—I com et veus dins la poesia catalana d’ara?
—Jo no sé què diran els poetes joves de la meva obra. Però sí puc dir que tinc bona relació amb ells. M’agrada trobar-me amb la gent jove, m’agrada ser a actes literaris i iniciatives seves per oferir el meu suport. Crec que això és necessari, com ja feia per exemple Francesc Garriga, que va saber encaixar molt bé amb les noves fornades. Era una persona de molt bon contactar. Garriga sempre va saber escriure una poesia que lligava molt bé amb les sensibilitats dels joves, no sé si la meva poesia és tan permeable en tot cas. Però el que vull dir és que potser pels nostres quefers en el món de l’ensenyament, com a professors tant ell com jo, hem sabut tractar amb la gent que ha vingut després de nosaltres. Vaig ser professor de llengua i de literatura durant trenta anys a Lleida a l’institut Màrius Torres, cosa que em va ajudar a tenir un contacte constant amb els meus estudiants i a saber entendre que els paternalismes no serveixen per a res, que simplement cal escoltar, estar atent i poder ajudar en tot el que sigui possible. Hem d’oferir el nostre suport. Garriga ho va saber fer molt bé i espero jo també estar a l’alçada a l’hora de posar-me en la pell dels joves i entendre què volen fer en poesia. Si em volen, em trobaran.

—Gràcies a Ronda dels dies, i a les paraules que vares dir en els teus començaments, et podem llegir ara, en ple segle XXI, com si fossis un poeta jove… Aquesta publicació es pot entendre com el descobriment d’un Nou Jordi Pàmias.
—La veritat és que m’alegra molt el que dius. Jo em sento jove, em sento energètic. Espero que el volum serveixi per descobrir noves facetes meves.

—Els teus poemes són com una espècie de llindar que uneix el que és més clar amb el que és més hermètic, aquesta és almenys una de les consideracions que em vénen al cap quan et llegeixo en general.
—La poesia no ha de ser ni massa clara ni massa críptica: ha de tenir una mena d’equilibri, un equilibri difícil, cert, però és important que la poesia pugui abraçar aquests dos àmbits de significació latent que comentes, crec, amb encert. I no ho has comentat, però voldria destacar que també cal tenir en compte la importància de la musicalitat en la meva poesia.

—Per què?
—Perquè el ritme i els efectes fònics poden fer més sòlid el sentit del poema. I és que el ritme i els efectes fònics que deia han de lligar molt bé amb les imatges en una simbiosi profitosa. D’aquesta manera el poema es podrà contemplar des de diferents angles i amb més força. Gràcies a aquest aspecte musical el missatge que vol i pot transmetre el poema arriba amb més contundència, almenys jo ho entenc així. Una successió d’imatges soles no basta, per molt vistoses que siguin, és important que aquestes vinguin unides a la mateixa música del vers. Per això és tan difícil musicar un poema, perquè poses en joc dues músiques diferents, la dels instruments i la dels versos. Jo lluito perquè la meva poesia pugui disposar d’aquest suport musical ja en el seu mateix fonament.

—I es veu que des dels teus inicis com a poeta aquesta constant ja era així.
—Sí, en efecte. Espero que el lector també ho pugui veure i compartir.

(Fragment de l'entrevista de Jaume C. Pons Alorda a Jordi Pàmias, publicada a Núvol, 19 de març de 2017 - Llegeix-la sencera)