Ferran Canyameres i Casamada neix a Terrassa el 25 de gener del 1898. És el cinquè fill de Valentí Canyameres i Teresa Casamada i el primer noi del matrimoni.

L'any 1909 estudia el batxillerat a l'Escola Pia de la mateixa ciutat, amb una pensió de l'Ajuntament. Al cap de pocs anys, la precària situació econòmica familiar l'obliga a deixar els estudis i es posa a treballar al taller d'ebenisteria on el seu pare és l'encarregat. En aquesta època, l'any 1914, també treballa com a escrivent en una tintoreria industrial i comença la seva trajectòria en el món de les lletres com a col·laborador de diverses publicacions locals, sota el pseudònim "Ferran d'Egara". Aquest mateix any és designat per a ocupar el Secretariat d'Entitats Culturals de la ciutat. El 1916 treballa com a professor de comptabilitat en una escola nocturna, però l'any 1917, enmig de la Guerra Mundial, se'n va a França. Primer passa uns mesos a Carcassona i posteriorment va a París. Després d'una estada de tres mesos a Londres, torna a la capital francesa i comença a treballar al Banco Español del Río de la Plata. Entra en contacte amb escriptors francesos, col·labora amb publicacions literàries de Catalunya i crea la revista bilingüe –en català i francès– Plançons.

L'any 1919 fa el Servei militar a Guadalajara i, el 1921, després de la mort del seu pare, marxa a Tunis com a mariner d'un vaixell mercant. De tornada a Barcelona comença a treballar com a escrivent i com a dibuixant en una agència de publicitat. Aquest mateix any pateix i supera el tifus. El 1923 és processat per delictes d'impremta i queda en llibertat mitjançant una fiança. En fer vint-i-cinc anys, torna a Terrassa i, l'any 1924, és nomenat Secretari de la Cambra de Comerç i Indústria. El 1928 es casa amb Enriqueta Casals i publica el seu primer llibre, l'obra teatral Clavell de sang. Aquest mateix any tradueix els Paradisos artificials de Baudelaire. El 1932 és nomenat Delegat de les Fires Internacionals de Mostres per la II República Espanyola. En aquesta època desenvolupa diverses activitats culturals als Amics de les Arts de Terrassa i escriu la novel·la pòstuma Més enllà del rancor. En acabar la Guerra Civil s'exilia a París amb el seu fill Jaume, mentre que la seva dona i la seva filla es queden a Terrassa. A França recupera el contacte amb el seu amic Joan Puig i Ferreter. Amb tot, al cap de poc temps es barallen i l'autor marxa de París i escriu El gran sapastre, on explica els motius de l'enemistat. D'aquesta època d'intensa activitat literària també són els llibres de memòries Quan els sentits s'afinen i De París, el fel i la mel.

L'any 1942 es torna a trobar amb la seva dona i la seva filla a Bouglainval i es dedica intensament a escriure poesia. Aquest any també funda l'editorial Albor, dedicada a publicar edicions de bibliòfil d'autors catalans, il·lustrades per Picasso, Clavé, Grau Sala, Martí Bas, Rebull i Pedro Flores. El 1948 Ferran Canyameres és nomenat secretari dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que se celebren a la Universitat de la Sorbona de París, col·labora a la Revista de Catalunya i és conseller de l'Associació Cultura Catalana. En aquesta època lloga un pis a Barcelona i signa un contracte amb l'editorial Aymà per editar les seves traduccions de Georges Simenon. Instal·lat definitivament a Barcelona, l'any 1954 la policia el deté per haver ajudat l'aleshores secretari general de PSUC, Joan Comorera. Acusat de rebel·lió militar, és empresonat a la Model durant un any. En sortir de la presó, amb un estat de salut delicat, reprèn la seva activitat social i cultural i el 1955 publica el llibre de poemes Poesia secreta. L'any següent es representa L'anunciació de Maria, l'obra de Paul Caludel que Canyameres havia traduït. El mateix any 1956 se celebra el judici del cas Comorera i l'autor és condemnat a dos anys de presó i, a principis del 1957, torna a entrar a la Model.

Finalment queda en llibertat la primavera del mateix any i l'autor s'aboca a la seva activitat com a escriptor. D'aquesta manera, el 1958 apareixen les obres El gos udolà a la seva mort, que obté el premi Joan Santamaria, Josep Oller i la seva època, Premi de la Crítica del 1959, i Quan els sentits s'afinen. Amb el llibre El Vallès, vigor i bellesa guanya el Premi P. Maspons i Camarasa. Món, dimoni i carn, publicada l'any 1962, Clavé, un solitari, del 1963, o De París, el fel i la mel, apareguda el 1965, són algunes de les obres que configuren la bibliografia de l'autor durant els anys seixanta. Al gener del 1963, l'autor contrau una pneumònia. El mateix any viatja a París per compilar informació per a la redacció de l'obra La dansarina Roseta Mauri i col·labora en publicacions com Serra d'Or i Pont. L'any 1964 Ferran Canyameres es dedica a endreçar el seu arxiu personal, així com tota la seva obra escrita. En el seu testament nomena set marmessors: Salvador Espriu, Albert Manent, Dom Marc Taxonera (Abadia de Montserrat), Josep Fornas, Josep Vidal i Canyameres, Rafael Tasis i la seva filla Montserrat. El mateix any firma un contracte amb l'editorial Bruguera per editar els llibres De París, el fel i la mel i La vida en pseudònim.

Després d'un viatge a Perpinyà a l'estiu d'aquest mateix any, mor el dia 27 de setembre a causa d'una embòlia cerebral.