"Seria interessant desenvolupar les connexions entre l'art modern i l'art primitiu. L'historiador pot estar especialment ben situat per despullar les tècniques i recórrer a les impressions originals –i descobrir aleshores com s'interposen els mecanismes de filtratge i s'obtenen resultats diferents. Precipitar la coherència dels poemes en seqüències de diàlegs (i en escenes senceres) produeix un resultat d'aquesta mena. El concepte de poesia que recorre aquestes operacions no sembla pas un concepte especialment modern. Me l'imagino més lligat a l'art primitiu, desconnectat de les adherències del seu segle, relacionat amb la creació a partir de la diversitat d'elements, a partir de les diverses mirades. La pintura, l'escultura, la performance, mirades així, són part d'aquesta poesia, que considera, com volia G. B. Vico (1744), l'origen mateix de les formes creatives. És obvi que en aquest origen no hi ha fronteres definides, ni tan sols usos. El quadre és la mirada del quadre. La paraula és el que ella mateixa pot fer i dir. Les converses del teatre de Brossa són objets trouvés. Si impugnen alguna cosa, són els esquemes racionalistes sobre la conversa ordinària desenvolupats durant la darrera meitat del segle vint, a gran escala, i amb alguna tenacitat filosòfica: el funcionalisme estricte i la pressió de la lògica. Seguint-los, creuríem que hi ha una cosa per dir en cada moment i que el significat és una qüestió d'empaquetar i desempaquetar. Explorar les formes de diàleg possibles és explorar la construcció del coneixement compartit, i ací, com solia recordar Chesterton, l'objectiu no pot ser l'eficàcia. És el moment en què la paraula abandona les rutines i les necessitats immediates. Si això és important en la conversa ordinària, és igualment pertinent davant els exercicis amb què Joan Brossa munta els diàlegs de la seua poesia escènica."

(Amadeu Viana. "Joan Brossa: Idees verdes incolores dormen furiosament", Llengua & Literatura, núm. 11, 2000, p. 139-197)

* * *

"Brossa va afrontar amb decisió la crisi de la paraula provocada per la multiplicitat d'usos i de tensions a què ha estat sotmesa al llarg dels segles, com a mínim des del Barroc. O des de la democràcia i el Simbolisme. I, per tant, la necessitat de recuperar per a ella la seva capacitat de convocatòria i el seu poder de suggestió. O, almenys, de trobar alternatives. Per això, des de les primeres escaramusses, va entendre la poesia, no com una construcció retòrica, sinó com una constant investigació, que recull i, alhora, eixampla el capital acumulat per les Avantguardes clàssiques i, al capdavall, obre les portes a les del futur. De fet, Brossa ha estat l'autèntic pont, anava a dir que de consistència romana, que uneix les dues grans meitats del segle XX, si més no, en tres direccions: l'experimentació en el camp de les formes tradicionals, la descomposició i la recomposició del discurs quotidià i la substitució de la paraula per l'objecte que designa."

(Joaquim Molas. "Sobre Joan Brossa i la seva poesia", Serra d'Or, núm. 472, abril del 1999, p. 47)

* * *

"Al mateix temps i en primer rengle, havien començat a afluir les veus més matineres de la Generació del setanta coincidint amb l'esclat de diferents poesies ocultes de dècades anteriors, que rebentaven, tot d'una, les rescloses de massa anys de marginació i de silenci. Una de les quals fou la de Joan Brossa. Per això es pot dir que no fou fins a 1970 que la poesia de Brossa obrí foc nou d'una manera contundent amb la publicació de Poesia rasa, que duia el subtítol de Tria de llibres (1943-1959). La tria n'aplegava disset que, en alguns casos, no es van poder publicar sencers per la prohibició de la censura a poemes com ara 'Espanya' de 1953, 'La bandera', o 'Els mussols del Vaticà'. La publicació de Poesia rasa, que s'arrodonia amb un pròleg reivindicatiu de Manuel Sacristán, fou un autèntic esdeveniment en el conjunt de la poesia catalana dels setanta i es convertí en una estètica d'impacte sobre els cadells més enjogassats de la jove poesia catalana."

(Isidor Cònsul. "Joan Brossa i Maria-Mercè Marçal, dos apunts", Serra d'Or, núm. 472, abril del 1999, p. 38-40)

* * *

"Contra la coherència i l'utilitarisme en els més alts criteris de veritat, Joan Brossa exhibeix la finitud i la petitesa, la poesia a l'infern de la garibaldina, prop del cor de l'home del carrer que comparteix tall de síndria en la nit estival. El mateix món de Salvat-Papasseit, però amb l'orgull de qui ara ja no es deixa 'adoptar' per la cultura oficial. Perquè Joan Brossa és altiu en la vindicació d'una llibertat que ja no va lligada a la raó. En una època en què ja no resten com a escapatòria ni les idealitzacions del romanticisme, sinó només el buit on fan equilibris els funàmbuls del circ on el poeta és el clown."

(Oriol Pi de Cabanyes. "Joan Brossa o el fugir endavant", Serra d'Or, núm. 279, desembre del 1982, p. 38)

* * *

"L'any 1970, Poesia rasa deixava estupefacte a més d'un intel·lectual del nostre país per la diversitat i quantitat dels seus textos. Es pot dir que fins aleshores J. Brossa era un desconegut dins del món de les nostres lletres, ja que, de fet, les seves publicacions es podien comptar perfectament amb els dits. Però allò que apareixia en aquell volum no era més que una petita mostra de la ingent producció brossiana. […] Si una cosa ha distingit sempre Brossa ha estat no encasellar-se mai en una única manera de fer poesia. Ha practicat les formes més tradicionals: el sonet, l'oda, i al mateix temps ha portat la ruptura del llenguatge fins l'últim punt: l'objecte. Veritablement es pot dir que Brossa és un autèntic investigador en poesia. Per a ell la poesia és la mateixa realitat tancada dins d'un poema: 'El poema és un enquadrament de la realitat. Cal resumir, simplificar, per obtenir una més gran intensitat'. Ja que aquesta realitat és múltiple i variada, Brossa intentarà de reflectir totes les seves vessants a través de diferents maneres de fer poesia. Així, la realitat interior de l'home, el seu subconscient, ens serà reflectit per sonets surrealistes, mentre la realitat de cada dia ho serà mitjançant la poesia concreta o visual, o el pur objecte."

(Glòria Bordons. "Les darreres publicacions poètiques de Joan Brossa", Els Marges, núm. 8, setembre del 1976)

* * *

"La producció escènica de Brossa és inseparable de la seva obra poètica, de la qual, de fet, constitueix una branca. Des de ben aviat, hem vist que Brossa lluitava contra els límits de la poesia tradicional. Aquesta lluita tan característica de la lírica moderna, comença amb les investigacions damunt l'espai tipogràfic de Mallarmé, i serà el signe de la confluència de la poesia amb les arts visuals que caracteritzarà els moviments avantguardistes. Es tracta de fer esclatar el caràcter de monòleg del poema habitual i el seu encerclament dins el marc de la plana impresa. Per una banda, aquest designi portarà l'obra d'en Brossa cap a les experiències de poesia visual; per l'altra, en introduir el diàleg i el gest –la plasticitat de l'acció i els moviments i el desdoblament en diverses veus dialogants–, l'acostarà al teatre."

(Pere Gimferrer. "Joan Brossa, escènic", Serra d'Or, núm. 188, maig del 1975, p. 39)

* * *

"Imaginem-nos la desemparança i la buidor dels anys 40 i veurem com un home de les característiques d'en Brossa, amb la seva veu, segura veu de poeta que ha rebut l'oracle, no pot sinó agafar-se al món d'en Foix i a la seva estètica, l'única amb empenta. I és que la Catalunya prefabricada –amb materials nobles– que oferien, acabava en la mateixa arrencada, oblidant i marginant poetes com Verdaguer, novel·listes com Puig i Ferreter (a Verdaguer, però, li oferien un record d'infantesa i una possibilitat…), tot dient, oh paradoxa!, allò que recollim de J. Molas: 'L'home –l'home elemental que hi havia en Riba– trenca les suprastructures estrictament culturals i se'ns hi lliura gairebé tot nu'. Era un cor de savis poetitzats que afavorien uns principis mediterranis de molta volada… teòrica. Els anys 40 hi havia una divisió en vertical que, a més, havia estat partida en l'altre sentit –horitzontal– per una lluita terrible que ens havia deixat sense veu: D'una banda els artistes amb l'obra ja feta –o que la guerra va acabar–, de l'altra els qui començaven a treballar."

(Jordi Coca. Pròleg a Joan Brossa o el pedestal són les sabates. Barcelona: Pòrtic, 1971)

* * *

"Aquest llibre reuneix les primeres passes que va fer Brossa fora de l'atmosfera impregnada de màgia de cartó-pasta. L'evolució d'aquesta nova tendència de la seva poesia, de la qual tendència assistim al naixement en aquest llibre, fràgil com la font d'on brolla un riu, hauria de prosseguir posteriorment: prossegueix posteriorment. Jo sento cada dia més robust i enfortit allò que aquí és encara vacil·lant i solament apunta. En conseqüència, el llibre guanya un nou interès psicològic, ja que mostra al descobert el procés absolutament exemplar seguit per Joan Brossa i que m'enorgulleixo d'haver pogut acompanyar."

(João Cabral de Melo. Pròleg a Em va fer Joan Brossa. Barcelona: Cobalto, 1951)

* * *