—Un dia en la vida d'Ishak Butmic no és la història d'una guerra, sinó la història d'unes vides individualitzades enmig de la intolerància i la indiferència.
—La meva intenció era sobretot reflexionar sobre el drama, no tant de Sarajevo, que al capdavall només és un testimoni, sinó sobre el drama d'aquesta civilització occidental que pensava que havia acceptat la diferència i de sobte es mira al mirall i veu que és una calavera. L'escenari de Sarajevo era oportú, però està passant també a Àfrica. És el drama que un sector de la població decideixi que té la raó i que els altres sobren. Semblava que a Europa això era difícil que passés i ha resultat que és fàcil.

—El contacte amb la novel·la històrica té alguna cosa a veure amb la decisió d'escriure sobre aquest tema? Des de quin punt de vista es veu com un fet contemporani i com es pot avaluar sense una perspectiva suficient que el matisi?
—No. Aquesta novel·la no va néixer de la voluntat de recrear un món, que és el més habitual del gènere, sinó d'una preocupació molt més immediata. El narrador de la novel·la és en un dels dos bàndols i ho diu. Jo he defensat la necessitat de prendre partit. No n'hi ha prou a dir que la situació és molt complexa, que hi han jugat un paper els interessos dels països occidentals en reconèixer prematurament Bòsnia, que també és veritat. Els serbis poden queixar-se de greuges històrics i també és veritat; però també és veritat que tothom té vergonyes a amagar. I es tracta de dir que aquesta és dels serbis. S'ha de prendre partit. La pau haurà de ser forçada: o deixant que la guerra faci el seu curs, aixecant l'embargament d'armes, o intervenint per aturar-la de la manera que sigui. Sarajevo s'ha convertit en una vergonya perquè és el testimoni de la incapacitat d'Occident d'actuar, no en favor d'algun dels bàndols, sinó per aturar la guerra o deixar-la córrer.

—S'ha de mantenir el record per tenir present la barbàrie i mirar que no es repeteixi? Alguns personatges dubten entre oblidar o recordar, perquè conviure amb aquests horrors és molt difícil.
—Jo crec que no s'ha d'oblidar, però que s'ha de ser extraordinàriament generós. S'ha de recordar perquè només s'avança si es recorda, però només es viu si s'és capaç de digerir allò que s'ha viscut.

—Però els arguments més invocats són greuges històrics i la situació actual sens dubte ho serà.
—El problema real és la capacitat col·lectiva per projectar l'odi. Perquè hi hagi un sidral d'aquesta magnitud fa falta molt poca gent realment disposada a fer-ho i després la bola roda sola a partir dels greuges i de les morts immediates, que aporten arguments viscerals ben visibles.

—L'estructura de la novel·la, amb una plurifocalització sobre individus que tenen uns sentiments propis, contrasta fortament amb un fet tan gregari i arbitrari com és una guerra, on no hi ha lloc per als sentiments i tot és irracional.
—Els personatges de la novel·la són tots individuals i hi ha una mica de tot quant al sexe, l'edat, el compromís o no amb el règim anterior, gent preocupada o no, perquè el que intentava reflectir era el dia a dia possible, el drama humà, que potser, tot i que a nosaltres ens pugui semblar molt real, vist des d'allà és una autèntica caricatura. És la raó que fa que els dos personatges conductors siguin dos desesperats, perquè són els que s'ho miren amb la distància de qui no espera res, guanyin els uns o els altres.

—Quines fonts utilitzes per construir la novel·la? Perquè els noms propis, els topònims, la descripció de les ciutats i dels carrers, tot fa la descripció molt versemblant.
—Quan vaig començar a preocupar-me pel tema vaig començar a arreplegar material dels diaris, de la televisió, etc. Jo hi vaig ser ja fa alguns anys i vaig visitar la costa dàlmata i part de Sèrbia i, per tant, hi ha alguns records personals dels llocs que jo havia vist i de mapes del viatge. De tota manera, jo li dec molta informació a un llibre sobre l'inici del conflicte de Juan Goytisolo, que és un home que s'ha preocupat molt per aquest tema: Cuaderno de Sarajevo (1993).

—La idea del dia com un cicle que comença i acaba amb la nit, tal com el llibre també acaba com comença, vol donar la idea que aquestes situacions es produiran sempre?
—Vol donar la idea que, en principi, aquest cicle del temps no és tancat. Hi ha un moment de la novel·la on es diu literalment que "l'únic grau de civilització aconseguit al llarg dels segles és que als bàrbars no els agradi veure's així al mirall, acabats els temps d'impunitat". Aquesta és la idea que flota en tota la novel·la; hem avançat molt però hem avançat molt poc.

—En ser una narració parcial, hi ha una clara responsabilitat sobre l'estat d'opinió que es crea a partir de la lectura. és aquesta la intenció de la novel·la: moralitzar?
—No, no. Sóc conscient que hi ha compromís. Quan un escriu, allò que diu deixa de ser personal i esdevé motiu de conversa, molt o poc, però això s'ha de situar en els termes reals de l'àmbit relativament poc important que té la literatura catalana.

—És un contrast molt gran el d'aquesta relativitat fins i tot del valor de la vida i el fet d'escriure una novel·la per defensar justament uns valors.
—Sí. Si alguna efectivitat pot tenir un llibre, és a partir del contrast. Carregar molt les tintes hauria estat un pamflet, que era un perill evident, com el de fer una pura crònica. Me'n vaig voler sortir allunyant-me del discurs; que surti en tot cas com a resultat, no com a veu directa del narrador.

—Ara que parles del narrador: no trobes massa forçat trencar al final tant de sobte els nivells de ficció i extreure'l d'una situació narrativa on no feia aquesta funció per atorgar-la-hi? És una manera de posar punt i final a la dinàmica de relacions en què un personatge va portant a l'altre?
—La novel·la en realitat és limitada perquè són sempre els mateixos personatges que van sortint en cada ocasió, sempre relacionats. Ara bé, és veritat que la idea del narrador personatge surt després i es podria haver intentat camuflar, però em va semblar que no valia la pena, perquè aquesta narració en tercera persona que pretén ser objectiva i que està narrada en present ja lliga amb la idea del reporter televisiu. Però sí que podria haver-se acabat sense introduir la veu del narrador, perfectament.

—Una altra mostra d'aquesta relativitat apareix a través del referent literari dels recitadors de gestes, quan s'insinua que els serbis cantaran com una proesa el que és viscut com un genocidi.
—Tota història nacional està feta de mentides, també: la seva i la nostra. La memòria històrica exagera uns fets i oblida els que no agraden. No totes les històries nacionals són iguals, però sí que comparteixen això dels romanços.

—Tens idea de com ha viscut la gent d'aquí la guerra a través del teu llibre?
—Aquesta és la novel·la que m'ha reportat més comentaris. També deu ser perquè Catalunya ho ha viscut d'una manera especial, segurament perquè hi ha motius històrics i pors futures d'aquest tipus. Sé que hi ha hagut gent que ha comparat Catalunya amb Bòsnia; jo no crec que s'hagin de traslladar les situacions. La gent està disposada a fer determinades coses en funció del que hi té a perdre. Si tu tens molt a perdre en un conflicte, és més difícil que t'hi emboliquis. El que sí crec és que Catalunya, per la seva situació nacional, està especialment sensibilitzada per entendre conflictes d'aquest estil.

(Raül-David Martínez: "La nostra bala de cada dia. Conversa amb Jordi Tiñena", Revista del Centre de Lectura de Reus, núm. 20, novembre del 1995)