—D'aquí a mig any [19 de gener] faràs 80 anys. ¿Ser un dels 'joves' de 80 anys de fi de segle en actiu és un privilegi?
—Jo crec que sí. I comença a ser misteriós.

—¿Néixer un dia 19 del 1919 ja predestina ser amant de la màgia?
—Sí, però jo no hi tinc res a veure. És cosa dels astres. Al número 9, li tinc simpatia.

—¿I admires Wagner per fetitxisme, perquè vas néixer al carrer que porta el seu nom a Barcelona, o perquè és un personatge també provocador en música?
—Al meu pare, que era un artesà, ja li agradava Wagner. I jo recordo que, de petit, per la festa major de Sant Gervasi, la banda municipal, dirigida pel mestre Lamote de Grignon, tocava Wagner. I allò ja m'agradava. Després ho he anat constatant.

—Molts diuen que Wagner és el primer rocker de la història. ¿Hi estàs d'acord?
—A mi m'ho van dir a Alemanya. Sí que hi estic d'acord perquè, en el seu moment, va ser un senyor bastant agosarat.

—¿L'avantguardisme, el surrealisme, la provocació, la màgia, t'han mantingut en la teva actitud mig adolescent mig contestatària?
—No ho sé, he fet el que creia que havia de fer. Sense pretendre res. Sense voler acaparar cap lloc. Dient sempre el que he pensat.

—El muntatge que s'estrena al Mercat de les Flors Quan serà pintada una escena de fons sense fi? és un collage de diverses peces d'entre el 1947 i el 1950, l'època de Dau al Set.
—El títol no és meu. Li ha posat el director perquè ha fet aquesta barreja de peces. Són les primeres que vaig escriure i encara no tenen un element de dramatúrgia. Simplement anava combinant el que diuen els personatges.

—¿En quin públic pensaves quan escrivies aquest teatre?
—En cap de concret. Feia teatre català i el teatre català sempre ha estat una mica baix de sostre. Tenia la necessitat de fer-ho i he anat evolucionant.

—¿El Grec fa el cicle 'Dau al Sis' per no tocar el copyright de 'Dau al Set'?
—No ho sé. És un cicle que s'han inventat. És una ironia, suposo. Més haviat hauria de ser un 'Dau al Vuit', pels 80 que s'acosten.

—L'escultura dels premis Max ha estat la creació més recent. ¿Quina sensació t'ha fet veure la teva obra en mans de gent de l'espectacle?
—No la tracto gaire, la gent de l'espectacle. Conec quatre persones i ja en tinc prou. Em van fer aquest encàrrec. Perquè ara que m'acosto als 80 anys ja em fan encàrrecs. Fins ara no treballava. L'escultura dels Max, veus? [és un dels llocs estratègics del desordre ordenat], és un encàrrec agradable. És un model que ve de lluny. La poma i l'antifaç va servir un temps per als premis Sebastià Gasch. Ja el tenia pensat com ara, que s'ha fet, en bronze. Però aleshores no tenien diners per fer-ho. L'havien de fer de fusta. Ara té la forma i el material que havia pensat el primer dia, la poma de bronze i l'antifaç de metall... que representa or, és clar.

—¿Té una explicació, ni que no t'agradi explicar les teves obres?
—La poma té una vinculació amb el fruit del pecat. I el teatre té un aspecte frívol.

—L'any 1961 havies estrenat la peça El bell lloc, que s'ha reposat a l'Espai Escènic Brossa. ¿Quines diferències hi ha hagut en aquests 37 anys?
—Crec que el més essencial no han variat. És una obra que, com en totes les meves, hi ha el que passa a l'escenari i el que passa darrera. A El bell lloc, hi ha uns sentiments que es van repetint. Em va agradar com va quedar i la intervenció de Carlos Pazos. Han allargat una mica l'obra. A mi, el final que han fet ells m'hi sobra, però respecto la seva decisió.

—¿Què penses de les xifres d'espectadors del teatre actual?
—No ho sé perquè no vaig mai al teatre.

—¿Trobes una explicació a cinc anys en cartell i un milió d'espectadors de La extraña pareja, per exemple?
—No n'hi trobo cap. Penso que és un disbarat, i per tant no m'ho prenc seriosament i no m'interessa gens.

—El teu primer text de teatre va ser El cop desert (1944). ¿Creaves al marge de la situació de postguerra i dels finals de la guerra mundial o hi ha alguna intenció quan et passes al teatre?
—Volia buscar la tercera dimensió, no hi havia dramatúrgia. Precisament una de les peces que es fan en el muntatge del Grec mostra aquell moment. Jo buscava una tercera dimensió al poema. Vaig anar prenent consciència política. Però el teatre que feia era experimental. Després vaig anar descobrint per mi mateix que el teatre podia dir coses, que podia ser colpidor sense enraonar, podia tenir gest, ballet. I vaig descobrir també el teatre amb missatge. Era més aviat teatre poètic, i la poesia reforça el missatge.

—¿Els directors traeixen els autors?
—En comptades excepcions estic d'acord amb la línia que han agafat els directors escènics perquè crec que el que maquillo jo no ho pot maquillar el director. Jo maquillo el diàleg. No maquillo els actors. A mi m'interessa que quan s'aixequi el teló sembli una obra d'Ignasi Iglésias, per exemple. Però quan els actors obren la boca i comencen a parlar és quan es produeix la transformació. Si transformes el diàleg, l'embelleixes i el maquilles, fas que l'escena realista canviï totalment.

—¿T'has discutit mai amb un director per canvis que no t'agraden?
—Una vegada vaig fer una obra a la sala Villarroel, El sabater. El segon acte passava en una botiga d'objectes de festa. Acabava que venia l'amo a la botiga i els clients tenien un diàleg amb la dependenta. Doncs, bé, al director se li va ocórrer que aquest amo sortís caracteritzat de dimoni. ¿Per què?, vaig preguntar. I em va dir que, com que venien focs artificials, havia de sortir de dimoni. No tenia res a veure amb el que jo feia dir al personatge. Em sembla que els directors farceixen massa el teatre. I jo el veig molt senzill, a base de diàlegs. I es veu que el teatre no va per aquí. M'han explicat per exemple, que al Nacional, el públic aplaudeix els efectes especials. Però com que sembla que diuen que en aquell teatre, de la meitat de la sala per amunt no se sent, potser distreuen el públic amb efectes especials.

—Precisament fa un any vas dir que no posaries els peus al Teatre Nacional de Catalunya mentre no fessin una obra d'Ignasi Iglésias. Encara no se n'hi ha fet cap. ¿Però una obra de Joan Brossa té cabuda en algun dels espais del TNC? ¿On la recomanaries que la muntessin, a la sala Petita, a la sala Gran, als Tallers?
—Encara no els hi he posat... els peus. Em sembla que en aquesta direcció que pren el teatre, jo no hi tinc res a fer. Insisteixo, jo veig el teatre essencialment literari. Una posada en escena molt seriosa i que el diàleg ho condueixi tot. Potser arribarà un dia que sí, però ara els directors volen ser els autors. I l'obra és dels dos.

—¿El teu antirellotge del vestíbul del Teatre Poliorama va al revés, una mica com ha passat amb la teva obra, que es representa tard, després d'haver estat publicada?
—Allò del rellotge va ser un experiment. El secret és un mirall còncau. Però es va trencar i vam haver de fer un mirall més petit. Aleshores la visió del rellotge no és la mateixa, és curta. Però com que no tenien diners per fer el mirall nou van aprofitar els trossos trencats. I el que l'observa veu que, si es mou una mica, li desapareix de l'angle de visió.

—El teu Teatre Complet, també a Edicions 62, publicat entre el 1973 i el 1983, té sis volums. Em sembla que són en total unes 323 obres escrites...
—Jo no les he comptades mai. Les va comptar Xavier Fàbregues, quan es va fer l'Obra Completa.

—¿Escrius teatre per ser llegit?
—No, per ser llegit, no. Per ser representat.

—Però si tenim en compte que potser només se n'han estrenat unes 25 peces...
—Això també ha estat una mica culpa meva. Com que ja t'he dit que de la manera que fan el teatre no m'acaba d'agradar, sempre que m'ha vingut a veure algú me n'he sortit com he pogut dient: "Ja la farem l'any que ve!" Perquè jo no estic per aquelles cantarelles i tot allò tan afectat que no m'ha agradat mai.

—¿Com s'entén que Josep M. de Sagarra o Àngel Guimerà no tinguin un teatre i en canvi tu en tinguis un dirigit per Hermann Bonnín i el mag Hausson?
—Misteris de la creació. Però Bonnín i Hausson hi tenen molt a veure. Sense ells, no existiria aquest Espai perquè jo no me n'hauria preocupat pas.

—¿Et sembla que el nom d'Espai Brossa obeeix a la línia que s'hi vol seguir?
—Em sembla que sí. Almenys per la línia que em van explicar. Ja vam acordar des del primer dia que no només s'hi havien de fer obres meves sinó que l'Espai Brossa havia de ser una tribuna dels joves també. Perquè qualsevol organisme que vols que funcioni ha de tenir dos peus. Jo crec que el teatre català només en té un, que és el peu comercial, que és un peu que hi ha de ser, però falta el peu creatiu. I en certa manera pretenem que aquest espai aconsegueixi tenir els dos peus.

—Ja m'has dit que no anaves gaire o gens al teatre, però l'any que ve, si actua Pina Bausch a Barcelona, ¿l'aniràs a veure?
—Tampoc no l'aniré a veure! Em posaria nerviós. Jo feia una cosa semblant del que ha fet aquesta senyora i ara els cau a tots la bava. Aquest és un mal que ha passat sempre. La tragèdia dels autors catalans és que, perquè la gent vagi al teatre, cal abaixar el llistó. Si en Guimerà hagués treballat fora de Catalunya potser hauria fet un altre tipus d'obra, com Ibsen. Però, perquè la gent anés al teatre va haver de fer aquella mena de cosa romàntica, que no està malament, però, vaja, en aquell moment ja existia Strindberg, per exemple. Comparem...

—¿Qui s'havia d'adonar que el que feies era la Pina Bausch d'ara? ¿No hi hauria d'haver un departament per enregistrar aquestes patents?
—Un amic meu va anar a Londres i em va dir que feien un teatre que s'assemblava al que feia jo. Fins i tot posant el públic a l'escenari. Potser si hagués nascut nord-americà hauria estat més entès. Encara que també em va agradar saber que hi havia unes coincidències sense haver-nos ni contactat amb gent del moment.

—¿Has fet guions de cinema perquè ser guionista de cine és una utopia en aquest país?
—M'agrada molt el cinema. No puc dir el cinema català. M'agradaria que m'agradés, però el trobo encallat. Dels guions que he fet no m'ha acabat d'agradar el resultat. Però jo no sé dirigir, no conec l'ofici. I tinc un gran respecte pel realitzador.

—¿Ara que ha passat el Mundial de Futbol, tal com influeix aquesta manifestació esportiva en la societat, continuaries posant un xumet a una pilota de futbol com vas fer a Futbol, una escultura del 1986?
—Ara n'hi posaria dos! Més m'estimo no parlar de la llauna del futbol.

—¿Et deixaries apallissar per defensar un equip de futbol?
—En absolut, de cap manera.

—¿Quan et roben una lletra del carrer, et sents com si et faltés alguna cosa?
—Ho veig com una metàfora més que un fet real. D'altra banda és curiós que facis una peça així per a l'aire lliure i que hi hagi algú que pensi a emportar-se-la a casa.

—¿No ha aparegut la lletra del carrer Rauric, de la botiga El Ingenio?
—No, no. N'hem fet una de nova.

—¿Saps que precisament fa 160 anys que es va fundar El Ingenio al carrer Rauric de Barcelona? ¿Què té El Ingenio encara avui?
—En sóc un gran admirador. Trobo que és una antifarmàcia. A les farmàcies, la gent hi va perquè estan malalts, i a El Ingenio hi van perquè estan contents. La botiga és molt maca. Jo ja era molt amic del propietari i ara en soc de la seva filla.

—He llegit que havies dit que els poetes joves actuals tenen el cap tan inclinat que no el poden posar dret. ¿Encara els veus igual?
—Alguns... Els veig molt postissos, molt forçats. Encara estan de cara al Noucentisme. És com si ara anéssim vestits de Mosqueters pel carrer, faríem riure.

—¿Diries algun nom dels actuals?
—Potser Enric Cassassas i Pere Gimferrer, i algun altre de poc conegut, que no fan poesia oficial de confessionari.

—¿I com veus el boom Miquel Martí i Pol, que és el poeta que ven més?
—A mi, m'agrada. Però es va haver de posar malalt per ser conegut.

—¿El poeta d'avui en dia ha d'aspirar a vendre llibres o més val que se n'oblidi?
—Em sembla que més val que s'ho tregui del cap. Perquè si fa una poesia com cal ja els vendrà a la llarga. I si no la fa com cal, és molt trist que, al damunt, vengui.

—¿Si el món no pot passar de la producció nord-americana, com és que has dit alguna vegada que si ignorem l'art nord-americà no passa res?
—Són coses diferents. El cine americà, per exemple, ha acaparat els valors del cine mundial, però jo n'estic tip perquè són pel·lícules mediocres. Els Oscar representen molt bé aquesta mediocritat. Si veig una de les pel·lícules americanes que anava a veure de jove, ara la trobo avorrida. Precisament a la Filmoteca de la Generalitat han fet un cicle dels Oscars i s'han fet comentaris d'aquest tipus.

—¿Per què creus que en l'Antologia de Poesia Catalana del segle XX, publicada el 1963, Josep M. Castellet i Joaquim Molas no t'hi inclouen? ¿Un lapsus?
—No ho sé, perquè després m'hi han posat. Jo sóc amic dels dos. Em fa l'efecte que ara veuen la meva poesia d'una altra manera. En aquell moment potser jo no havia publicat gaire cosa. I potser la curiositat que els movia en aquell moment no anava pel camí de trobar gaires llenguatges nous. Em sembla que ara s'hi interessen més.

—¿Un llibre mig començat entre tu i Joan Miró (La Vallée des Merveilles) no l'has intentat de recuperar mai o era una obra molt dels dos?
—No el vam poder acabar. No hi he tornat mai perquè Joan Miró era un element important. Miró l'havia intentat fer amb poetes francesos, però el que no volia era l'explicació sinó una lectura paral·lela als signes trobats de les pedres. Jo pretenia crear un idioma prehistòric que aplicaríem a les seves il·lustracions.

—¿En quin dels balancins que tens a l'estudi t'asseus més?
—En aquest que estic assegut, perquè és de jardí. Els altres m'agraden molt. Són escultures mòbils dins l'estudi i, ja ho veus, n'hi caben cinc o sis.

—Molta gent pensa que t'has fet aquesta imatge del teu estudi, ordenat a la teva manera, només per a les càmeres i els periodistes. ¿Ho aclarim d'una vegada?
—Jo tremolo quan han de venir càmeres, perquè tot això està ordenat. I els de les càmeres et mouen els papers, et tiren els papers per terra. I això no m'interessa perquè jo sé on és tot i quan busco una cosa la trobo. És que jo no sé com s'ordenen els papers, per autors?, per números?, jo que sé!

—¿Quant de temps de la teva vida t'has passat a l'estudi?
—Potser més temps que al carrer. Segur que sí.

—¿I has de treballar per força a l'estudi o en qualsevol lloc et va bé?
—Qualsevol lloc em va bé, almenys per prendre apunts. Després, a l'estudi amb taula i cadira ve la segona part.

—Conec un avi que té 80 anys, com ara tu, i que fa anar Internet com si fos Bill Gates. ¿Com veus la febre Internet? ¿No et tempta?
—A vegades ve gent i diu: "Això sotirà a Internet". Doncs, molt bé, gràcies. Jo escric amb llapis del 2. No sé escriure a màquina. Per tant, els Internets...

—¿I això no es contradiu amb la teva faceta avantguardista?
—Oh, no es pot ser a tot arreu. També hi ha grans científics que creuen en Déu. Què hi vols fer? Sóc com sóc, no pretenc ser model de res, ni molt menys. Sempre he procurat tenir un equilibri entre el que vols i el que pots.

—¿Pots passar sense premsa diària?
—Hi passo els ulls de tant en tant, si em cau un diari a les mans.

—¿I sense la ràdio que et digui cada quinze minuts el temps i les carreteres?
—Més igual, no em fa cap falta.

—¿Saps què és una telenovel·la? ¿Veus la televisió?
—Gens. Sé el que és una telenovel·la perquè m'ho expliquen. Però no m'interessa.

—¿Vas al cinema?
—Cada dia, si puc. A la Filmoteca. M'agraden els cicles de directors, de gèneres.

—¿Llegeixes?
—D'una manera desordenada. Fa uns dies rellegia Les mil i una nits. Fa poc llegia Edgar Allan Poe... Ara he llegit García Lorca... Precisament vaig ser a Fuentevaqueros i he pogut conèixer actors i actrius que havien treballat a La Barraca, de García Lorca. Els deien "els barracos". Hi havia una senyora que tenia noranta anys que parlava de Federico com si fos avui. I, mira, em van fer "barraco d'honor" i em van condecorar amb la seva ensenya.

—Diu que de jove havies de ser empleat de banc, com un oncle teu, però després vas acabar venent llibres prohibits. La veritat és que no t'hi veig, darrera un taulell de La Caixa fent hipoteques o al Corte Inglés venent rebaixes...
—Els llibres prohibits són els que es venien més. A casa meva tenien aquelles idees de la banca. Però jo tampoc no m'hi veig encara ara darrera un taulell.

—¿Prepares encara Memòria encesa, una antologia de textos poètics, després de publicar Alfabet desbaratat? ¿Mantens que no escriuràs mai les teves memòries?
—Sortirà per celebrar els 80 anys [Editorial Barcanova, edició especial]. He fet una tria jo mateix. Hi ha un centenar de poemes. He volgut donar una visió global de l'obra i donar importància als poemes més desconeguts. Ara, les memòries no les escriuré mai. Totes les que he llegit he trobat que no són reals. I no m'agradaria enganyar. La memòria que fa un autor és per quedar ell bé amb els seus amics. La meva missió és fer l'obra i aquesta és la memòria.

—La dècada dels 90 ha estat especial per a en Brossa. Has fet exposicions antològiques al Centre Reina Sofia (1991), al Palau de la Virreina (1994), a l'IVAM (1997), a la Biennal de Venècia (1997). La Generalitat de Catalunya et concedeix el Premi Nacional d'Arts Plàstiques (1992), reps la Medalla d'Or de Belles Arts (1996)... I el recent Premi Nacional de Teatre (1998). Me'n deixo... ¿Cosa del tarot?
—Ara en tinc una a Mèxic, una altra a Monterrey i es prepara una mostra a Alemanya. És veritat... La paraula "nou" té aquesta doble intenció de número i de novetat. Deu tenir alguna cosa a veure amb el que dèiem al principi del dia 19 del meu naixement amb l'any 1919!

(Andreu Sotorra. "Sóc com sóc i no vull ser model de res", Avui, 26 de juliol del 1998)