PÒRTIC

Quan tornaven a París els que n'havien fugit, en èxode tràgic, a l'avanç de les tropes alemanyes que havien d'ocupar-lo, vaig traslladar-me a un poblet de la Beauce, la plana ubèrrima estesa a l'esguard de Chartres, ciutat famosa per la seva catedral, les torres de la qual jo veia emergir al lluny per damunt dels sembrats, talment les orelles d'un conill en la calima de l'horitzó. Allà va prendre'm la nostàlgia de la meva contrada en el decurs d'aquella mena de guerra, de la qual crèiem haver-nos posat a redossa; però el desembarcament dels aliats fou precedit d'un període d'activitat aèria que obligà a cavar refugis per hortes i prats, en la bellor serena del paisatge pimpant mentre la vacada pasturava a l'ombra dels pomerars.

Els bombardeigs i combats aeris deixaven al nostre entorn rastres de sang i foc durant mesos i mesos. Les vies de comunicació destruïdes, isolats, el dol al bat de la rient naturalesa i els nervis a flor de pell, no era possible recloure's en la lectura ni escriure res continuatiu fins que, capmassat en el recolliment, el passat em tornà pel camí del record. Aleshores miratges mentals en desfilada, em transportaren vers aquells indrets pels quals havia vagarejat amb florida de somnis, i vaig emplenar els escadussos moments d'assossec escandint amb versos la presència poètica, la mística del Vallès en mi, tot i que eren poques les vegades que havia rimat, ni en els anys durant els quals el cor desborda de lirisme. Però enmig d'aquell turment d'homes i coses, no sé pas per quin misteri, els versos afluïen planers. Era l'evasió vers allò que em creia haver somorgollat en la prosa aspriva d'un viure pressut, i en aquella hora atziaga vaig volar, en ales de la paraula que canta, per regions d'apaivagament tot i el temperi que em cobava al fons del refugi.

Per l'agost de 1944 el poblet on romania amb els meus fou fressat per les desbandades tropes alemanyes en retirada davant l'envestida dels aliats, que ho delmava tot. Durant tres nits consecutives vaig anar d'un cap a l'altre del clos amb la vista clavada als comalars que retallaven el cel rogenc, fendit a entrevalls per bengales multicolors que, en extingir-se, accentuaven l'espectacle encongidor de pobles i masies en flames. A la tercera nit, cap a la matinada, s'estengué una quietud que em tingué en l'angoixa fins que un remoreig insòlit em féu mirar per la portalada del barri. Un soldat americà va posar-me una mà al pit, m'empenyé suaument cap a dintre i ell mateix ajustà el batent, sense pronunciar un sol mot.

Vingueren encara dies de perill, però els rostres eren somrients, es parlava en veu alta, i així que París fou ultrapassat por l'exèrcit vencedor, allà vàrem tornar i allà vaig continuar cercant en la poesia, durant llargs mesos, l'equilibri del meu esperit. A la lliure expansió dels meus sentiments en la reviscolada de la capital, el record del Vallès es féu més tenaç, flor d'enyor que recobrava perfum a la riba del Sena, allà mateix on anys abans, adolescent encara, a pocs quilòmetres del fragor d'una altra guerra, ja s'havia esbadocat en ocasió de la meva primera sortida.

Prop de trenta anys amb la vista clavada al diorama del món, forçosament havien de fer-me girar enrera per extasiar-me contemplant, amb els ulls de l'ànima, el panorama vallesenc que porto en mi des de la infantesa i que m'ha fet delirar al punt de cantar-lo, més al dictat del cor i de la volenterosa memòria, que al xarbot de la meva tocatardana vena poètica.

("Pòrtic" de l'obra Com el Vallès no hi ha res. Barcelona: Aymà, 1951, p. 11-13)

* * *

L'AMETLLA

A CÈLIA SUNYOL

Ets la miranda
de l'alt Vallès
que, fil per randa,
el cor m'ha pres.

Arbres i terra
formen sacsons
color de gerra
i d'ametllons.

Ta vida és forta
al bat del sol
i a ciutat porta
tremp camperol.

Fins a Occitània,
pels teus verals,
Mediterrània
duia ideals.

Les meravelles
d'aquell ahir
són fontanelles
d'etern brogir.

La teva glosa
és exultant
i ni et fa nosa
l'estiuejant.

(De l'obra Com el Vallès no hi ha res. Barcelona: Aymà, 1951, p. 28)