Impressionava per la seva còrpora. Havia estat alt i ple, però tendia a encorbar-se i mirava amb ulls una mica esfereïts i interrogadors. Anava enclenxinat cap enrera i el cap era com una testa romana. Amb els anys s'havia engreixat i la papada, en canvi, s'havia anat tornant flàccida. El seu aire era una mica abrupte i, segons com, podia semblar altiu, però es convertia en un causeur humà, extraordinari, càustic, que sabia explicar, accentuant-les amb all i pebre, les situacions que havia viscut tan intensament com de prop.

El vaig conèixer el 1950 al seu pis del carrer de Rosselló, 473, a la mateixa casa on vivia Josep Fornas. Canyameres només feia un any que tenia domicili a Barcelona i encara vivia a cavall entre la nostra capital i París. Per això m'havia dut deu mil francs que corresponien a un premi especial que jo havia guanyat als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Perpinyà, el mateix any, amb el meu primer llibre de poemes. [...]

Tenia notícies de Canyameres per Joan Triadú i Rafael Tasis i perquè, un mes abans de conèixer-lo, va enviar al meu pare un llibre de poemes, Migtemps, un bella edició amb dibuixos d'Antoni Clavé. [...] A Migtemps podem resseguir una clara deu carneriana, intimista i descriptiva alhora, plena d'evocacions del seu Vallès, on havia nascut el 1898, concretament a la ciutat de Terrassa. El bon gust, les rimes enginyoses i gràcils, un idioma culte i popular…

Malgrat la seva passió de lletraferit vitalista, Canyameres va escriure de fet la majoria de la seva obra quan es trobava nel mezzo del camin, quan ja havia traspassat la carena dels quaranta i tants anys. Devorat per la bohèmia, de jove féu articles més aviat ventissos i després fou una mena d'executiu del món comercial. L'afany per deixar una obra literària perdurable és un dels signes de la vida de Ferran Canyameres.

(Albert Manent: "Ferran Canyameres, el vitalisme lletraferit", dins de l'Obra completa I. Barcelona: Columna, 1992, p. I-II)

* * *

L'autor d'aquest llibre em sembla una persona extraordinària. Els viatges, les aventures i les relacions més diverses, fins i tot contradictòries, han desenrotllat els seus dots singularíssims. Dots de què o per a què? No em veig amb cor d'aclarir-ho en una ni en dues paraules.

Penso que en Ferran Canyameres és un home riquíssim, vull dir que acabala sumes considerables d'emoció, d'intuïcions, d'experiències, de saviesa ingènita i de coneixements furtats a la vida i als llibres, sobre la marxa. Es troba, doncs, ben equipat. Les empreses, a les seves mans, es tornen dòcils, com enamorades que se li lliuressin. I amb una nota particular: en ell diria que s'acompleix el maridatge insòlit de l'home de programes utilitaris immediats amb l'idealista imprudent i pròdig.

També el fenomen de la seva simpatia presenta caràcters poc comuns. Canyameres ofereix a primera vista aquell punt de sorrudesa que solem aparentar els vallesencs de nissaga rural; probablement per pudor disfressa la seva desimboltura i la seva audàcia de ciutadà del món amb una certa timidesa rústica; i per tal –dic jo– com l'espectacle de la seva natural honestedat resultaria escandalós en un món de cauteles, enganys i malícia, el dissimula amb un aire d'ironia que s'avergonyeix d'ella mateixa i de maldiença gairebé caritativa. És tan bella persona que li recaria que els homes malèvols que segurament es compten entre els seus nombrosíssims coneguts, tinguessin motiu de passar males estones envejant-lo; i, així, procura pal·liar sempre que pot l'esclat de les seves virtuts, a risc fins i tot que algun ingenu talòs el prengui per l'altre.

(Joan Oliver: "Pròleg" a l'obra Migtemps. Barcelona: Aymà, 1950, p. 9-10)

* * *

Ferran Canyameres fou sempre un home del seu temps. Sobretot quan el veiem actuar com a espòs, com a pare de família, com a home adult del sexe masculí, per abreujar, trobem reflectides en la seva persona totes les característiques positives i negatives que tingueren pràcticament tots els seus contemporanis en les mateixes circumstàncies. Capaç, com veurem, de la petita infidelitat i del gran sacrifici pels seus, incapaç de fer-se el llit o de fregar plats, però disposat a fer mans i mànigues perquè als seus no els faltés el que calia.
Un personatge molt ric, gran escriptor però alhora escriptor poc desenvolupat: Ferran Canyameres va haver d'estar sempre molt pendent, en la seva maduresa, de la necessitat de treballar per guanyar els diners necessaris no per a permetre's luxes, sinó simplement per a sobreviure, ell i els seus (i encara els darrers anys ni això, sinó que bona part dels diners va haver de sortir de la dispesa que atenia l'Enriqueta). Hagué d'estar tan pendent de la supervivència, que hagué d'agafar tantes feines d'encàrrec, moltes fins i tot sense signar, que no pogué arribar a desenvolupar la seva obra personal, el que en podríem dir l'autèntica obra canyameriana. Ens n'ha deixat mostres, recollides al llarg de cinc volums de la seva obra completa, però trobem a faltar l'obra definitiva, aquella que consagra un autor i el fa avançar fins al primer rengle entre els escriptors coneguts. […]

Canyameres tingué la pega d'ensopegar frontalment amb una de les personalitats més importants de la literatura catalana del segle XX: Joan Puig i Ferreter. En la guerra que se suscità entre ells dos, el nostre escriptor fou el perdedor, principalment perquè l'autor ja aleshores considerat gran era el de la Selva del Camp. Canyameres no ha estat mai gaire conegut; principalment perquè no ha estat gaire llegit. Seria bo, ara que hi ha l'oportunitat de fer-ho, de llegir la seva obra i, per a qui li vingui de gust, establir les comparacions necessàries entre els dos autors. Segur que més d'un s'enduria alguna sorpresa.

(Gustau Erill i Pinyot: Ferran Canyameres: entre la memòria i l'oblit. Terrassa: Òmnium Cultural - Delegació de Terrassa; Barcelona: Baula, 1999, p. 12-13)

* * *

Para cualquier literatura, son imprescindibles los editores y los traductores, los críticos, los correctores, los libreros, los impulsores y gestores de toda clase de iniciativas que pongan en contacto a autores, establezcan diálogos entre literaturas o alcen puentes de encuentro a culturas enteras. El passeur culturel es un viejo conocido de la literatura comparada. Es el encargado de pilotar barcos para atravesar anchos ríos, es un guía, un acompañante, alegórica metáfora de aquellos actores culturales, a menudo discretos, que trabajan a fondo el tejido social de toda literatura.

El escritor catalán Ferran Canyameres (Terrassa 1898-Barcelona 1964) sería uno de esos ejemplos. Poeta, novelista, memorialista, editor, traductor, activista político y promotor de incontables empresas culturales, Canyameres es un verdadero vitalista lletraferit según la expresión de Albert Manent. Pasó toda su vida creyendo apasionadamente en los valores espirituales de la literatura y de las artes plásticas, convertido en un entusiasta passeur cultural entre Catalunya y Francia, como ha recordado Eliseu Trenc. Impulsó y colaboró en todo tipo de revistas con los más dispares pseudónimos, tradujo a Paul Claudel al catalán, escribió en francés L'homme de la belle époque (biografía del fundador del Moulin Rouge, Josep Oller), creó en el exilio la Editorial Albor, cuyos libros ilustraron sus amigos Picasso, Clavé, Rebull o Grau Sala. Su impresionante Diari íntim, publicado en 1972, es uno de los mejores dietarios escritos en catalán y un extraordinario testimonio sobre la vida cotidiana de los exiliados catalanes en la Francia ocupada. En el imaginario lector, sin embargo, quizás el nombre de Ferran Canyameres resuena todavía con fuerza por El gran sapastre, publicado póstumamente en 1977, uno de los libros más divertidos de la literatura catalana. Es una verdadera rareza por su género, una feroz etopeya, un panfleto contra el escritor Joan Puig i Ferrater, quien fue su gran amigo y, después, su gran enemigo.

(Xavier Pla: "Ferran Canyameres. Vitalista 'lletraferit'", La Vanguardia. Culturas [Barcelona], núm. 359, 6 de maig de 2009, p. 2-3)

* * *

La commemoració dels cent anys del naixement de Ferran Canyameres no atraparà desprevingut el nostre món cultural, perquè haurà fet més de cinc anys que, per disposició dels seus hereus i a cura de la seva filla Montserrat Canyameres, començava la publicació de la seva Obra completa (de la qual fa un parell d'anys va aparèixer el sisè volum i darrer), editada amb tota cura i dignitat (Columna Edicions), amb el suport de l'Ajuntament de Terrassa i de diverses persones vinculades a l'autor. Així, més de dues mil cinc-centes pàgines, incloent-hi una part (1939-1951) de l'epistolari (ara que es valora tant la quantitat de lletra), obren un espai de consideració a Ferran Canyameres entre els escriptors catalans més destacats del segle. Sobretot com a memorialista. No ens havíem (i ens havem) dolgut sovint que la nostra literatura flaquejava d'aquest cantó? Doncs el Diari íntim i els escrits autobiogràfics o «inici d'unes memòries», com els anomena l'autor, que formen el volum I, se situen en un primer rengle, no gaire nombrós, però d'excel·lent qualitat literària, de què disposem en aquest gènere. […]

Una característica essencial de Canyameres, assenyalada per ell mateix, és que per a ell l'esperit i l'afany d'aventura tingueren uns límits: en el temps, a partir de vint-i-cinc anys, i en l'arrelament. No fou, doncs, un bohemi, per al qual no hi ha aquests límits o són massa esborradissos, superats per un lliurament, total i prolongat indefinidament, a l'aventura. Canyameres és en primer lloc un escriptor. Fa el seu primer París, amb més fel que mel, no pas a «la belle époque», sinó els anys foscos i mortífers de la primera guerra mundial. […]

Convé que aquest centenari serveixi per a reconèixer a Ferran Canyameres , a més de la seva fidelitat a Catalunya, tot allò que li deu la nostra història literària.

(Joan Triadú: "Ferran Canyameres: El centenari d'un escriptor entre l'arrelament i l'aventura", Serra d'Or [Barcelona], núm. 458, febrer del 1998, p. 51-52.