Haec est terra... Vidisti eam oculis tuis, et non transibis ad illam.

I un dia entreveié la terra promesa,
la terra que regalima llet i mel.
Des del Nebó pogué esguardar-la a pler,
feliç de la visió tan esperada,
però travessat de la pena de saber cert
que mai no podria trepitjar-la.

El Nebó va esdevenir la seva meta,
fou l'indret on plantà la seva tenda,
mirant sempre vers el riu
que dava vida a la terra que seria del poble elegit.
Mirava sempre aquella terra
amb fe inútil,
amb esperança inútil,
amb enveja inútil.
Ho faria fins que la mort l'alliberàs d'aquesta tasca
imposada més pel seu cor que no per la Veu de l'esbarzer.

Amb el temps va pensar que havia estat millor no entrar-hi
perquè potser aquell indret l'hauria decebut,
perquè potser la terra no li hauria ofert allò que esperava
(i aleshores la fe i l'esperança haurien estat pitjor que inútils),
perquè potser en el fons volia tornar a Egipte
(on abans de saber que sofria era feliç)
i sobretot perquè la mel no li agradava gens.

No podia, però, tornar a Egipte
perquè no podia tornar a ignorar que hi patia.
Així que començà a estimar el puig.
Cada dia continuava mirant la terra oferta al seu davant,
amb recança
(ara ja més de fer que de no fer),
amb serenor, amb felicitat discreta.

Va fer del Nebó el seu país.
És cert que no li correspongué res en el repartiment de la terra,
però també ho és que no va haver de patir els saqueigs dels madianites.
El Nebó era un país que no li havia estat promès
però va aconseguir fer-lo a imatge i semblança seva.
En féu una terra que regalimava porto i calvados
i, malgrat la insistència de la pèrfida esperança,
a la seva manera hi era feliç.

(De Vulgata. Palma: Moll, 2004, p. 27-29).

* * *

Scio quia morti trades me,
Ubi constituta est domus omni viventi.

És difícil recordar
quan va entrar la mort en la nostra vida.
Sí que podem recordar, però, clarament,
quan va decidir instal·lar-s'hi.
És quan hom és conscient que acabarà fent-se seva tota la casa
i sobretot quan ens tanca algunes cases,
que ja no podrem visitar.
Només podrem recordar-les,
amb més o menys precisió,
enyorança, pena, ràbia...
Però mai no podrem tornar a entrar-hi.
L'única cosa que podem fer és mantenir nets els camins
que conduïen a aquelles cases
i que poden ser tan infinits com el record.

Fa mal conhortar-se, però no hi ha res més.
És inútil, no té sentit l'esperança.
És inútil, no té sentit tampoc interrogar les altes solituds
i menys encara esperar-ne una resposta.
Fa mal conhortar-se, però no hi ha res més.

La vida dels morts és la continuïtat del camí,
que depèn de la nostra voluntat,
de la nostra possibilitat,
de la nostra vida.
No hi ha res pus.
Fins que la mort tanqui casa nostra.
Després la nostra vida dependrà dels altres,
però amb nosaltres n'hi haurà que moriran per sempre.

(De Vulgata. Palma: Moll, 2004, p. 33-34).

* * *

Viventes enim sciunt se esse morituros;
Mortui vero nihil noverunt amplius....
Amor quoque, et odium, et invidiae simul perierunt.

Potser sí, predicador,
és bo saber que hem de morir
perquè és senyal que som vius,
i viure s’ho paga
(potser).
S'ho paga potser estimar
i també odiar de vegades,
i fins i tot envejar.

Però potser, fill de David, morir també s'ho paga,
i deixar d'estimar, d'odiar, d'envejar.

Si hi reflexionam fredament,
rei de Jerusalem,
fent abstracció del fet que per a bé o per a mal som vius,
fa mal decantar-se per una cosa o l'altra.
Per sort o per desgràcia, no hem de triar generalment,
així que deixam que vida i mort segueixin el seu curs.
I, mentrestant, estimam, odiam, envejam...
En una paraula, ens entretenim.
Si no ho féssim així,
la tria fóra ben senzilla.
Potser.

(De Vulgata. Palma: Moll, 2004, p. 39-40).

* * *

Plurimi etiam..., qui viderant templum prius cum fundatum esset, et hoc templum in oculis eorum, flebant voce magna.

També el nostre poble ha conegut l'esclavatge
i el sotmetiment a gent estrangera.
També hem tingut els nostres Nabucodonosors,
el nostre Cir i el nostre edicte.
Les semblances són moltes, no caldria insistir-hi
—prou que ja ho han fet d'altres abans.
Fixem-nos-hi, tanmateix:
quina mena de pàtria tenim,
quina mena de llibertat té el nostre poble,
quina petita resta manté la identitat, manté la fe,
quin temple s'edifica on s'alçava el del passat.
Sí, hi ha moltes semblances
entre la desgràcia del nostre país
i la del poble de Jacob.
Però hi ha una diferència
que, al capdavall, serà una sort:
entre nosaltres no hi haurà gent
prou vella per haver conegut l'antic temple
i que plori amargament en recordar-lo
i comparar-hi aquest que ara és bastit.

(De Vulgata. Palma: Moll, 2004, p. 31-32)