Passa gust de xerrar, en Damià Huguet, i el seu interlocutor, en justa correspondència, passa gust d'escoltar-lo. Perquè en Damià Huguet xerra amb el llenguatge d'un home bo de Campos, de París i de Sicília; amb la sensibilitat i el nirvi d'un amic de Buñuel, de Vallejo, de Fellini i de Blai Bonet; amb els calls –en la memòria, en les paraules, en el gest– que inevitablement ha d'exhibir un poeta autèntic. En Damià Huguet xerra, en una paraula, com un home savi. Vegeu-ho.

—Comences a publicar en els anys setanta, una època de canvi, d'expectatives, de subversió i d'anhels llibertaris i de trencament. ¿Com et recordes, literàriament i civilment parlant, i quines impressions guardes d'aquells anys?
—Això és una mica complicat d'entendre, per a qui no ho va viure. Jo vaig viure aquells anys com uns anys difícils, però molt singulars i molt significatius. Em vaig començar a interessar pel món literari, per dir-ho així, arrel d'un cicle de conferències-col·loqui que organitzàvem a Campos. Això era el 66. Aquests actes, a Palma, estaven prohibits (l'únic intent havia estat a la Casa Catalana, quan la dirigia en Miquel Adrover), i aquí ens ho van concedir a través de la rectoria, on hi fèiem les conferències. Hi varen venir tots: en Moll, en Llompart, en Tomeu Fiol, en Colau Llaneras, en Blai Bonet... tots. I va ser a partir d'aquí que em vaig començar a interessar pel món de la cultura i de la literatura: a partir d'aquí i no de l'escola, que era completament castellanitzada i que ens mantenia dins la ignorància de la nostra pròpia cultura.

[...]

—Els teus primers llibres coincideixen amb el moment en què la poesia catalana, en general, assajava una sortida del realisme històric per la via d'un cert neoavantguardisme, d'una poesia més experimental... En aquells primers llibres teus (Home de primera mà, Cinc minuts amb tu, Esquena de ganivet) hi coexisteixen totes dues tendències. Com a poeta, ¿com vares viure aquest moment d'impasse estètic i com el contemples i avalues ara?
—Bé, nosaltres (vull dir, la gent de la meva generació) ens vàrem trobar una mica embullats, sobretot per una cosa: perquè no teníem mestres. Ens vàrem veure empesos a seguir una estètica, que era la de n'Espriu, la figura totèmica de la poesia i de tota la cultura catalana d'aquell moment (pensa que la nostra situació era totalment subsidiària de la del Principat, i els referents que teníem ens arribaven d'allà). Al costat d'això, tots nosaltres sentíem un anhel molt viu de renovar, en alguns casos de forma molt radical. De manera que aquestes dues tendències actuaven sobre nosaltres i ens interessaven a la vegada. Tanmateix, per anar cap a aquesta renovació ens trobàvem mancats d'una base cultural i literària sòlida; ja t'he dit que l'educació que havíem rebut era molt deficient... En una paraula, es tractava d'un moment molt ambigu, en el sentit que no sabíem el que volíem: l'únic que teníem clar, almanco en el meu cas, era que no volíem continuar pel camí de la tradició poètica que havia estat vigent a Mallorca fins aquell moment, que era la de l'Escola Mallorquina, que nosaltres rebutjàvem intuïtivament. Per defugir aquest model, va resultar molt important l'obra i la figura d'en Blai Bonet, que ens va influir tant per la seva estètica com per la seva actitud davant la poesia: tots el vàrem seguir, encara que no el coneixíem bé.

—Entre 1976 i 1984, dirigeixes la col·lecció de poesia «Guaret», que tu mateix havies fundat, juntament amb en Josep Albertí. Com sorgeix aquesta experiència, quins objectius es proposava i quina valoració en fas ara, al cap d'un grapat d'anys d'haver-la acabada?
—Jo entenc que «Guaret» és una experiència que encara no ha acabat: s'ha acabat la incidència que hi pogués tenir el seu creador, que vaig ser jo, però no l'experiència coma a tal. «Guaret» va sorgir com a resposta a una situació que encara es manté, i que és la reticència que mostren les editorials grans, tant catalanes com valencianes, a publicar llibres trencadors, avantguardistes, que contradiguin la tradició més conservadora de la literatura catalana. Per tal que aquesta casta d'experiències que ningú acceptava de publicar sortissin a llum, va néixer «Guaret», i després també «Tafal», que dirigien n'Andreu Vidal i n'Àngel Terron. Ells per una banda, i jo per una altra (i en Josep Albertí també, en els inicis) vàrem donar a conèixer, amb dignitat, una sèrie d'autors i d'obres que em semblen importants i indispensables per completar el panorama de la poesia que es feia en català durant aquells anys. Per altra banda, crec que ara hi torna a haver un bon grup d'autors inquiets i trencadors, que necessiten el suport d'unes col·leccions que els acullin i els donin a conèixer com fèiem nosaltres, i en aquest sentit crec que l'esperit de «Guaret» i «Tafal», continua viu, i s'hauria de concretar ràpidament en noves experiències d’aquest tipus.

[...]

—Aquell vessant temàtic civil que assenyalàvem als inicis de la teva obra va derivant, després, a partir d'Els calls del manobre, en una mena de cosmogonia de l'home mediterrani, que es debat entre l'elegia i l'afirmació vitalista, entre el passat i el futur...
—Els inicis de la meva obra, com et deia, es fonamenten en la més absoluta precarietat cultural: posats a desconèixer, desconeixíem fins i tot noms tan fonamentals de la nostra cultura com n'Ausiàs March. Però teníem aquell afany d'innovar, d'oferir propostes de llenguatges poètics nous, conformes al nostre temps... Tots vam fer el que podíem, partint sempre d'una única premissa clara: que no podíem fer concessions. Si les fèiem, la poesia mallorquina no podia sortir de la situació d'estancament en què es trobava des de la Renaixença: en Blai Bonet, en Jaume Vidal, en Llompart, havien donat una primera passa; ara, calia que nosaltres no tornàssim enrere, de cap manera. Així, l'única consigna era aquesta: no podíem fer concessions. [...]
Pel que fa al tema de la mediterraneïtat i de l'home mediterrani, sorgeix com una conseqüència d'aquesta evolució personal i cultural meva. Si recorres la Mediterrània, com jo ho he fet, t'adones que hi ha una comunitat, unes constants antropològiques i culturals que poden ser comprovades en totes les illes i les ciutats mediterrànies. Aquella mescladissa de cultures que hi ha dominat i hi ha deixat la seva empremta... I aquesta comunitat cultural produeix un sentiment, un to, que arrela dins l'artista i l'identifica: si un poeta, posem per cas, mallorquí, escriu amb normalitat, amb llibertat, amb plena consciència de si mateix, aleshores els seus poemes traspuaran aquest sentiment de mediterraneïtat, en el qual tot d'una s'hi reconeixerà un lector de Grècia, per exemple. Perquè és el mateix món. Això que nosaltres feim aquí en català, ho fan exactament igual, només que en d'altres idiomes, a Sicília, a Còrsega, a Creta. I això, a mi, em sembla meravellós, em captiva.

—Un altre tema destacat dins la teva poesia ha estat, especialment en obres com Traus badats o L'encant dels pentenills, el de l'erotisme, que hi és tractat amb abrandament, amb una certa violència. El tema eròtic també era freqüentat per tota la teva generació. Com i per què sorgeix, en el teu cas, l'interès per aquesta temàtica?
—És un procés una mica complicat, perquè hi participen diversos factors. Els més importants, tanmateix, són uns impactes que em vénen donats per la recepció d'una sèrie d'obres cinematogràfiques i literàries concretes, l'accés a les quals estava vedat per la censura, cosa que encara les feia més estimables (la reacció contra la censura seria un altre factor, encara que no tan determinant, en el naixement del meu interès pel tema eròtic). Per altra banda, a més, hi havia el desig d'enllaçar amb el discurs i el pensament d'uns autors concrets, com ara Apollinaire, i d'assumir la seva actitud rebel, de trencament amb uns models socials i de comportament conservadors i caducs. I encara, el simple fet que l'erotisme és un fet bàsic de la vida humana i, per tant, una constant dins la història de l'art i de la literatura. Tot això em va empènyer, doncs, a tractar aquest tema, al qual vaig dedicar els dos llibres que tu has esmentat. Tanmateix, vull aclarir que no són llibres de circumstàncies: els vaig escriure amb el mateix nivell d'exigència amb què he escrit la resta de la meva obra.

[...]

—Aquest vessant eròtic de la teva poesia et porta a una afirmació sensualista, matèrica, de la vida. En aquest sentit, sembles defugir, intencionadament, qualsevol tipus de consideració abstracta o metafísica, a l'estil dels noucentistes.
—Sí, sí, evidentment. Per a nosaltres, en els anys setanta, el noucentisme, i fins i tot el modernisme, no tenien cap sentit. Estaven allà, estaven molt bé, però eren història, no tenien res a veure amb les nostres necessitats expressives. No podíem continuar els seus models, perquè ja eren models caducs, i ara calia anar cap a noves bandes. Ho vàrem fer en literatura i en plàstica, i ho haguéssim fet en cinema, si haguéssim tingut els mitjans. Havien començat a fer-ho, en el Principat, en Brossa i en Tàpies, i després ho fèiem nosaltres amb aquell moviment de publicacions subversives, precàries, sovint il·legals (moltes no tenien ni dipòsit legal, ni permís, ni res), però que s'havien de fer, que eren necessàries, al marge de si eren minoritàries, si agradaven més o manco... Perquè, insistesc, tot això (que ja havia començat en els anys cinquanta, la primera vegada que es parla de generacions i de renovació estètica a Mallorca) va ser important de cara a la formació de la gent que ha vingut després.

—Sovint s'assenyala una possible filiació generacional i estètica, que t'aplegaria a tu, en Josep Albertí i en Miquel Bauçà, sota el mestratge de Blai Bonet i de Bartomeu Fiol... Subscriuries aquesta classificació o t'hi trobes més aviat en desacord?
—Jo diria que sempre resulta mal de fer, això d'entrar en comparances, però que, dels poetes que has anomenat, el que ha exercit un mestratge sobre tots els altres és, clarament, en Blai Bonet. Tots els altres hem rebut la seva influència, els seu mestratge. I a partir d'aquí, en Tomeu Fiol ha fet una obra molt personal, en Pep Albertí ha fet una obra molt personal, en Miquel Bauçà ha fet una obra molt personal, i jo he fet una obra molt personal, però que molt poc tenen a veure l'una amb l'altra. Però una cosa sí que tenc molt clara: cap de nosaltres no seria el qui és sense el mestratge, directe o indirecte, d'en Blai Bonet. [...] Jo cec que en Blai ha desenvolupat, i desenvolupa, un paper importantíssim dins la trajectòria de la poesia catalana dels últims anys, de dinamitzador, de renovador estètic i de pensament: sense ell, les coses no haurien estat, ni de lluny, iguals. La seva aportació a la cultura catalana és, al meu entendre, fonamental.

—Una presència important dins el teu estil, i que crec que pot relacionar-se amb aquest mestratge d'en Blai Bonet, ha estat el neobarroc, o barroc modern, d'autors castellans com José Lezama Lima, César Vallejo o el Pablo Neruda de Residencia en la tierra, especialment en els teus poemes més discursius...
—Bé, a mi, un dels poetes que m'han impressionat més, i que pràcticament cada dia rellegesc, és César Vallejo. Des de la meva manera d'entendre, de concebre la poesia, Vallejo és el summum, la cúpula. La seva és una obra breu però absolutament viva, plena de sentit i de propostes. I efectivament, jo vaig conèixer en Vallejo a través d'en Bali Bonet, que me'n va regalar un exemplar dels Poemas humanos. Jo, abans, no n'havia ni sentit a parlar (d'això fa molts anys) i la impressió que em va causar va ser molt gran. A partir d'aquí, m'ho vaig llegir tot, de Vallejo, i em vaig convertir en un lector permanent i entusiasta de la seva obra. I efectivament, és possible que les seves empremtes es vegin més clarament en la meva poesia més discursiva (Carn de vas, Esquena de ganivet, etc), però de fet hi és present, o subjacent, en tota la meva obra. Això també em lliga amb en Blai Bonet perquè l'ombra de Vallejo també plana per damunt de tota la seva obra, és una influència comuna. I es dóna el fet que Vallejo plana per damunt l'obra d'en Blai, mentre que l'obra d'en Blai plana per damunt de la gran part de la poesia catalana dels últims anys, des de la meva generació: tot es comunica.

—El teu discurs poètic se serveix també, amb certa freqüència, d'algunes aportacions dels surrealisme, sobretot del recurs a l'escriptura automàtica, del qual n'has sabut treure un rendiment molt personal...
—És justament perquè no s'ha tengut en compte això que dius, que un llibre meu com Els calls del manobre ha estat mal conegut, mal llegit i mal interpretat. Aquest llibre neix amb motiu de la meva admiració per Luis Buñuel, el cine del qual m'havia interessat gairebé obsessivament fins poc abans d'escriure Els calls..., tot i que he de dir que encara em segueix fascinant (ara mateix estic molt intensament capficat en un retorn sobre la figura i l'obra de Fellini, que també ha estat, i és, un artista importantíssim per a mi). Però no només hi ha en Buñuel, en aquell llibre, sinó també, lògicament, García Lorca i Dalí, els quals havien format el «triangle màgic» del surrealisme. Idò bé, Els calls del manobre és ple de referències a aquests tres autors, als quals em proposava de retre homenatge. Però la majoria de gent que l'ha llegit no l'ha sabut entendre, aquest homenatge, o no l'ha vist. I això que hi ha unes cites al principi del llibre que ja ho indiquen... Però el que vull dir és que el llibre no es pot entendre sense tenir en compte la presència del surrealisme, i molt concretament d'aquests tres autors.

—Ja has fet referències al cinema, que és un element cabdal dins la teva vida i dins la teva concepció artística. Com i fins a quin punt s'entrelliguen, en la teva obra, el llenguatge poètic i el cinematogràfic?
—Jo he de dir que vaig conèixer molt abans el cinema que la literatura. Lògicament, d'altra banda, perquè el cinema sempre ha estat un espectacle popular, massiu, mentre que la literatura no formava part del meu entorn d'infantesa, i ja t'he parlat de la meva formació escolar, que també ens impedia l'accés al món de les lletres. [...] Jo he arribat a seguir l'actualitat del cinema amb una regularitat diària, estrena per estrena, durant els anys en què vaig fer de comentarista cinematogràfic per al Diario de Mallorca. En aquesta època, m'enviaven als festivals, feia un seguiment estricte de les novetats... Record especialment una edició del festival de Cannes, que s'hi estrenava Padre Padrone (una pel·lícula que em va causar un gran impacte), i en la qual vaig tenir l'ocasió de conèixer en Rossellini. En Rossellini, però, va morir al cap de vuit o deu dies d'haver tornat jo de Cannes, cosa que em va impressionar molt. També he conegut en Visconti, en Fellini... [...]
Pel que fa a la teva pregunta, jo sempre he relacionat cinema i literatura. Per a mi són dues coses indeslligables, perquè les sent com a vives. Estan allà, i una s'interfereix necessàriament amb l'altra. Aquesta relació tan estreta m'ha duit, de vegades, a un cert desequilibri, a una presència tal vegada excessiva del cinema dins la meva poesia. Crec que aquest desequilibri també té a veure amb la incomprensió de què va ser objecte Els calls del manobre: si no tens constantment en compte el referent de Buñuel, i els de Lorca i Dalí, el llibre no pren sentit.

(Sebastià Alzamora: “Damià Huguet i els calls del poeta”, Lluc, maig-juny de 1996, p. 6-11)