"Els paisatges de Damià Huguet són plens de mutacions. La salabror del vent marí i el sol de migdia modelen perfils fenicis mentre els renous de la pleta i el cruixir del conró, sec d'esperar la saó d'una pluja que no arriba, converteixen l'home en una realitat tan elemental com el temps que passa i el doblega. A l'altra extrem, el caos urbà replica amb l'absurd d'unes vides desfetes que no han reeixit en l'esforç de trencar els límits que els empresonen.
Paisatge amb figures, paisatge cinematogràfic. El moviment de la càmera tenyeix de colors ocres realitats grises. Ofega els plans inestables en el vòmit de la vida. Les imatges se succeeixen una rere l'altra, imparables cap a una eclosió tràgica. El blanc i el negre del neorealisme italià esguerra un crit que tanmateix es pronuncia. [...]
Carles Riba deia que el viatger troba el valor dels llocs que visita en el que hi porta, no en el que hi descobreix de nou. El promontori de Súnion era ja un símbol après en la lectura de l'Aiax de Sòfocles quan ell el va contemplar, dotze anys abans d'immortalitzar-lo a les Elegies de Bierville. Les fonts d'Huguet són cinematogràfiques. Malle, Godard, Bertolucci, Vigo, Truffaut, li mostren el gruix de l'asfalt de París. Pasolini, Fellini, Visconti, els Taviani i Antonioni, l'aridesa rural o suburbana del Mediterrani preindustrial. A París hi va anar més d'un cop. També va anar a Sardenya, a Sicília i a Roma: ja hi portava el mite creat pel cel·luloide gràcies als directors que l'acompanyen a Les flors de la claror. Ara he volgut imaginar-me que el tenia assegut al meu costat i miràvem algunes de les pel·lícules que els poemes reclamen. Les imatges de la pantalla i les evocacions dels viatges, contraposades als mots dels poemes i a les obsessions més freqüents en l'obra, i en la vida!, de Damià Huguet."

(Joan Mas i Vives: "Damià Huguet, sessió contínua", publicat al llibre Damià Huguet, home de call vermell. Binissalem: Di7, 1999, p. 118-123 [coordinat per Biel Huguet i Montserrat Alcaraz)

* * *

"Quinze anys després de la publicació del primer recull de poesia de Damià Huguet, Home de primera mà (1972), quan va publicar Guarets a l'alba (1987) a Edicions 62, encara calia presentar-lo al públic no estrictament mallorquí. Amb tot, la irregularitat que això comportava era un tret més definidor de les dificultats que trobava l'edició i, sobretot, la difusió de la poesia al nostre país, que del treball del poeta. Efectivament, si no era més conegut no era a causa ni de defallences o silencis massa pronunciats per part seva ni, molt menys, a la manca de pes específic de la seva obra. Ben contràriament, sovint va ser precisament ell un dels més actius animadors de l'ambient poètic mallorquí i, pel que fa al segon aspecte, qui més va aprofundir i renovar les constants temàtiques de la seva poesia, cosa que va saber acompanyar d'un rigorós treball d'investigació formal i expressiva. Tot plegat fa que, quan va aparèixer aquest llibre, fos dels poetes més interessants i més personals dels que havien aparegut a Mallorca al llarg d'aquelles dues darreres dècades."

(Joan Mas i Vives: del "Pròleg" a l'edició de Guarets a l'alba. Barcelona: Edicions 62, 1986, p. 5-9)

* * *

"L'oblit total que ha caigut, després del seu decés, damunt el nom i l'obra de Damià Huguet (en Damià Canova, que li deien al Campos on va néixer, escriure i morir) és al capdavall conseqüent amb el tracte que se li dispensà en vida, que consistí en la marginació, el desinterès i l'absència gairebé unànime de la més petita atenció envers la seva proposta. És una llàstima, perquè estem parlant d'una de les obres poètiques més sorprenents i interessants de les que va produir la seva generació: això es pot comprovar en llibres com Home de primera mà i Cinc minuts amb tu; però sobretot en els títols pertanyents a la seva etapa més hiperrealista i a l'última fase de la seva producció, reconcentrada en la reelaboració lírica de la imatgeria mediterrània, com Ofici de sords, Els calls del manobre, Guarets a l'alba i Vols des d'Orly. Cadascun d'ells, i el conjunt de tots, ofereix un poeta volcànic i juganer, que en el seu dir aplega maneres i empremtes del cinema clàssic de Hollywood, de la Nouvelle Vague francesa i del neorealisme italià; la torrencialitat de César Vallejo i la llibertat imaginativa del surrealisme i el postsurrealisme; la vehemència sexual d'un Estellés i d'un Fellini; la irreverència prestidigitadora d'un Joan Brossa i el sentit de l'humor i la pota ranca d'un pagès del sud de Mallorca, que no és ni serà mai qualsevol pagès."

(Sebastià Alzamora: "Damià Huguet i Miquel Àngel Riera", Avui, 18 de juny de 2004, p. 20)

* * *

"Novament Pep Tosar ens regala una joia d'espectacle que mereixeria fer temporada al TNC o al Lliure. Esquena de ganivet posa en escena el poeta mallorquí Damià Huguet (1946-1996) en un esponjós recorregut per la vida i obra del polifacètic artista. I ho fa, en consonància amb el tarannà multidisciplinari d'Huguet, combinant la imatge escènica amb la cinematogràfica, el recitat, el cant, la música i la dansa, en un muntatge de frondosos suggeriments, ritme precís i elegant direcció. [...]
Tosar hi posa la veu, el recitat sensible, clar i exacte, la dicció que treu llustre a les sonoritats de la llengua. Però compta també amb un cos en acció que hi posa la cadència, la dansa, el moviment, i que encarna el ballarí Pep Ramis (Mal Pelo). I amb el cant saborós de Conxa Buika i el guitarreig puntejat de Jordi Riera. L'escena és tancada per un teló de gasa sobre el qual es projecten fotografies i films del mateix Huguet, així com elaborades entrevistes amb les persones més pròximes al poeta: amics del poble, companys de feina, futbol i taverna, i sobretot la seva dona, Magdalena Ballester, que conserva el record al cor de les butxaques com una rosada permanent sobre les fulles verdes. El muntatge aconsegueix transmetre'ns amb una estranya intensitat la presència humana i literària d'Huguet gràcies a l'exquisida tria d'aquests testimonis directes i a la poderosa suggestió dels seus escrits."

(Francesc Massip: "Al cor de les butxaques", Avui (Barcelona), 24 de juliol de 2004, p. 39)