—A mossèn Alcover li dedicau la vida? En què basau aquest interès?
—La vida, no ho sé, però sí que fa gairebé dues dècades que hi faig feina. N'hi he feta molta, però hi he passat un guster. No em passa només a mi. Alcover és tan magne que qui comença a investigar-lo se n'enamora. És una figura que no s'acaba mai, molt completa.

—Com són les dones a les rondalles d’Antoni M. Alcover i què ens diu del paper de les dones als nostres segles XIX i principi del XX?
—A les rondalles d'Alcover apareixen moltíssimes traces de matriarcat. Ens descriu tota mena de dones: princeses, jaies, bruixes, madones, nobles, pageses, riques, pobres, joves, velles, bones, dolentes... Però siguin el que siguin, tenen un poder més que considerable. A les rondalles, són les dones les que trien amb qui casar-se: quan el rei fa unes dictes, sempre és per casar la filla, mai el fill, però ella comença a posar condicions, com passa a En Mercè-Mercè, en què la filla del rei diu que tirarà la pera d'or damunt el cap de qui ella triï per casar-se i fa que li passin per davant tots els homes de la cort. Fins que no hi passa el que ella vol, no tria. El mateix ocorre a Les sabates de pell de poi. Els reis i pares de les rondalles tenen assumit que quan una dona s’enamora, no la pot aturar res.

(Cristina Ros: Ara Balears, 14 de juny de 2019. En línia)
 

* * *
 

—La ciutat són les persones? El paisatge urbà? Les institucions o moviments col·lectius?
—En aquesta ocasió es tracta d'un paisatge amb figures, perquè són les persones les que conformen la ciutat, les que la creen i l'organitzen, les que hi fan la vida i l'estimen. Per això el poemari es mou entre una galeria d'espais: la plaça, el teatre, el carreró… i de personatges: el fuster, l'indigent o la notària.

—Hi ha una visió crítica, en el llibre? Una voluntat o una reivindicació de canvi en allò que no t'agrada?
—Hi ha una reflexió implícita i una observació de l’espai com a font d’experiències i de records. És l’espai que ens marca el camí i el condiciona i ens fa ser qui som.

[...]

—I els poemes? Hi ha voluntat mètrica? I de rima? Tornes a optar per la cotilla del sonet? O vas per altres camins?
—A la ciutat és un poemari senzill que pretén acostar la poesia al públic en general, està format per trenta poemes de deu versos cada un, decasíl·labs. En aquesta ocasió el que he prioritzat és la senzillesa i l'intent d’acostar-me a qui el llegeixi o reciti.

(Antoni Riera: Cent per cent, 21 d'abril de 2019. En línia)
 

* * *

Contagia a quien le escucha su entusiasmo por la palabra. Y por las apuestas imaginativas. Por la vida, en suma, en sus múltiples expresiones culturales. Magdalena Gelabert (Manacor, 1964) se licenció en Filología catalana (UIB, 1987) y ha publicado un poemario, Dona sàpiens (2012), y diversos libros de temática alcoveriana. Desde 2004 dirige la Institució Pública Antoni Maria Alcover.

—Le pregunto cuándo y cómo se origina su pasión por mosén Alcover. Me responde:
—Probablemente en la niñez. Después de comer, nuestra madre nos leía una rondalla del tomo IV. ¿Por qué del tomo IV...? Era el único que había en casa. La recuerdo leyéndonos En Pere de la Bona Roba, Es jai de sa barraqueta... Posteriormente compramos la colección completa. ¡Qué gozada! Mi hermano y yo nos vigilábamos mutuamente. Si él cogía un tomo determinado, yo deseaba leerlo al mismo tiempo y viceversa.

—¿Qué le maravillaba de las rondalles?
—La fantasía. Las hay de una imaginación desbordante. Y el vocabulario. Además, antes de los años ochenta constituían el único contacto de muchos mallorquines con la lengua escrita. El pasado se olvida fácilmente. ¡Pero nuestra lengua estaba proscrita! Aprendí catalán, con trece años, en unas clases de participación voluntaria fuera del horario lectivo. Eso sí: ya recitaba de memòria Lo pi de Formentor, porque el profesor de literatura, don Joan Barceló, era un apasionado de Costa i Llobera... Entre el placer por la lectura y la rebeldía ante un sistema que marginaba nuestra lengua, decidí que mi futuro tendría que estar relacionado con las humanidades.

(Llorenç Capellà: "Magdalena Gelabert, pasión alcoveriana", Brisas, 23 de maig del 2015, p. 12-15. Llegir l'entrevista completa)

* * *
 

Dimecres, 19 de març, la directora gerent de la Institució Pública Antoni M. Alcover, Maria Magdalena Gelabert Miró, va parlar sobre Mossèn Alcover i les seves rondalles a la prestigiosa Universitat de Missouri – Colúmbia (USA), una de les més importants dels Estats Units. El títol de la conferència va ser Màgia i fantasia a les rondalles mallorquines d’Antoni M. Alcover.

—Com sorgeix aquesta conferència a Missouri?
—Tot va començar amb les traduccions que hem anat fent d'algunes de les rondalles de mossèn Alcover a diferents llengües com el rus, el txec o el romanès. Quan vàrem decidir traduir-les a l'anglès, aprofitàrem la coneixença amb la Dra. Monica Marcos-Llinas del Departament de Literatura i Llengües Romàniques de la Universitat de Missouri-Columbia. Ella tenia un perfil molt adequat per dur a terme aquesta tasca perquè és llicenciada en Filologia anglesa i, encara que va néixer a Madrid, va viure a Mallorca, d’on és sa mare, al llarg de tota la vida, fins fa dotze anys que se n’anà a viure i a treballar als Estats Units. Ella era una gran coneixedora de la llengua anglesa i, alhora, de les rondalles i dels matisos i les particularitats del català de Mallorca.

[...]

—Com s’introdueix el màgic món rondallístic d’Alcover en la cultura americana actual, tan gràfica i tan visual?
—No és gens difícil ja que les rondalles tenen molts de punts en comú amb la rondallística clàssica i universal. Les versions dels germans Grimm estan molt esteses i ens poden servir com a punt de partida per fer diverses comparatives. [...]

—Quines conclusions podríem destacar d’aquesta experiència?
—Moltes i molt positives. Tenim molt per aprendre d’aquella gent: de la seva professionalitat (són molt treballadors i responsables de la seva feina), de la seva serietat, de la seva educació, de la seva amabilitat, del seu respecte cap a les altres cultures, de la seva tolerància cap al que és diferent del que estan acostumats. Jo crec que són valors que aquí hauríem de potenciar i consolidar. I saps el que més greu me sap?

—No.
—Que hi hagi americans i persones estrangeres que tenguin més interès per Mossèn Alcover i la seva obra que alguns mallorquins. Que la nostra cultura i la nostra història, de vegades, es valori més a fora que aquí. Això em dol en l’ànima. Em dol que hi hagi persones que considerin la llengua catalana com una llengua de segona categoria, com un element folklòric, només. [...]

(Antoni Ferrer Vallespir: Perlas y cuevas (Manacor), núm. 1325, 11 d'abril de 2014. Llegir l'entrevista completa)