Prats assenyala els principals referents filosòfics, sempre plurals, diversos, perquè Espriu (aquí tampoc) no es va casar mai amb ningú. Des d'unes herències vuitcentistes històrico-evolutives que tindrien Spengler com a referència de començament del segle XX, la preocupació per la filosofia de la història (i no gaire per la història de la filosofia) és una constant. Certament, escau a un estudiant d'història antiga, i, allò més remarcable, a un escriptor que farà de la diversitat i l'evolució mítica de la humanitat un puntal de la seva obra.

D'entre els autors que apunta Prats en aquest recorregut de formació filosòfica, n'hi ha dos espanyols que es repeteixen sovint i que sense cap mena de dubte es revelen imprescindibles en la configuració del pensament de l'escriptor: Unamuno i Ortega y Gasset. [...] Encertadament, Prats remarca l'obsessió de l'escriptor basc per la perpetuació a través de l'escriptura com un element a tenir en compte en el sentit que Espriu atorga a la seva literatura o a la configuració del seu concepte de fidelitat.

El debat orteguià (i dels seus deixebles) sobre l'Estat, no li podia ser indiferent. També l'articulista, el maître à pensar, havia de captivar el jove Espriu. Especialment rellevant trobo la col·lació entre un text d'Ortega publicat a El Sol el 1929 i el text introductori d'Aspectes que aporta Prats (p. 34-35). Hem de tenir en compte que Ortega és, juntament amb Eugeni d'Ors, un dels mitjancers més eficaços amb les cultures germàniques. Aquesta mitjanceria, en Espriu, val per la seva erudició arqueològica, pel coneixement de l'espiritualitat renana o per l'afinitat amb la filosofia jueva contemporània.

Prats inclou oportunament en aquest enquadrament filosòfic Martin Heidegger. L'existencialisme, imprescindible en el debat cultural de la postguerra, així ho requereix. Malgrat que Heidegger no sigui un escriptor de referència d'Espriu, la projecció de la seva obra ha d'entrar en diàleg amb l'escriptor català. Prats també incorpora, crec que molt encertadament, Martin Buber, un autor que va saber respondre al solipsisme heideggerià i que cerca, en la humanitat, la unitat de l'home en l'home, la seva raó existencial; la qual cosa ens acosta indefectiblement a Espriu. I també perquè aporta un (altre) pensador contemporani a l'obra espriuana.

Però certament, pel que fa estrictament a l'existencialisme, Espriu, com bé remarca Prats, té més present el pensament francès: Albert Camus i, en un altre nivell, Jean-Paul Sartre.

(Jordi Cerdà Subirachs. "Pensament i literatura en Espriu: un itinerari forçós", Indesinender, núm. 8, p. 186-187)