Quan la meva mà anava estreta
a ser nacional sense categoria,
vaig deixar els sembrats blaus de la meva adolescència
i me'n vaig anar de cop al clau del foc
per semblar, amb perseverància i precís,
que era un home que creixia i coneixia la roca.

Era un home pagat amb monedes de fusta,
amb suors de ferro, amb metàl·lics dolors
profunds. Convidat a rebre esclats amb saliva
i a ser un entre alguns d'altres, gemegatiu, talment aquest,
renovat de pietat i amarg com l'alzina broixa
dels meus vint-i-dos anys carregats d'expectació.

Greu, pobre. Proscrit i escatimat,
ajaçat damunt llot com un home anònim
anat a ser involuntari sense res més i que té culpa,
vaig comprendre molt netament que anar per terra
amb una sola sabata era tan difícil com pareixia,
que m'ho era, i ho vaig voler justificar.

Vaig justificar de mi mateix el que tenia com a meu,
el que m'era amarg, calent, el que fermenta,
la tara d'atupat de naixença, el perdó per la llei
a tant per verdejar, i l'escrit tou d'esser breu
sobre els carrers magres de la meva necessitat, tan trista,
on sovint hi vaig dur la pròpia temeritat, el pes

de sentir-me vigilat des de qualsevol cantonada del món,
la profunda salabror verda de contemplar-me sec,
despullat de sinceritat, nu de sentiments, obscur
i marcat de cap a peus
amb els signes de la desesperació a tota hora grisa.
Fet home lentament domèstic, granat, home profund que baixa

per la drecera de la responsabilitat
amb la consciència neta, agre, gris,
minvat de zel, ferit de culpa, oscil·lant,
em vaig adonar que tenia el cos atupat, arnat, moradíssim,
que més enllà de mi quedaven closes les esperances
sota un cercle viciós de paraules insòlites.

La grisa terra capolada, els secs vastíssims persistents.
El temor a una mala anyada. Les fams silvestres
em varen endurir la pròpia coneixença de creure
més en les circumstàncies que en la necessitat,
anat a tota hora amb violència a ser un home batejat de
vertader
que mereix flors i rep verdanc, i pal, per afegitó.

Ara i aquí. Elevat amb pròpia fe davant l'arribada vastíssima
de la pròpia esperança, justificat amb pedra,
i anat a ser un home que creix amb potència,
no vull callar davant l'esquema dels cops
sinó dir el nom de mi mateix i qui m'engana,
perquè sé de pal que som un home breu que creu amb sang,
que calla, si una fulla o un crit no el fa enverinar.

No parl de veus ni de silencis.
Som home alliberat d'obscura imatge
que va falaguer amb abstinències pures.
No dic res sobre la fulana precipitació
sinó sobre l'escena de la vida, trencada, espessa,
però llarga en equilibris i adolorida.

(De Cinc minuts amb tu (1973), dins d'Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 19-21)