La veu del muetzí cridant a la primera oració s'ha perdut riu enllà. Jo ja fa molt que estic despert. M'agrada veure com la llum corre per les parets i el sostre de l'habitació. Els anys m'han anat enterbolint la vista i aviat només serà això el que podré veure. Abans els meus ulls podien contemplar la ciutat, de de l'esplèndida mesquita fins a la Suda. Ara, assegut d'esquena a la finestra només puc veure avançar la llum lenta i inexorable, del tot aliena a la nostra voluntat. Així és la vida, una llum que entra per la finestra, avança segons l'estació de l'any i dels obstacles que troba, i fuig cap a la penombra i la nit. Tot el que podem fer és canviar de posició o posar-hi més obstacles; podem impedir que entri (no pas que hi sigui), però no podem impedir que marxi. Tan petita és la nostra contribució als Fets. La llum arriba ara al cap de drac de fusta de roure que lluïa a la proa el lleuger drakar d'Aslak Kennet (“el renascut amb una marca”, com vam saber després), que arribà per l'Ebre fa ja molts anys, testimoni com jo del seu pas per les nostres terres. I ara és el moment que començo a escriure la seva història perquè el seu record, que el temps va esborrant de la memòria dels homes, no s'esvaeixi. Avui, a la meva bella ciutat de Turtuxa, a la vora del riu i a mitja jornada de la mar Mediterrània, que separa al-Àndalus dels francs catalans.

El meu nom és Ibn Mehzín at-Turtuxí, geògraf a l'avantsala de la mort i cronista d'aquesta història. Vull que em cregueu i cregueu que el que us contaré, amb l'ajuda de Déu, és la veritat i tota la veritat, com jo l'he coneguda.

(Fragment d'El somriure del viking. Barcelona: Capital Books, 2017, p. 13-14)