A pesar del temps transcorregut i els esculls que hem trobat en el camí, alguns dels quals en ensopegar-hi ens han deixat una amarga ferida, la dèria de viure, d'enamorar-se de nou, d'eixir a la recerca de la bellesa continua latent. Potser estem jugant els darrers minuts o ja estem directament en la pròrroga i hem vist que no tenim res a demostrar a ningú, i així i tot encara necessitem que ens prenga el foc de la poesia i faça vibrar les cordes més pregones de la nostra ànima, tal com li passa al poeta Antoni Prats en el seu darrer llibre, Encara [...]

Hi trobem una certa acceptació de la vellesa i les xacres que l'acompanyen, la por a la pèrdua d'energies, les absències que el temps ens ha anat imposant, etcètera, la qual cosa no vol dir que el poeta se senta derrotat, que deserte, com ho podria fer si sent més savi, amb més ofici i intensament viu?

La memòria, els flaixos dels records d'allò viscut i d'allò que li ha contat, la gent que va conèixer, si és que és possible conèixer realment algú, un paisatge, un espai urbà que se li va quedar serigrafiat en la retina, tot això també és matèria literària per al poeta.

Més endavant hi trobem la pena, i no hi ha pena més gran i el poeta ens ho afirma amb la cruesa de qui ho ha viscut, que la dels pares que han soterrat algun fill. Una pena que a Antoni Prats el fa membre d'un club de literats ferits per un dels tràngols més dolorosos que pot viure un ésser humà, i que en la nostra tradició literària el conformen gent com ara Vicent Andrés Estellés o Joan Margarit, dos autors que compartixen amb Antoni Prats, també, una manera d'entendre el fet poètic.
Eixa pena és com un tsunami després del qual res no tornarà a ser igual, ni tan sols l'hàlit dels records. Sobre aquesta gran pena que el tenalla en les hores fosques, trobem poemes d'una lucidesa, d'una honestedat i d'una capacitat per a commoure el lector aclaparadora.

I per últim l'amor, un amor en plena maduresa, lluny d'urgències i, com no, també de les ximpleries de l'amor juvenil. [...] L'amor d'un ésser estimat amb el qual s'ha aprés a sentir de nou per damunt de les penes i els temors que el tenallen encara quan és sol amb els espectres del passat.

(Manel Alonso Català. Sons de Xaloc.cat, 20 de juliol de 2014)