"A Narcís i l'altre Pàmias arriba a la plena substanciació dels seus materials poètics. Més que en cap del seus llibres anteriors, aquí la qualitat d'estil és, abans de tot, bellesa expressiva sostinguda en la força interior del llenguatge poètic. En això sembla seguir el desideràtum del seu admirat Vincenzo Cardarelli: "Arrivare alla grammatica per forza d'ispirazione, questa mi sembra una maniera di scrivere". I no a l'inrevés, és clar, com acostuma a bastir el seu edifici el mimètic poeta d'escola. Una divisa fàcilment constatable al llarg de tota l'obra pamiasiana. Fins i tot en l'etapa fundacional de la seva poesia -La meva casa (1969) i sobretot Acta i record d'un temps empresonat (1973-1974)-, amb els reclams evidents d'un temps sotjat per la immediatesa cívica i política, Pàmias evita el pes excessiu del didactisme programàtic. La consciència sociohistòrica no perd de vista mai ni la posició ètica del subjecte líric ni la voluntat estètica derivada de l'extremat rigor del seu llenguatge poètic."

(Jaume Pont: "Jordi Pàmias: Poesia i alteritat", Avui, 7 de febrer del 2002)

* * *

"En el fons, Narcís i l'altre planteja un conflicte d'ordre existencial i metafísic. Ens presenta l'opció entre dues formes de vida o, millor, entre dues formes de viure la vida: la d'Ulisses-Narcís, orgullós i arrogant, per a qui «els altres només són escorrialles»; i la de Filèmon i Baucis, que «amb l'amor compartit en hores solitàries, / oferien la casa als déus desconeguts». I se'ns presenta també com una recerca de la veritat essencial. No és estrany, per això, que el llibre s'obri i es tanqui amb sengles poemes que parlen de l'atzar ("Tots compartim l'atzar de la vida") com a tret determinant de l'existència humana. L'atzar provoca incertesa -el darrer poema del llibre s'intitula precisament "Incerta vida"- i la incertesa ens fa vulnerables. Contra aquest atzar i contra la fragilitat que comporta, raó de la nostra indigència i de les nostres pors, només hi ha una veritat fonamental: l'amor, el sentiment, l'esperit. És a dir, l'altre."

(Xavier Macià: "Narcís i l'altre, la poesia essencial", "Pròleg" dins Narcís i l'altre, Barcelona, Ed. 62 / Empúries, 2001)

* * *

"Pàmias ens ofereix a Narcís i l'altre una recerca essencial, una anàlisi de consciència poètica que ratlla a gran altura i que encara afegeix nous arguments al fil d'una obra que ha anat creixent a cada llibre. Fidel a una idea de l'ofici que persegueix desvetllar el misteri de l'existència, la veu del poeta s'ha convertit en un instrument precís en extrem, mirada subtil que defuig les superficies del llenguatge per a penetrar sentits i el grau de foscor que sempre ens acompanya."

(Xulio Ricardo Trigo: "Domini de l'atzar, rodó silenci", El Temps, febrer, 2003)

* * *

El segon volum, Narcís i l’altre, és la gran fita de la seva poesia. En aquesta obra la influència de Lévinas hi és molt acusada. Recordem que per a aquest filòsof l’exposició a l’altre és la significació mateixa, en què hom viu per a l’alteritat fins arribar a la substitució, però una substitució que sempre es manté dins la separació, dins aquest diàleg constant entre el tu i el jo, la qual cosa implica una responsabilitat i un compromís. Hom s’ofereix a l’altre i l’altre forma part, sempre, d’un mateix. L’altre, així doncs, mai no és ni un objecte ni un ens. Pàmias diu, en el poema Incerta vida: “Som vulnerables, / com un nadó deixat a la intempèrie”.

El poeta introdueix la figura de Narcís de manera explícita al poema Contemplació. Narcís es mira en l’aigua, fins que l’amor trenca l’espill. Aquí Pàmias endolceix i capgira el mite. Si Narcís, segons la mitologia grega, no reacciona davant l’amor –dissortada Eco!– i és castigat per Nèmesi a contemplar-se eternament en l’aigua, en la versió mitològica segarrenca, en canvi, l’amor esquerda la contemplació emmirallada. D’aquesta manera Pàmias fa una interpretació molt personal de la mitologia i també del món contemporani. La seva crítica s’adreça, en aquest cas, al narcisisme i l’hedonisme actuals. Un Ouroboros que es mossega la cua, com diu al poema del mateix nom, en què el jo retorna a si mateix. Per Pàmias, però, l’amor sempre ens salva.

(Lluís Calvo: "Jordi Pàmias: vell com l'alzina, jove com el poltre", Núvol, 16 d'octubre de 2015.)