És aquí, entre aquests verds que la garriga té,
amb claror, i entre les pedres d'aquesta terra magra,
on creix, amb un silenci, l'espiga que hem amat.

Els blaus de l'horitzó són sempre massa pàl·lids,
i negregen fondals al ponent de l'atzar.
Ningú no acudiria a trescar aquests paratges
descalç entre parets, sense conèixer els signes
que fiten aquests camps tan solitaris sempre.

L'espiga és més que un símbol. I els romeguers no callen
les colors dels sembrats que sempre enyoren pluges,
i saben que és inútil pregar al déu del temps.

Immensos sementers. Verdor de call vermell.
Si el silenci roman, amb llunyans cants d'aucells,
l'ombra del temps no dirà una paraula.
El gra de cada espiga farà créixer més gra.
Destí obscur entre camins obscurs. Fetes ben clares.
La vila dorm plàcidament i repiquen campanes.

(De Guarets a l'alba (1987), dins d'Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 102)