p align="justify">Ens trobem davant d’un dels autors clau de l’Olimp viu de les lletres catalanes, conjuntament amb altres bèsties igual de portentoses com Montserrat Abelló, Màrius Sampere, Francesc Garriga, Feliu Formosa o Lluís Solà, es tracta de Jordi Pàmias, que torna amb Al cor del món (Edicions 62, 2013). En els darrers anys hem pogut gaudir de la publicació de la seva obra poètica completa en diferents volums gràcies a Pagès Editors (La casa dels avis, La nit en el record, Lluna d’estiu i El do de la paraula); d’un volum de poemes escollits per part d’Alfazeta (Incerta vida) i d’una magnífica trilogia en mà seva que deixa les bases per a una poesia sòbria i extraordinària al mateix temps, un tríptic fascinant que atrapa amb passió (Terra cansada, Narcís i l’altre i La veu de l’àngel).

Al cor del món és un nou pas endavant cap a una direcció diferent, una nova indagació dins de la fertilitat exaltada de la poesia, i aquest pas es fa amb contundència i carícies emmetzinades, dures, cap a territoris nous però amb la veu ja formada. Jordi Pàmias segueix sorprenent perquè torna a irrompre amb força, però de forma continguda. Xavier Macià, al pròleg, ja avisa de l’herència carneriana, distanciada, d’aquests versos. No li falta raó. Però s’hauria de destacar, també, una objectivitat potser que enlluerna, un furor serè però folla, una perversitat domada i una naturalesa catàrtica d’aquest gust delicat del poeta de la Segarra pels adjectius més punxants i precisos, com si les seves troballes més encertades fossin les que segella un bisturí untat de llimona. Aquesta naturalesa incisiva atorga una carta de presentació excel·lent a aquests poemes de tall clàssic: Jordi Pàmias és més sobri i adust que mai, però alhora sensual, i els seus millors versos se’ns presenten com rapinyades esfereïdores. Però també hi ha molt despullament en aquests poemes, en efecte, com si el poeta hagués perdut la por, una por atàvica. Pàmias s’allunya del seu context usual, sí, i d’aquelles imatges que condensen la seva vida, l’essència d’un territori, un microcosmos microclimàtic en un univers que sabem proper perquè arrelen fondo dins de tota una existència com la seva. I per a Pàmias donar aquesta embranzida a noves possibilitats expressives és tot un triomf, s’arrisca i en aquest risc és on es troben fulguracions esporàdiques de gran intensitat. O sigui, Pàmias entra dins d’un nou món, s’allunya dels triomfs que fins ara havia assolit, i treballa registres nous, més exòtics i sumptuosos, com si els viatges que va dur a terme li haguessin donat una nova llum, una nova morenor, i és des d’aquesta escriptura que Pàmias s’engresca en un barroquisme erudit des de la sobrietat, una proliferació rococó d’imatges i sensacions i percepcions que s’expandeixen des de la humilitat més turbulenta. I és aquí on Jordi Pàmias pot arribar a ser molt tendre, encantador en els seus descobriments màgics, fulguratius, però també cruel: encara que dissimuli, alguns dels seus nous poemes tenen una mala llet envellutada que atrapa de forma mefistofèlica.

Al cor del món és una lectura intensa a la manera de llibre d’estampes, o qui sap si reflexions viatgeres semificcionals. També és una ruta endimoniada i al·lucinada dins els budells agres i fosforescents de dues ciutats com dos cosmos piròmans, incendiaris. Perquè, en efecte, no us enganyeu, al final Turquia i Praga no són res més que dues excuses contextuals per indagar dins l’essència sòrdida de l’ésser. I en aquesta investigació trascendent, la llum és la protagonista absoluta. Apareix multiplicada, dilatada com un òrgan, a través de visions flipades, vitralls, pampallugues extremes, reflexos sàdics, fulgors decimonònics, ombres xungues i resplendors pseudoapocalíptiques. Aquest és un poemari clarivident místic, amarat d’irradiacions més altes, com un arbre de foc en la tradició cremativa de Màrius Torres, Miquel Àngel Riera o Agustí Bartra pel que té a vegades de deliri metafòric, però és una entelèquia vegetal gèlida, més que això, congeladíssima, un arbre de flames fixades, ben igual que un film d’Europa profunda fet de cel·luloide fotogràfic tangible. Les imatges que veiem i vivim aquí són a color, calor plena, i tenen el màxim detall possible, tant que fins i tot descriuen de forma microscòpica les cèl·lules de la sang i de la dansa, així com algunes sentències que dialoguen amb la poesia dionisíaca. Per això el llibre s’edita amb aquest color vermell macabre, per una banda, perquè inaugura una nova etapa de disseny editorial dels poemaris de 62, amb un color roig sang, exaltació desmesura. Per altra banda, segur que duu aquest color encès perquè representa molt bé el seu interior, una poesia mística demolidora inscrita des de l’immanent, experiencial però elevada. Els savis Ramon “Lo Foll” Llull i Rumi reverberen dins d’aquestes pàgines com llengües bífides, quasi geloses de panegírics morats. Això sobretot en la primera part, la dedicada a Turquia, un tapís elefàntic de Carn i Anhel i Amor, perquè la segona, homenatge a Praga, és més mesurada, molt més apagada perquè aquí el fred és real, i mossega, i també segur perquè els morts d’Europa pesen molt més. Per tant aquí el que importa més no és el clam de descoberta constant sinó més aviat aquesta pulsió violenta amb el silenci i la blancor espiritual. I aquesta pulsió es lluita de manera literal i literària: en aquesta segona part Pàmias aprofita per fer més un viatge literari que no pas una odissea extrasensorial, i dialoga amb mestres de la nostra tradició continental, mestres literaris (Rainer M. Rilke, Franz Kafka, Stefan Zweig, Milan Kundera…) però també d’altres disciplines (Wolfgang Amadeus Mozart). D’aquesta manera va erigint una geografia privada, una gimcama artística, pel cor de la ciutat. Com un parc d’atraccions on, de sobte, estàs a la Plaça John Lennon o t’apareix el Golem de sobte per seguir protegint els jueus. Potser com en una bona mostra de cinema expressionista alemany, Pàmias dibuixa un clarobscur íntim de les serralades d’un diari íntim escrit en vers.

(Jaume C. Pons Alorda. "Jordi Pàmias al cor del món. Irradia llum en sis direccions". Núvol. 26 d'agost de 2013.)

* * *

Jordi Pàmias i Grau (Gissona-La Segarra, 1938) ha publicat recentment el llibre de poemes, Al cor del món (Edicions 62). El món poètic que ens hi descriu no té res a veure amb els seus registres anteriors, que se centraven sobretot en la infància i els records de les seves terres de Lleida. Jordi Pàmias beu ara de noves fonts que l’inspiren la construcció d’uns versos tan frescos com els anteriors però amb un sentit molt elevat de poesia.
Aquesta obra és el resultat de la maduresa poètica d’un gran autor de les lletres catalanes. L’ofici de poeta apareix amb els seus versos més senzills que donen força al seu viatge al cor de la poesia. Engrandeix la vida quotidiana convertida en poema amb versos que mantenen el toc màgic d’un Kavafis quan versifica el món perdut d’Alexandria. Segurament, el poeta grec ha il·luminat els versos de poemes com ara Efes i el temps antic:
“Al Pritaneu hi havia el foc sagrat, /que els sacerdots nodrien amb la llenya. /Més que les cendres ferides pel vent,/ a Efes romanen les altes columnes / dedicades a Àrtemis, deessa protectora.”

Xavier Macià escriu al pròleg del llibre: “Qui conegui de prop la poesia de Jordi Pàmias, o senzillament que n’hagi llegit la trilogia Terra, mite, àngel, potser es quedarà una mica sorprès, davant d’Al cor del món.” Pàmias ha convertit un viatge real de turista occidental, per l’Orient i pel centre d’Europa, en un viatge iniciàtic cap al cor del món. Amb aquests versos senzills però plens de matisos lluminosos es passeja per Istanbul, la Capadòcia i la Banya d’Or. Pàmias aconsegueix incloure en cada poema no solament el flaix del moment, també les diverses olors, els abundants gustos, els nombrosos colors i els sumptuosos sons. Al poema Mercat escriu:
“Safrà finíssim –sol de tarda, en pols–, / i a caramull, davant la tenda, / àloe, benjuí, sàndal, canyella... / Mercat de les espècies: compacta/ avinguda d’olors. La pura gràcia / sensual, a la vora del desmai.”

A través dels 29 poemes d’aquesta primera part entrem en contacte amb un món allunyat del nostre amb la seva arquitectura, gastronomia i singularitats les quals, per la seva màgia poètica, s’apropen al món occidental.
Al poema Dansa veiem perfectament les imatges de l’ancestral ball
turc: “Continua la dansa, inexorable: /el ràpid vol de les faldilles,/d’una blancor enlluernadora, /el moviment sincrònic dels planetes,/amb un llir lleugeríssim, al voltant/de l’invisible Sol./Caramella i tambor marquen el ritme.”
Els 21 poemes de la segona part giren entorn d’un viatge del poeta a Praga. Novament, l’autor es dedica a observar la vida com si fos un retratista i d’aquí apareixen les llums i les ombres d’un somni que viu al cor del món. Reflexiona sobre el que veu, que és molt i diferent, i d’aquí neix el poema com un testimoni del temps i de la història. Els referents culturals de la ciutat sobresurten en els versos amb noms propis: Zweig, Kundera, Rilke, Kafka... I fins i tot en el seu caminar sense pressa troba una placeta dedicada a un beatle.
“En una placeta de Praga, John Lennon/somriu a la paret, amb mil colors./ Com si sortís d’un somni,/reneix a la llum fresca, matinal, /davant els ulls de turistes nostàlgics.”
Jordi Pàmias, amb Al cor del món, ha fet un viatge al cor de la poesia amb un resultat realment impactant dins la seva obra poètica.

(Ferran Aisa. "Viatge al cor de la poesia". 17 de gener de 2014).

* * *

Al cor del món no és una excepció. Fruit líric de dos viatges (d’una banda, a Turquia; de l’altra, a la ciutat de Praga), l’obra mostra, en el seu doble eix, també una doble visió. La part que té com a pretext les terres de Capadòcia i la ciutat d’Istanbul, plena d’elements diversos (gairebé sembla un catàleg turístic, un basar narratiu), ens fa pensar en un populós desplegament de vida, però també en un sentiment arrelat de la pietat popular i en l’exercici quotidià de la fe (“el fervor islàmic posa a prova /la nostra vella indiferència”). No són, aquests que he transcrit, ni de lluny els únics versos que es planyen d’aquesta “nostra vella indiferència”. En un altre poema, llegim sobre l’“europeu raonador, feixuc”, i, més enllà, el poeta ens adverteix que l’“home occidental [es mostra] oblidadís del misteri”. Sens dubte, en aquesta primera secció, més llarga, hi pren molt de protagonisme el que el poeta Xavier Macià, en el seu pròleg, anomena la necessitat de celebració de la poesia de Pàmias.
La segona part, nascuda de les impressions del viatge a Praga, és diferent i fins i tot té elements encontrats respecte de la primera. Aquí se’ns hi fa molt present l’horror de la Segona Gran Guerra i la petjada de l’Holocaust. Si en la primera part es recordava, entre altres personatges, el poeta Rumi, en aquesta Kafka hi passeja el seu desconcert premonitori. La mort sembla sotjar-nos darrere cada cosa. Hi ha poemes molt bells, com el kavafià Castell o La plaça vella, en què retrobem, intacta, la fonda veu del poeta de Guissona.
(Jordi Llavina. "Avui Cultura". 8 de febrer de 2013).