"[...] es tracta d'un nom de pes dins el panorama literari català, un paisatge que sovint oblida els poetes de les anomenades províncies, en aquest cas de la remota i llunyana i secreta Lleida. Pàmias no és un autor més que publica un llibre més, sinó que ha sigut, i és, per a molts una mena de mestre que indica els camins que un ha de seguir a l'hora de compondre, de crear, però també a l'hora de pensar i sentir la literatura. [...]

Terra cansada, un poemari que sembla escrit des de la perspectiva dels anys i que crec que conté tots els elements propis de la seva poesia, com ha escrit Miquel Maria Gibert. Amb una riquesa formal resplendent i una fondària negra com un pou, obsessiva i esborronadora, s'hi diuen les barbaritats més grosses amb la música més subtil. Pàmias escriu sempre el mateix llibre, com fan els grans poetes, i el que va canviant és la perspectiva, la mirada cada cop més nua sobre les coses. [...]"

(Txema Martínez Inglés: "Parla el mestre", Avui , 26 de juny de 2004)

* * *

"[...] És freqüent que Pàmias plantegi els seus llibres com un viatge que, a través d'experiències doloroses, porta la veu lírica a una realitat final esperançada. Aquesta determinació també la trobem a Terra cansada, ara amb la particularitat que la superació de les tensions ja es produeix en començar la segona part del llibre, com si el poeta volgués mostrar, de seguida, diverses possibilitats de sobreposar-se a la realitat problemàtica, inquietant. Amb una actitud delicadament romàntica Pàmias busca els elements consoladors que li ofereix la realitat que té a l'abast. I els troba en l'esperança bíblica, en l'art, en l'amistat, en la consciència col·lectiva o en l'evocació d'un passat construït sobre els verbs «aprendre» i «ensenyar».

Al meu entendre, Terra cansada té dos mèrits molt notables: d'una banda ens mostra, amb resultats convincents, el procés del canvi temàtic, expressiu i atmosfèric en la poesia de Jordi Pàmias dels últims anys: de l'altra, ens permet esperar la publicació de La veu de l'àngel amb la millor disposició d'ànim."

(Miquel M. Gibert: "Una terra molt fèrtil", Caràcters, núm. 28, juny 2004)

* * *

Em referiré sols a Terra cansada, el llibre més recent del poeta, malgrat haver-ne seguit la trajectòria des de trenta anys llargs ençà, i que acaba de publicar la nova editorial Perifèric de Catarroja. A més, no fa gaire aparegué el tercer volum de la seva obra poètica, del qual parlà a consciència, és a dir fent tota una altra cosa que allò que anomenem una ressenya, Susanna Rafart en aquestes mateixes pàgines. El poeta va publicar també un dietari, Quadern de tres estius. 1970-1972, d’una època no tan llunyana per a mi, com sembla, i l’escrit, repassat ara, tampoc se me’n va dels dits, car és un rerefons cultural i humà de l’escriptor, el qual aleshores, a trenta tres anys (1971) esperava, pacient, la publicació del seu primer llibre, La meva casa (premi Salvat-Papasseit 1969) que a la fi aparegué l’any següent. Crec que entre aquest bell títol, en la seva aparent simplicitat, i el de Terra cansada, hi ha una relació profunda, penetrant. El poeta s’afirma en tots dos títols, però ara en el seu jubileu té prou independència per a servir-se sense reserves de l’elegia més noblement romàntica i fer, amb la força que dóna l’edat treballada, un cant concís i reverend a la terra, amb la sempre deguda fidelitat i una realitat emotiva, dolguda.
Jordi Pàmias –cal recordar-ho– pertany per naixement a una generació a la qual ja abans d’entrar a l’escola la història li havia posat un zero de conducta.
Per això escriu amb tota la raó al dietari esmentat (p. 87): “Nosaltres –els més joves– paguem ara a un preu molt alt, les conseqüències de l’enfonsament de Catalunya: amb una lamentable desconeixença de la pròpia llengua”. I de la seva
literatura, hi afegiria jo. Perquè aquestes paraules tan justes surten del cor de l’autor a seguit d’uns excel·lents comentaris que fa sobre El rem de trenta quatre (a seguit d’haver-ne acabat la primera lectura) i sobre Ruyra en general (del qual només havia llegit Entre flames) i en tenia “un bon concepte”. Mentrestant, el poeta, professor de l’Institut Màrius Torres de Lleida, recupera “el temps perdut” posant-se a llegir novel·la i narracions de la postguerra espanyola i hispano-americana, de Laforet a Sánchez Ferlosio i de Vargas Llosa a M.A. Asturias (p. 84). No és cap retret, sinó la constatació d’un fet normal i natural aleshores, malgrat que ell mateix, com hem vist, se’n ressent.
Per a la meva generació la recuperació del “temps perdut” consistia a fer passar Ruyra (mort en silenci el 1939) al davant de tot i fer vivent allò que hom donava per mort, mentre fugíem –almenys jo personalment– de la literatura forastera que suplantava la nostra. Així fou com vaig conèixer i aplaudir Jordi Pàmias quan a les Festes Fabra celebrades a Ripoll (1969) rebé de mans de Joan Oliver el premi Salvat-Papasseit. La trista post-guerra castellanitzant es mantenia, però, intacta als programes i a la pràctica de l’ensenyament i en concret a la literatura excloent de batxillerat. N’hem patit qui-sap-lo i ara mateix un bilingüisme literari sense precedents que perverteix i estreny fins a l’ofec la nostra cultura literària.
Jo trobo en Terra cansada un no sé què de resposta a tot plegat. No em deixa indiferent que el llibre hagi estat publicat al País Valencià. Ni que el poeta (com observa agudament Miquel M. Gibert en la seva recapacitació molt seriosa del llibre en forma de pròleg) arribi a peu pla fins a la Bíblia “amb una actitud delicadament romàntica”. La cosa ve de lluny, de sempre fins i tot. Fa una vintena d’anys Isidor Cònsul parlant del Pàmias d’Àmfora groga li trobava, sense haver d’excagaire, Mircea Eliade, de partença, seguit del pas per Hölderlin, Rilke i Riba. En efecte, el romanticisme en or de llei, no passa ni es desespera. Al contrari: aquí el poeta s’enfronta amb el paisatge, tractat en carn viva, i sota l’ombra de comiat que recorre el llibre, s’amara amb el goig de la remor de l’aigua que s’escola (al magnífic poema Coral) o en fa l’al·legoria de tota una vida de mestre (Parla el mestre), en un antològic poema de jubilat, en què en una imatge (per a mi, col·lega) inoblidable, fa del “pou de la seva vida” el nodriment essencial dels seus deixebles, de neu fosca, llunyana, i els diu: “Vau apagar la set amb la meva aigua”. La densitat i la veritat de poemes antològics com els esmentats, retornen, és a dir, fan recobrar els sentits. Densitat i veritat de la poesia de Jordi Pàmias que l’equiparen als moments escollits de les meves lectures: de Maria Antònia Salvà (El retorn), de Josep Sebastià Pons (Cantilena), de l’Espriu de Cementiri de Sinera... Però tot amb un vestit nou i propi. Amb aquell “ble d’amor que no es consum”, també, com la “terra del blat” apel·latiu amb què el poema cenyeix de diadema rústica i honrada l’enfilall admirable de pentasíl·labs que dedica a la seva comarca.
D’altra banda, Terra cansada sap ser un llibre polifònic. La veu del poeta esdevé metàfora de l’ampli cercle de vides, cadascuna amb la seva nota, a les quals endreça quinze dels vint-i-nou poemes del recull. Hi la família (muller, fills, néta), els companys de l’institut, els alumnes, poetes conterranis i escriptors admirats, recordats. Un toc de sagrat –de tan lleial, de tanta fe– s’hi arrecera, mentre en aquests i en altres poemes, l’amor i la mort, tan acostats en la poesia catalana, ronden en la nit fins a confondre’s en poemes com ara Tardor madura i Desig, fins a magnificar-se (la mort) en L’espera, el Dissabte Sant, en hores en què l’Amor, en majúscula, no es veu enlloc, perquè “Al fondal, un sepulcre és segellat encara”. Poeta de la síntesi expressiva i densa, Jordi Pàmias s’esplaia una mica més en la seva rendible contenció, al darrer poema, Comiat, pel qual puja el goig d’haver estat en “serena companyia”; però crida a fer cap a la terra somiada. Així la seva, de companyia és –com cal que sigui la dels poetes– inquietant i bategant com el cor de l’home.

(Joan Triadú. "En serena companyia" ; Diari Avui, 27 de gener de 2005).

* * *

En el títol del primer llibre del conjunt, Terra cansada, hi trobem un evident eco d’Eliot. En aquesta obra la figura de l’alzina negra esdevé l’arbre de la mort. Perquè en Pàmias sempre trobem una lluita entre la mort i la renaixença, entre l’alzina que resta sota la boira i el nou brot alegre i jove. En aquest sentit Terra cansada conté un dels poemes destacats de Pàmias, titulat Clot del llop. Hi ha una falsa simplicitat en Pàmias, un recurs humà que s’amaga en la cançó o en els referents directes amb l’objectiu de parlar-nos, entremig, de les coses més profundes. Com si bastís una gran paràbola, el poeta esmenta el garric i el timó, la negror que es contraposa a la primavera, l’esperança incerta d’una brostada. Paral·lelismes, insinuacions, paraules evocadores. Pàmias compara l’estimada amb un castell, com Jordi de Sant Jordi: “Fina espitllera / del meu castell”.

(Lluís Calvo. "Jordi Pàmias: vell com l'alzina, jove com el poltre". El Núvol. 16 d'octubre de 2015).