—Tu, Brossa, ¿ets conscient de la influència que ara tens en un sector determinat de la joventut?
—Bé m'ho sembla…

—¿I aquesta consciència d'influir en la cultura catalana ha modificat d'alguna manera la teva obra?
—No, perquè això s'ha donat posteriorment. Jo sempre he treballat amb el mateix criteri; ha estat com una cadena: un esglaó em porta a l'altre i, tant si ho han acceptat com no, jo he estat segur d'allò que sortia. El fet de no acceptar-ho ha estat desagradable des del punt de vista humà, de les compensacions, però no pas per deixar de treballar. Ara ha arribat el moment que les coses han coincidit i jo me n'alegro molt, però cap fet no m'ha modificat en res.

—¿I no et sembla que, seguint aquest criteri, publicar l'obra és una contradicció?
—Sempre m'ha mogut a expressar-me un embat de dins a fora i, d'acord amb la meva conformació, fins i tot amb les meves condicions fisiològiques, va prevaler la literatura, que no és pas un mitjà que m'agradi gaire; potser el trobo massa indirecte. Ha estat dit que la literatura pot ser un dels camins més tristos que menen a tot arreu. Però em sentia empès, hi havia uns estats que necessitava plasmar, unes coses que necessitava dir, encara que concretament no sabia quines eren En fi, tenia ganes d'inventar i d'observar. Si ara diuen… Dono la culpa que no se m'hagi reconegut fins ara a uns fets exteriors. Jo sempre m'he sentit humà i solidari d'un segut de realitats que he anat expressant.

—Els qui et retreuen alguna cosa…
—No me'n preocupo pas massa…

—Bé, però hi ha qui diu que la teva obra és un poc clara.
Fa un gest d'indiferència. L'estudi, realment, no és gaire ordenat, almenys amb el que ell anomena "ordre aparent". En Brossa està assegut en una cadira, jo en un balancí.
—El meu procés arrenca de la guerra civil. Les primeres coses, les vaig fer, circumstancialment, al front de Lleida: la primera era la descripció d'una escaramussa a la qual vaig prendre part. En decidir dedicar-me a escriure vaig seleccionar les eines i les vaig afinar. Com diu Gaugin, són molts els qui escruen i pocs els qui creuen que la literatura és un art difícil. Exacte! en aquest nivell vaig comprendre que em calia anar i no tornar fins haver arribat. D'aquí ve la manca de pressa a publicar. Trobo que si tens un fill l'has de protegir de la millor manera possible; si tens possibilitats de vestir-lo no li posaràs un sac; miraràs que el vailet vagi bé, que pugi com cal… Doncs, jo he fet el mateix amb la meva obra.

—En començar a escriure coneixies ja Mallarmé, Rimbaud…
—No, no, jo a l'escola vaig acabar odiant la literatura perquè només t'ensenyaven les faules de Samaniego, poemes retòrics d'història i allò de: "Miraba un niño asombrado, / con expresión cariñosa, / un globo de azul pintado, / por un hilo sujetado / a su mano cuidadosa…". Res! Cultura d'opereta. Intuïa que hi havia una altra cosa, però ni el nivell de la meva grisa família ni jo no estàvem per això; ho vaig haver de descobrir. Em vaig preparar de la millor manera que vaig saber per a una feina que creia de resultat incert, però diguem-ne "d'espiritualitat necessària". Calia que l'obra fos integral, que no es perdés com moltes altres que jo veia al voltant meu. Jo resto a meitat de camí entre Ginsberg, que ha dit que escriu sense cap preocupació històrica, i els supersticiosos culturals que són la majoria dels nostres lletraferits.

—I abans d'això, què havies de fet?
—Res, no havia fet res. Llegia els llibres que em venien a la mà; no m'agradaven gens, però els llegia… L'únic que em va satisfer va ser un volum de literatura xinesa. Vaig veure que havien arribat lluny; això em va interessar molt, però en aquell moment jo no tenia ni els estris a l'abast ni la consciència per a poder comprendre el que es podia derivar d'allò. Tanmateix em va produir un impacte.

—I després?
—Vaig llegir a fons els clàssics catalans. I Nietzsche. I Whitman. Escoltava Wagner i Brahms… Veia que la literatura anava molt lligada a la psicologia i em vaig posar a estudiar-ne. Després vaig fer uns exercicis a base d'imatges hipnagògiques auditives; eren purs assaigs; es tractava d'anar descobrint aquest mèdium que portem dins i que té infinites possibilitats. Els límits interiors de l'home són els que es fixa ell mateix; altrament, no en té.

(Jordi Coca. "Primera etapa (1938-50)", dins Joan Brossa o el pedestal són les sabates. Barcelona: Pòrtic, 1971)