"Alhora, però, Vulgata és el títol del Llibre per excel·lència, la Bíblia: el llibre sempre present perquè és transmissor del verb diví. Així, els poemes de Gabriel de la S.T. Sampol prosperen entre dues abstraccions oposades. D'una banda, una absència que remet a allò no dit: al referent que oculten els símbols dels poemes, a la realitat que s'amaga rere la metàfora. D'altra banda, l'omnipresència implícita en el fet que el jo líric se situa en una posició equivalent —però no idèntica, perquè no hi pot haver identitat en la repetició— a aquella dels autors — o , més agosaradament, de l'autor— de la Bíblia. Aquesta omnipresència exclou qualsevol misteri, perquè el jo poètic «comet» un palimpsest, escriu damunt i sobre una història ja contada: una història de la qual ja sabem el final, cosa que fa que ens n'interessin més les desviacions respecte al model que no el desenllaç. Vulgata parla, per tant, a través de dos codis antagònics: el simbòlic que oculta i el de la reescriptura que explicita per mitjà del reconeixement. La idiosincràsia del llibre es deriva de la combinació fructífera d'aquests dos codis i de la no resolució del dilema que plantegen. [...]
La dignificació del dubte que esmentàvem més amunt es connecta directament amb el caràcter hipertextual de la poesia de Sampol. La pràctica de la traducció (Hildegarda de Bingen, Marcial, Fernando Pessoa, António Ferreira, José Saramago, Almeida Garrett...) i l'ús dels referents neogrecs (la poesia de Kavafis, homenatjada en Difícil naufragi) creen una constel·lació de textos que es contradiuen sense excloure's, que impedeixen una lectura lineal, que amplien el text base i s'hi confonen sense que sigui possible establir-hi jerarquies. La hipertextualitat elimina la divisió entre text principal i text secundari implícita en qualsevol reconeixement d'influències.
La literatura esdevé, així, el lloc del dubte, que atia un diàleg sense conclusions, que no cerca una veritat immutable. La traducció i la cita són recursos expressius que tenen en comú amb Vulgata la ventrilòquia, aquest parlar amb les paraules d'un altre. Una tècnica que no significa, de cap manera, pèrdua d'identitat ni submissió, sinó conversa a través del temps. És cert que l'estil d'aquests poemes també empeny el lector a una espera: l'espera d'uns versos encara no escrits, d'uns versos que pertanyen al futur, on el món de l'autor surti de la zona de penombra i es mostri sense filtres. Un món que ja s'apunta en aquest discurs indirecte, palimpsèstic, àcid i humorós, sempre delicat, que travessa l'escriptura de Gabriel Sampol."

(Margalida Pons: "vulgata: el nom a la penombra", Pròleg a Vulgata. Palma: Moll, 2004, p. 7-18)

* * *

"Vulgata és el segon llibre publicat de Gabriel de la S.T. Sampol (Palma, 1967). Després del bon debut de Difícil naufragi (1997), Sampol ens proposa en aquesta ocasió el relat d'una història personal a partir de la reescriptura d'alguns passatges de la Bíblia; per tant, cadascun dels dotze poemes que conformen el volum és precedit per una citació en llatí que ens situa cada vegada en el context del Llibre dels llibres. «I un dia entreveié la terra promesa, / la terra que regalima llet i mel. / Des del Nebó pogué esguardar-la a pler, / feliç de la visió tan esperada, / però travessat de la pena de saber cert / que mai no podria trepitjar-la».
A banda d’uns atributs de qualitat evident pel que fa al conjunt de l'aposta poètica, el màxim interès del llibre rau en la manera com el poeta concep i executa el transport d'una matèria diguem-ne externa (en tal cas, els abeuratges bíblics) a un espai personal de reflexió i de concepció del món; això es fa evident, en la progressió dels poemes, a partir d'indagacions en temes no gens allunyats de l'expectativa contemporània, com ara el sentit de l'existència i de la vida, el sentit de l'amor i de l'esperança, la consciència de la mort i, molt insistentment, la qüestió de Déu, que Sampol relaciona amb el no-res des del seu particular agnosticisme."

(Roger Costa-Pau: "De la Moll rejovenida", Avui Cultura, 22 de setembre de 2005, p. 16)