Significa, en certa mesura, un canvi. Ara ja podem endevinar l'aspresa, l'altre tombant referencial d'Antoni Prats. [...] Amb un començament dantesc, el poeta es capfica en un indret ombrívol, d'"obagues dreceres", "de veus massa salvatges"; paisatge, en definitiva hostil, on el poeta viu "un somni de pocs noms"; noms triats treballosament, després de recórrer el bosc, entre l'"herbam perpetu". No obstant això, el poeta es defineix com a "garbuix de rauxes, insatisfet tothora de la tria", perquè ha sofert la dificultat de bastir "un estoig digne, perdurable". [...]

A la segona part, el poeta parla de la seua beatífica fruïció; tot i haver perdut la innocència, l'enyora. Entrem ara en un ritual, no màgic, sinó vital, on Prats ens mostra algun indici d'allò que l'empenta en el dur camí de la vida. [...]

A la tercera part, la visió s'ha fet més esquerpa. El camp, el barranc, el món salvatge es pobla d'ulls i para l'orella a cada passa. [...] Trobem alguna al·lusió lleugera amb connotacions civils. Prats introdueix figures del seu final de segle, àligues que encara vetlen els pedestals altíssims, o les paraules dedicades a Sarajevo. I és aleshores que el poeta sent l'enyor dels còdols o el somriure dels prats. La seua visió el durà a un pessimisme primordial. Ens parla del Boticcelli que "se'n duia l'esplendor de la gespa".[...]

El poemari, dens en significats i el·líptic en la forma, mostra un itinerari feixuc que ens comunica la visió amarga del poeta a les acaballes del segle, amb uns versos mesurats, rítmics, que són un suggeriment i una reflexió alhora.

(Emili Rodríguez-Bernabeu. "Evocació i invocacions", Avui. Cultura, 7 de novembre de 1996, p. VII)