BARCELONA AL PUNT DE MIGDIA

Baf de l'asfaltat,
asfaltat de ronda;
ronda de ciutat,
ciutat d'arrel fonda.

Campana i grinyol,
grinyol de tramvia,
ganes d'estar sol
al pic del migdia.

Frescor de portal,
bitllets de la rifa,
metro transversal,
vermuts d'enganyifa.

Tròlei amb estel,
aixarops i orxata
i el blau en el cel,
alta escaparata.

Gelats, cacauets,
quiosc de begudes,
carrerons estrets,
llimones premudes.

L'arc de Sant Martí
surt de la manguera;
tota de setí
plora la palmera.

Passa un avió
i als terrats estesa
espolsa blancor
la roba burgesa.

Dalt d'un colomar
sembla engabiada
blavor de cel clar
de blanc puntejada.

Tot sota la llum
vibra i reverbera,
i l'amor consum
soldat, mainadera.

Soroll de coberts,
dones enfeinades
i en els celoberts,
quines llambregades!

Sota d'un tendal
dina el melonaire
i, solemnial,
pidola el captaire.

Crit de nau al port,
remor de salpada.
I l'eco somort
d'una batallada.

Baf de l'asfaltat,
asfaltat de ronda;
ronda de ciutat,
ciutat d'arrel fonda.

(Dins de l'obra Migtemps. Barcelona: Aymà, 1950, p. 33-35)

* * *

EL MEU IGLOO

A la meva filla

El meu igloo és de blocs de pena
que arrenco, en nits d'enyorament,
de la congesta on la serena
volta del cel talla el segment
de camps de neu i fred en roca
de cantells vius que són ullals
per esquinçar núvols en floca
que s'arrosseguen pels cimals.

El meu igloo del torb m'empara
però un polsim penetra a dins
per una esquerda que no para
d'exposar el cor a punyals fins
que són records de càlids dies
en el fogar d'un món passat
i ja perdut per llises vies
que allaus del mal han esborrat.

El meu igloo sembla monjoia
clavada al ras com terrelló,
com en mar blau la blanca boia,
com pel soliu una cançó
que és au no sempre fredolica
batent les ales i estirpant
el vel de lluna que embolica
un món d'insomni al·lucinant.

El meu igloo com tresor brilla
en el teixit d'un conte vell
que tota cosa fa senzilla,
de la galàxia al baterell,
i em fa pensar en la barraqueta
feta d'infant allà en l'areny
portant al cor una oreneta
que a somniar encara m'empeny.

(Dins de l'obra Migtemps. Barcelona: Aymà, 1950, p. 50-51)

* * *

LA CANYAMERA

La Canyamera,
font reconera,
et crida quan,
tot polseguera
de carretera,
vas sedejant.

La Canyamera,
prop de riera,
diu sa cançó
a la falguera
que s'arrecera
en l'obagor.

La Canyamera,
font ploranera
d'aigua de neu,
és riallera
quan desaltera
silvestre déu.

(Dins de l'obra Migtemps. Barcelona: Aymà, 1950, p. 24)