El vell Girabau estava assegut al pedrís de l'àmplia portalada que, com una bocassa d'ombra, s'obria al sol de juny que campia la façana del mas. Passava la pedra esmoladora per la fulla d'una falç, el reflex de la qual feia la rateta en la penombra de l'entrada. Dos gossos i un gat jeien damunt les fresques rajoles. La sega batia el seu ple feixes enllà.

L'antiga casa pairal dels Girabau estava situada dintre el terme de Gallifa, en un revolt de la carretera giragonsosa. Els Girabau, seguint l'evolució del temps o llur fantasia, havien millorat i modernitzat la sòlida masia que, de fora, l'any 1926 encara oferia un aspecte acollidor, clar, pintada com era de blanc, amb grans obertures i els rebats vessant de clavellines. El ràfec de la teulada era molt sortit i aixoplugava una rastrellera de nius d'orenetes. En el pany comprès entre els dos badius del capdamunt, hi havia un rellotge de sol amb figures mitològiques entre les línies horàries, i aquesta màxima llepada per la intempèrie: Vulnerat omnes, ultima necat. A dintre, llevat el vell escó de la vora del foc, el mobiliari no era pas el del temps dels nostres avis que sol trobar-se encara per la pagesia catalana.

En aquell moment, el vell Girabau, el Quim, com l'anomenaven molts, es deseixia de la seva tasca amb la cura del que no sap fer res a mitges. Els seus ulls penetradors, cerclats d'arrugues, no s'aixecaven de la falç. Adesiara passava el menovell pel fil de l'acer per a cerciorar-se de la precisió del tall, fins clavar la vista al caminal, cap on acabà per mirar amb marcada atenció. Pel cantó de les feixes avançava en Claudi, el seu fill. En veure'l, les celles del pare van contreure's i romangué immòbil, mújol, el cos inclinat endavant.

(Fragment inicial de l'obra Més enllà del rancor. Barcelona: Laertes, 1986, p. 11-12)