Carmilla

I

(Parla el pare de Laura)

Quantes vegades aquells claus malignes
malsons causaren a la meva Laura!
I eren aquelles marques ben clars signes
que l'anava envoltant d'infernal aura.

Però, era tan cec! Mai no vaig creure
les llegendes contades pels pagesos.
Per convèncer-me vaig haver de veure
tornar-se pols uns ulls de sang encesos.

Els ulls d'un ésser que, fingint amor,
ens portava la més terrible sort:
l'etern damnatge, amb l'etern dolor

d'una vida regida per la mort,
que, perdent l'esperança i el record,
sols amb la sang perllonga el seu horror.

II

(Parla Laura)

Quantes vegades aquells claus sentia
que em mossegaven, com dipositant
besos felins davall la pell. Sabia
no nou aquell delit inquietant.

Vas ser tu que, de nina, ja em besares
—malson, em deien. Ara el teu segell
diu que sóc teva i em dus tendreses rares,
plaer tallant com un sagrat coltell.

Morires, et mataren per salvar-me.
Però, salvar de què? No van deixar-me
que separàs la por del sentiment.

Em parlares d'amor, de vida oferta...
I quan les teves passes crec que sent,
aquell temor i desig en mi desperta.

III

(Parla Carmilla)

Quantes vegades els meus claus cercaren
aconseguir l'amor tan desitjat!
L'amor, la voluntat em procuraren
el meu ésser immortal, no la maldat.

A part de tu, només qui em féu no-morta
vaig estimar de cor. Però els mortals,
estúpids, el mataren. Trista i forta,
a aquella passió vaig donar encalç.

No et portava el meu bes damnació:
allò que em va impulsar a fer-te ferida
va ser desig, no imperatiu d'horror.

Amant en cosa amada convertida,
a canvi de la sang, la nostra vida
fóra infinita, i infinit l'amor.

(De Difícil naufragi. Barcelona: Columna, 1997, p. 15-17).

* * *

EPITAFI

Aquí, no hi sóc jo.
Només hi ha cucs que mengen carronya.
Jo ja sóc part de l'eternitat.

POSTAL DES DE MENORCA

Novament a aquesta illa, sacsejada
pel vent de la migrança i el record,
la passió no va cap a la mort:
no tenint-te, hi va créixer desterrada.

I si amb força que occís tota defensa
els teus ulls em mostrassin el rebuig,
i el deliri sentís que la sang fuig,
tampoc no sofriria defallença.

El meu cor, de dolor, mai se n'afarta:
no puc ni vull deixar de desitjar-te,
tot i que el teu desig és tan distant.

Tanmateix, contra mi mai no t'arbores,
ans amb tendresa, i crueltat que ignores,
amor em dónes sense fer-me amant.

(De Difícil naufragi. Barcelona: Columna, 1997, p. 23-25).

* * *

PROGRAMA DE MÀ

Ara, tres anys després, l'atzar vol fer l'estrena
d'aquella obra que, amb por de director novell,
després de pocs assaigs retirà de cartell
i ens torna a situar en la mateixa escena.

Parla, com si no res, de reprendre el guió
allà on vam interrompre els assaigs aquell dia
que tu, indecís, callaves i jo no em decidia
a dir el meu text i, així, no hi hagué funció.

Ara gens indecís em parles i de mi
surten els mots que vaig callar aquella vegada;
la paraula es fa carn, hi ha un vespre i un matí,
i l'obra, nostra encara, és a la fi estrenada.

Més tard, a l’escenari buit i fosc hom s'adona
que ha estat funció única, car continuïtat
el destí, com abans, ja no proporciona;
tots dos amb altres obres ens hem emparaulat.

I esguardam amb recança ja caigut el teló,
ens besam, estotjam el record i sortim;
i maleïm després l'obra i el director,
i els malaptes actors sobretot maleïm.

(De Difícil naufragi. Barcelona: Columna, 1997, p. 53)