D’aquesta manera arribem al tercer llibre del volum, La veu de l’àngel. El llibre s’obre amb una secció titulada, de manera ben explícita, “Bellesa antiga”. Aquí ens trobem amb referències a la Bíblia, a la mitologia (recordem el Terra, mite, àngel del títol) i a la literatura clàssica. D’Ariel a Corot, d’Apol·lo als elements bíblics. Pàmias comença amb Ulisses i prossegueix amb Apol·lo i Dionís. El poema Dionís té un gran interès per copsar els dos costats de Pàmias: el fosc i l’harmònic. Ell, com l’últim Maragall, vol tendir a Apol·lo, a l’equilibri. I contradiu Nietzsche.

A la següent secció, “Casa en penombra”, tornem a la casa de Guissona, a l’erotisme i a la terra aspra. Justament el poema Alzines resumeix, de manera dura, gairebé brutal, la sensació de fer-se gran. Això connecta amb el poema Paraules, de la secció veïna, que comença amb un vers fenomenal: “Fer-se vell és callar i viure a la intempèrie”.

El llibre es clou amb elements bíblics. Vull referir-me al poema Èxode, en què fa un paral·lelisme entre l’enyor dels vells israelites i l’enyor propi del poeta. El cansament i el desig alhora. Podríem dir que aquesta conjunció defineix perfectament els últims llibres de Pàmias: record i enyor, espurna i fatiga, curiositat i desencís.

El volum acaba amb el poema El missatger, en què apareix Joan Baptista. A Sant Joan el recordem, entre altres coses, per aquesta frase bíblica de l’Evangeli segons sant Mateu: “el qui ve darrere meu és més poderós que no pas jo, que no sóc prou digne de portar-li les sandàlies”. Doncs bé: darrere meu –i darrere nostre–, ja ho sabeu, ve Jordi Pàmias, rejovenit i etern. I no cal dir que el poeta és molt més poderós que no pas jo, que no sóc prou digne de portar-li les sandàlies. Ni tampoc, no cal dir-ho, la bata florejada.