagonista del qual és una enxaneta.
–Forma part d'un recull de contes que tenen corn a tema principal la festa major. Cada conte explica una activitat de festa major. A banda del tema vaig procurar que els contes tinguessin algun altre al·licient. Per exemple, en el primer hi ha cal·ligrames; el segon és fet com si fos un acròstic… i el que dedico als Castells el titulo "Conte vertical" perquè, si hom llegeix la primera paraula de cada línia (escrita expressament en majúscules) de forma vertical, hi troba resumit l'argument del conte.

–Te l'han editat, aquest recull de contes?
–Sí, l'editorial Santillana el va treure l'any passat amb el títol Contes de festa major. El va incloure en la col·lecció "Alfaguara".

–També hi va intervenir una il·lustradora…
–Com que en el primer conte hi ha cal·ligrames, tenia interès que els altres anessin acompanyats d'uns dibuixos una mica bonics, que tinguessin gràcia. Em van presentar la il·lustradora Dominique Donois i de seguida ens vam entendre. Hi ha qui ha trobat que són uns dibuixos massa abstractes, de línies massa anguloses. A mi, francament, m'agraden.

–S'ha posat de moda que els escriptors vagin a les escoles i parlin dels seus llibres. Tu també hi vas?
–No fa gaire que he anat a tres escoles, a parlar precisament del llibre Contes de festa major. És interessant perquè els nens et fan critiques constructives. Ells, prèviament, s'han llegit el llibre i el pregunten un munt de coses. Es un diàleg molt positiu perquè sempre veuen més coses de les que tu t'has plantejat a l'hora d'escriure.

–Costa gaire d'encetar el diàleg amb els nens?
–Costa trencar el gel. Com que sóc mestra no m'és gaire difícil de provocar-los i de seguida surt el primer tímid que fa la primera pregunta. De vegades hem de parar perquè no acabaríem.

–Per a quina edat és el llibre Contes de festa major?
–L'editorial l'aconsella per a deu anys. A mi em sembla però que, per a nens de deu anys, el llenguatge deu resultar una mica elevat. Jo diria que va més bé per a nens de dotze anys com a mínim. En el recull hi ha, per exemple, un conte monosil·làbic i un altre de bisil·làbic. Això comporta que jo hagi hagut de fer servir molt el diccionari, perquè , és clar, em volia mantenir fidel al joc que m'havia proposat. I els monosíl·labs que he fet servir de vegades no són prou entenedors per a ells. I el mateix passa amb els mots bisíl·labs.

–T'agraden molt els jocs de paraules?
–Potser deu fer tres anys que m'hi vaig començar a interessar. Una vegada, l'escriptor Màrius Serra va venir a la nostra escola i va fer una sessió d'enigmística amb els nens. Va tenir molt d'èxit. Ell té molt de material. No endebades és l'autor del llibre Manual d'enigmística. Vaig adonar-me que allò era molt bonic de treballar i, poc o molt, des d'aleshores ho he anat fent.

–Què tens en perspectiva?
–Tinc una novel·la a mig fer. La vaig començar l'estiu passat, però necessito temps. Els contes sí que els puc escriure esgarrapant temps d'aquí i d'allà, els caps de setmana… En la novel·la m'hi he de posar de ferm, necessito el temps que tinc a l'estiu quan faig vacances. Tinc la sinopsi feta, els personatges definits, ja sé què ha de passar i com ha d'anar tot; ara només és qüestió de redactar-la. L'ambientaré en el segle passat i tindrà de protagonista un capità de vaixell de la marina mercant, de l'època en què, navegant a vela, els vaixells de la marina mercant travessaven tot l'Atlàntic per anar a Cuba.

–T'has hagut de documentar molt?
–El meu avi i el meu besavi havien estat capitans d'un d'aquests vaixells. Eren de Vilassar, com el meu pare i la meva àvia. Durant tota la meva infantesa, la meva àvia em va anar explicant anècdotes dels capitans de la marina de Vilassar. Jo les vaig anar recopilant i ara m'ha semblat que em servirien per a una novel·la. Em basaré en fets reals però hi recrearé totes aquestes anècdotes tan entranyables i divertides. Aquells mariners eren gent molt ferrenya però també molt ingènua. Aquest contrast m'agrada.

–I què més?
–Contes. En vai presentar uns quants al premi Cavall Fort de l'any 95. Hi vaig quedar finalista i me n'han publicat un al núm. 811 de Cavall Fort. Són contes numerals. Parlen del número quatre, del número trenta, del número vuit… La idea és fer tot un recull de contes jugant amb els números.

–No t'ha interessat mai la literatura del món dels adults?
–Tinc alguna cosa escrita però no m'he plantejat mai de publicar-la. És més aviat per a mi mateixa. No crec que pugui interessar als altres.

–Com veus el panorama actual de la literatura infantil, tant pel que fa a nombre d'escriptors com pel que fa a editorials que s'hi dediquen?
–Actualment la producció és molt àmplia. Hi ha molts escriptors. Algú diu que, de vegades, la quantitat va en detriment de la qualitat, però em sembla que aquest no és el cas i que, en general, l'oferta és força bona. Els nois poden triar. Moltes editorials s'hi dediquen, cosa que no passava vint anys endarrere.

–Malgrat aquesta oferta tan àmplia, malgrat les metodologies que s'empren a l'hora de fer llegir els nens sempre hi ha aquell a qui, quan és hora de llegir, li vénen ganes de badallar irremissiblement. Com podríem fer-lo canviar de parer?
–És difícil però es podria fer mitjançant la proposta de lectures aconduïdes i molt ben aconsellades per part del mestre o del bibliotecari. Requeriria un tractament individualitzat, és clar.

–Abans, a les biblioteques populars, hi havia el que en deien "el dia del conte". Aquell dia la bibliotecària llegia contes als nens que hi anaven…
–Hi ha biblioteques que encara ho fan o ho tornen a fer. A la biblioteca de la Santa Creu, al carrer del Carme de Barcelona, on precisament jo vaig presentar el meu llibre Contes de festa major, cada dimarts fan una sessió de lectura o de dramatització de contes.

–Consideres que la crítica literària destinada a la literatura infantil és prou significativa? Hi ha qui s'hi dedica especialment?
–Andreu Sotorra es dedica bàsicament a parlar de literatura infantil i juvenil però potser és una crítica que no es divulga gaire. Les pàgines culturals dels diaris només hi dediquen atenció quan arriba Nadal o Sant Jordi. Tot el que s'escriu sobre literatura infantil i juvenil s'ha d'anar a buscar en revistes pedagògiques o en revistes destinades als mestres.

("Entrevista a la mestra i escriptora Alegria Julià", Kon Tiki. A.P.A. del C. P. Escola Enxaneta de Valls, juny de 1996, núm. 41, p. 39-41)