L'últim cop que havia visitat Tarragona s'havia barallat amb la dona del seu cosí. Hi havia estat només un parell de dies, però n'hi havia hagut ben bé prou. La dona, feta a la seguretat i a la vida rutinària del benestar, el temia; no li agradava perquè li duia la intranquil·litat, la promesa de problemes. Aquell cop Cristià ho havia entès perfectament i no s'havia ofès quan la dona li havia demanat que marxés. Fins i tot l'havia complagut i havia evitat de sortir gaire al carrer, i li havia estalviat donar explicacions de l'hoste que tenien a casa. Aquesta vegada, en la situació en què estava, no es feia il·lusions de ser rebut de millor manera. L'edat agreja el caràcter i els diners ens fan més porucs.

A la mateixa hora, però pel camí de Lleida, arribava també a Tarragona el carruatge de l'inquisidor Enrique Ibáñez. Igual que Cristià, venia de Saragossa i portava el cos capolat per tots els bots del camí. Havia sortit alguns dies abans que el provençal i havia fet llargues aturades per tal d'evitar la fatiga del viatge. Davant seu l'havien precedit per tenir-ho tot a punt quan arribés i només l'acompanyava el seu secretari, Juan Barbate, i el fantasma de Guillem de Najac, que no l'abandonava des de feia més de vint anys, quan va arribar-li a les mans un llibre confiscat a un fraticel titulat Tractatus contra manicheos. Però no se li va aparèixer immediatament. Guillem de Najac, autor del tractat, havia sigut un dels valdesos que formaven els pobres de Lió de Duran d'Osca que al segle XIII van ser perseguits per l'Església acusats d'heretgia. A diferència de Duran d'Osca, però, Najac no havia acceptat tornar al si de l'Església i no hagué de tornar-se'n a separar quan ho féu novament aquell. Ibáñez havia començat a llegir el llibre atret per una curiositat irreprimible i es trobà davant d'un text sòlid que pretenia aportar arguments als valdesos en les polèmiques amb càtars i catòlics. Un dia, llegí una argumentació que considerà falsa i ho digué en veu alta. Fou llavors que se li aparegué el fantasma del valdès, decidit a polemitzar. De primer només el visitava molt de tard en tard, i sempre a petició de l'inquisidor; però cada cop les visites foren més freqüents i ben aviat s'instal·là a casa seva. Ibáñez l'havia trobat fascinant i útil, almenys al començament. Amb ell podia parlar i discutir sense temors, i tant era el seu confident com el seu adversari. Però d'això feia massa temps. A mesura que els anys l'havien anat apagant i el caràcter se li havia fet més inconstant i menys temperat, havia vist que el fantasma sabia massa i era cada cop més insolent, i començà a trobar-lo enutjós, inoportú o francament insuportable. I al final, n'havia perdut el control. Amb tot, qualsevol intent d'alliberar-se d'ell havia resultat inútil. El fantasma de Guillem de Najac l'acompanyava sempre i se li feia visible quan li convenia.

A diferència de Cristià, però, Ibáñez venia a la ciutat per acabar una feina, l'hi esperaven i la seva visita despertava sentiments diversos. Però tampoc no hi venia de grat i s'hauria estimat més no haver sortit de Saragossa.

A la mateixa hora, doncs, poc abans que tanquessin les portes de la muralla, l'inquisidor aragonès Enrique Ibáñez i el contrabandista provençal Gastó Aventín entraven a Tarragona.

(Fragment del llibre Dies a la ciutat. Tarragona: El Mèdol, 1998, p. 17-19)