El poeta no es resigna a un paper exclusivament contemplatiu, ja que vol circular per senderes i camins poc transitables, vol també viure "l'aventura", tal com s'indica ben explícitament en el títol de la segona part del llibre. No podem veure passar la vida davant el vidre tèrbol d'un aparador; ens hi hem d'implicar, eixir al carrer i a la natura, respirar l'aire renovat de cadascuna de les primaveres i, fins i tot, enamorar-se de nou i actuar sense vergonya davant el gest de preparar un ram de flors silvestres per a la persona estimada. No hem de tenir por, per tant, al risc d'estimar, ni de l'amistat, ni tampoc del refugi seré i sovint intranscendent de les celebracions familiars mentre més enllà de les parets de la llar es viu la conflictivitat del món extern, ni tampoc témer la eixida i el viatge pel món [...], perquè sempre podrem tornar a la nostra terra nadiua o, si més no, al nostre territori –és a dir, al del poeta-: el de les paraules.

(Josep Antoni Fluixà. "Antoni Prats i la plàcida joia de la maduresa", dins La joia, p. 12)