En la trajectòria literària de Jordi Tiñena hi ha un primer moment d'adaptador de textos clàssics per a estudiants de secundària amb l'esforç que suposa fer llegidores als adolescents d'ara obres com L'orfeneta de Menàrguens, Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc i Ivanhoe, entre altres. Tancada la porta d'aquesta primera etapa, l'escriptor ha obert un segon temps com a novel·lista, fonamentalment com a narrador històric, amb el galop d'una entrada tan espectacular com el fet de publicar quatre novel·les en menys de dos anys: Mort a Menorca (1994), Els vespres de Don Magí Castellarnau (1995), Un dia en la vida d'Isahk Butmic (1995) i La dona del grill.

Des de l'estrena fins ara, si cal inserir-les en el marc històric pertinent, la primera novel·la es mou entre els tràfecs d'una literatura de fulletó del XIX, la segona en una Tarragona envoltada per les boires racionalistes del XVIII, la tercera salta a la dolorosa actualitat d'una ciutat assetjada per franctiradors (Sarajevo, amb tota evidència) i la darrera, La dona del grill, s'estira fins a arrelar en els inicis del segle XV.

[...]

El repte, però, d'una novel·la de document històric és anar més enllà del fet estricte i arrodonir una ficció convincent i sense anacronismes al marge mateix dels testimonis i protocols de què es disposa. Per aquí roden els altres puntals de La dona del grill, des de la història d'amor de l'escrivà dels Banys Nous amb la vídua Isabel Godall, fins a la venjança del cavaller Albertí respecte de la mateixa dona. I altres històries menors i peces de detall que cal encaixar en un trencaclosques coherent.

Diria que Jordi Tiñena se'n surt prou bé i ho arrodoneix amb el retrat de la Barcelona de començaments del XV, en el millor moment de la Cancelleria, poc abans del Compromís de Casp i en un clima que barreja l'agonia medieval i l'aurora humanista del Renaixement. Els traductors de Boccaccio fan d'escrivans a la Cancelleria, on s'intueix, entre rengles, l'ombra de Bernat Metge.

Mentrestant, encara ressona l'eco exaltat de les predicacions de Vicent Ferrer i a la plaça del Born passegen, de tant en tant, cavallers d'una cavalleria decadent sempre a punt d'oferir l'espectacle vistós d'un pas d'armes.

Com a balanç de tancament, La dona del grill és una obra que demostra la fusta i bona jeia de Tiñena com a narrador i esdevé, també, una novel·la històrica que es llegeix amb enjòlit i atenció creixents.

(Isidor Cònsul. "Corrupció de menors a l'Edat Mitjana: Jordi Tiñena, La dona del grill", Avui Cultura, 18 d'abril del 1996, p. 5)
 

* * *
 

Jordi Tiñena feia tres anys que no apareixia amb una novetat narrativa. Des de Dies a la ciutat, que va aconseguir el premi Pin i Soler del 1998, que l'autor barceloní resident a Tarragona no tornava als prestatges de les llibreries. Ara torna amb L'ombra del coronel i ho fa inaugurant una nova col·lecció, La Miloca, una sèrie que l'editorial tarragonina Arola Editors vol dedicar a la narrativa contemporània. Una col·lecció que, com a mínim, ha aconseguit una estrena de luxe. Acurada presentació i el fitxatge d'una de les plomes més segures i fermes que hi ha al panorama català actual.

Allunyat dels cenacles públics i sense figurar en el món dels autors mediàtics, requisits que de vegades passen per damunt de les pròpies condicions creatives a l'hora de valorar l'obra i la feina d'un autor, Tiñena ha protagonitzat una carrera curta i sòlida que va començar l'any 1994 amb Un dia en la vida d'Ishac Butmic, que va aconseguir el premi Ciutat d'Alzira. El mateix any va ser finalista del premi Carlemany amb Mort a Menorca. Després vindrien Els vespres de don Magí Castellarnau, La dona del grill i El comediant de Perpinyà, finalista del premi Llorenç Villalonga del 1996. En un altre ordre de coses, també ha estat el responsable de les adaptacions dels clàssics catalans Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa i Spill.

Seguir les seves novel·les ens situa al davant d'un autor capaç de trenar històries de les que es llegeixen amb ganes, lligades sense escletxes i treballades amb rigor i precisió. En aquest sentit, la trajectòria literària de Tiñena ha anat caminant del passat al present i cada nova novel·la s'ha anat acostant més a l'actualitat fins a arribar a L'ombra del coronel, que se situa a la Catalunya de començaments de la dècada dels cinquanta, després de la Guerra Civil i quan la societat dels vençuts comença a lluitar per aixecar el cap i sortir de l'ostracisme a què els sotmeten els vencedors.

(Jordi Cervera. "Caminar pel temps", Avui Cultura, 13 de juny del 2002, p. XIV)
 

* * *
 

A hores d'ara, el franquisme com a tema, en tota la seva dimensió cronològica (guerra, dictadura i postfranquisme de galtes rosades), ja ha donat una bona colla de fruits literaris. En català i referint-se a Catalunya, hi ha hagut textos que s'hi han acarat des del mateix moment en què es produïa el fenomen i altres que han provat de reflexionar-hi amb posterioritat. Sales, Pedrolo o Baixeras poden ser exemples del primer tipus. Els exitosos Pa negre, d'Emili Teixidor, o Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, podrien ser-ho del segon. Jordi Tiñena, que en les dues darreres dècades ha anat construint una sòlida i coherent obra narrativa, hi ha dedicat el seu darrer títol, en què, d'alguna manera, conflueixen els diferents interessos temàtics de l'autor. Efectivament, Tiñena ha mostrat, d'una banda, una predilecció per conflictes polítics pròxims en el temps, en què es posava en joc la llibertat de les persones, i en què ell podia mostrar fins a quin punt la condició humana pot degradar-se. És el cas de novel·les com Un dia en la vida d'Ishak Butmik (premi Ciutat d'Alzira, 1994; 1995), dedicada al llavors fresc conflicte dels Balcans, o d'El mercant (2005), d'un caràcter més abstracte però que prenia com a referent la situació kafkiana que viuen els presoners en alguns conflictes del s. XXI. Per altra banda, Tiñena ens ha acostumat a la novel·la històrica, en un viatge per diferents èpoques. En moltes d'aquestes novel·les, l'autor ha volgut que Tarragona se'n constitueixi en l'escenari, ja sigui a l'edat mitjana (La dona del grill, 1996), al segle XVI (Dies a la ciutat, Premi Pin i Soler 1998; 1999) o al segle XVIII (El vespres de Don Magí Castellarnau, 1995). A Peix de gat, la novena i, per ara, darrera novel·la publicada de Tiñena sembla que conflueixin totes aquestes coses. Està ambientada a Tarragona, bàsicament al barri del Serrallo, en un període històric molt concret, el franquisme, i, com les novel·les esmentades en el primer grup, ens mostra la vilesa a què pot arribar la condició humana, encara que, aquí, amb espurnes d'ironia i d'esperança.

(Joan Cavallé. "Peix de gat", Diari Més, 19 de gener del 2012, p. 14)
 

* * *
 

Una llarga trajectòria farcida de novel·les excel·lents avala el nou títol de Jordi Tiñena, un autor que ha guanyat premis com el Pin i Soler o el Ciutat d'Alzira i que ha conreat principalment la narrativa, amb incursions en la novel·la històrica.

En Tiñena és un novel·lista que sap harmonitzar magistralment el llenguatge amb l'època i amb els personatges que escull a cada llibre, una característica no tan freqüent com seria desitjable. Al capdavall, però, les històries les construïm amb paraules i la dosi de versemblança necessària a cada novel·la comença en aquest port; de fet, cada novel·la és un port on van arribant personatges, cadascun amb la seva història, amb les seves pulsions vitals que s'estendran pel territori escollit.

[...]

Un dels aspectes més aconseguits d'El somriure del viking, a més d'aquesta manera de situar-nos en un passat que ens costava d'imaginar, són els seus personatges. Tant el cap dels vikings, l'Aslak, com el geògraf Ibn Mehzin, que articula la novel·la amb la precisió del seu ofici, resulten propers al lector, configurant-se com els màxims interlocutors de dues cultures que no es comporten al capdavall d'una manera tan distinta. Una novel·la excel·lent, de lectura amable i senzilla, que sap posar davant els lectors una època oblidada sense que es perdi la complexitat i la petjada humana dels seus protagonistes. A més d'una obra que materialitza un territori a través del llenguatge, un espai que ens pertany i que enriqueix els nostres orígens. Imprescindible.

(Xulio Ricardo Trigo. "Jordi Tiñena, El somriure del viking", Serra d'Or, núm. 697, gener del 2018, p. 71)