—Què pot explicar de la darrera novel·la que acaba de publicar? —Bé, s’acaba de publicar però és una novel·la anterior a la que va sortir l'any passat, és a dir, està escrita abans. El gos suïcida va quedar finalista del premi Sant Joan 2010 i no es va publicar, perquè aquest guardó només publica l'obra guanyadora. Llavors la vaig guardar i ara he tingut temps de revisar-la i posar-la en solfa per publicar-la.

—Argumentalment, el relat pivota sobre dos personatges, un d'ells professor de literatura. —És la història de dos personatges, principalment, que conviuen durant una temporada en un mas aïllat a prop d'un poble de la Provença francesa. És una història que els posa en contacte i els temes són la fragilitat de les aparences i la dificultat de prendre decisions en moments de tensió a partir d'un conjunt d'històries.

—El protagonista viu angoixat per la precarietat laboral, un tema molt actual... —Sí, és un professor que va a acabar una tesi a París, i les coses no surten com ell espera. No té prou diners i accepta una feina temporal per escriure les memòries d'un personatge important, un exministre, en aquest mas a Provença. El que passa és que s'imagina que hi estarà un any tranquil·lament escrivint i fent la seva feina, i de cop i volta tot plegat es complica amb l'aparició d'un personatge que no sap qui és. Ell tampoc no s'atreveix a preguntar, perquè no gosa enfrontar-s'hi, i va acceptant obligacions fins que decideix qüestionar-lo, i a partir d'aquí s'embolica la troca.

—Els lectors es poden sentir identificats amb la situació del protagonista, a qui les coses no li surten com voldria, no?
—És cert, de fet és un dels grans temes de la literatura i un dels temes que jo tracto habitualment, que és la dificultat de reaccionar per canviar el propi paper. Tots plegats som bastant presoners del paper que ens hem fabricat en societat, del que ens hem atribuït i el que ens han atribuït els altres. Quan l'entorn canvia, aquest paper queda en una fragilitat extraordinària però assumir-ne un de nou realment és molt difícil quan estàs acostumat a reaccionar d'una manera i, a aquest personatge, entre altres coses li passa això.

—Com influeix el fet que vostè també faci edicions de textos clàssics en la seva trajectòria novel·lística?
—És possible que hi hagi influït al principi. De totes maneres, jo vaig començar a escriure preparant versions modernitzades dels clàssics catalans, i només quan ja n'havia fet força em vaig decidir a fer el pas a la narració de creació pròpia, però sí que en aquell moment la història pesava molt. Vaig començar a escriure com a extensió de la meva feina de professor, però amb el que em trobo a gust és fent creació pròpia.

—Com veu el panorama literari català actual?
—Crec que s'ha de distingir entre la producció de literatura, que afecta sobretot a autors, i una altra cosa és la distribució i la comercialització, que afecta més a editors. Des d'aquest punt de vista, la literatura catalana està en un bon moment. Hi ha molta producció i de qualitat, i s'edita amb regularitat. És un nivell perfectament equiparable o fins i tot una mica més alt que el d'altres mercats. Les coses estan bé, el que falla fonamentalment és la sortida, ja que es tradueix molt poc del català a altres llengües. La projecció exterior està molt limitada, i ja no parlem de la professionalització en el sentit econòmic, perquè això amb el mercat que tenim és molt difícil.

—Té algun altre projecte entres mans?
—He tingut una temporada molt carregada de feina, ara de moment tinc ganes de descansar, però això és molt difícil, perquè sempre hi ha idees que ronden pel cap. De fet, em tempta força escriure algun llibre novel·lat però que tingui com a personatge de rerefons el Leandre Saún, un militant històric del PSUC que acaba de fer cent anys. Encara no li he ni comentat, però em tempta aquesta idea. (Alba Porta: ""Tots plegats som presoners del paper que ens hem fabricat en societat", Diari Més, 11 d'abril del 2012, p. 25)