—La Institució de les Lletres Catalanes us ha designat l'"escriptor del mes de gener". Us ha sorprès aquest nomenament? Sou un autor que ha publicat molt i, en canvi, no heu tingut, almenys pel sector de la crítica, el reconeixement que us correspon. Què en penseu, de tot això?
—Mira, això són reaccions de l'ambient literari que se m'escapen una mica. El que et puc dir és que he estat un escriptor atípic, i aquest tipus d'escriptor -no massa o no gens ben vist per les forces "lleials"- hi ha estat sempre, a la literatura catalana. Tenim el cas de Salvat-Papasseit o de Foix mateix, la valoració del qual em sembla que es fa més pel seu medievalisme que per la seva aportació d'avantguarda. En Foix, tota la vida, va escriure marginat. La cultura catalana, com que és petita, sempre me la imagino com un carrer on només toca el sol en un punt; el tipus que, o bé perquè li han donat una empenta, o bé perquè ha estat ell qui n'ha donades, es troba al sol, no vol marxar-ne mai, fins que el foten fora. Aleshores, ja hi ha una cua de "suplents" que espera poder-lo substituir. Sempre hi ha una cultura oficial i una de soterrada, que seria el cas de Foix, o d'altres d'anteriors, com en Llull... Llull, si fos contemporani, segurament que no agradaria gens a Triadú, per exemple, el trobaria un heretge. Ara, és clar, hi ha la distància. Quan els manaires d'aquesta cultura "oficialista" ensumen que una cosa no té els ingredients que hi busquen, aleshores la marginen. És normal, oi? Això fa que s'acumuli molt de res. Potser si et mors...

—Potser es deu al conservadorisme de la nostra cultura...
—La cultura catalana és realment molt conservadora. No sé qui era que va dir que escriure en català requereix, primer de tot, un acte de prudència.

—En aquest sentit Poesia rasa és un llibre divers on es mostren postures literàries diferents...
—En aquest llibre hi ha gèneres barrejats i també, com dius, posicions diferents davant la literatura. El que m'horroritza és encasellar-me. Jo sempre he tingut una norma: treballar sense lligar-me al resultat del treball. Ser lliure. Si un dia noto que tinc massa demanda i que l'obra se'm tira a sobre, plego i torno a la "clandestinitat". No vull ser víctima, com molts, del mercat del mercat.

—La línia de llibertat, d'independència literària que us caracteritza està íntimament relacionada amb el vostre tarannà d'investigador...
—M'interessa molt aquest aspecte d'investigació. Tant en poesia com en pintura; hi ha un fons d'investigació que és bàsic. Quan una cosa ja la saps fer et converteixes en una mena d'industrial de tu mateix. Ja es pot dir de molts pintors que són fabricants de quadres. Sempre menteixen amb les mateixes paraules; les que els demana el marxant de torn. Això em fa una por terrible perquè representa, de fet, un estancament definitiu de la persona.

—Vós, us situeu en aquesta cultura "soterrada" que marxa paral·lela a la cultura "oficialista" que dieu?
—És clar, jo sóc de ple dins aquesta cultura. Aquesta cultura atípica. Algú es pensa que faig broma i, en canvi, em sembla que estic molt a to amb els corrents contemporanis. El que passa és que això, només ho veuen els de fora. A dins no hi ha estímul per a formar-se una opinió que vagi en contra del corrent general.

—Vós heu dit en més d'una ocasió que no us considereu un escriptor avantguardista sinó un escriptor del vostre temps…
—Sempre ho dic. Jo què sé què faran d'aquí a cinquanta anys? Procuro estar a to amb els corrents d'ara amb el màxim de sinceritat possible, perquè actualment predominen molt les modes. En aquest moment priva el que sigui moda, tant si és genuí com si es tracta d'un muntatge.

—Com valoreu la situació literària actual?
—El que noto és molta mediocritat a dins i a fora. Em fa l'efecte que això és un problema de les escoles. Aleshores, si els escriptors volen sintonitzar amb el públic, han de fer el que aquest públic vol. La cultura es mossega la cua. En teatre passa el mateix; s'han de fer obres només fins on arribi el desig del públic i aquest no sempre l'encerta. L'escriptor de teatre, com qualsevol altre, ha de tenir unes coses a dir i uns problemes per a resoldre; si, aquet problemes els subordina al gust de la taquilla, aleshores no es pot evolucionar, que és el que ara està passant.

—Això vol dir que una bona part de la producció cultural d'aquest moment s'ha convertit en un producte comercial més?
—Sí, sí, un producte comercial talment de supermercat! Jo crec, però, que l'escriptor que realment connecta, que té coses a dir i té les armes per a dir-les, se situa per damunt de les modes. El que trobo més trist és tenir èxit i prou: perquè la cua és llarga i després de tu en vé un altre. Allò que realment afina i és interessant, en canvi, és incommovible.

—La vostra obra ha tingut una estreta relació amb les arts plàstiques i la música. Penseu que aquestes han estat unes arts que han evolucionat i sintonitzat amb el temps molt més que no pas la literatura?
—D'això, n'estic convençut i ho he comentat sovint. Jo diria que aquest és un problema d'educació: la gent en general, plàsticament, va més avançada, el seu nivell d'acceptació és més alt. Mira, a la primera antologia de Castellet i Molas, jo no hi constava; però, en canvi, a la portada, hi figurava un dibuix de Tàpies. Si hi era en Tàpies, per què no havia de ser-hi jo? Això indica un desfasament que, sortosament, després s'ha anat superant.

La pintura i la música són més universals, tenen un mercat i una projecció que no té la literatura, que ha de passar per traductors: a més, hi ha un equip de burots intel·lectuals -una mena d'escaladors oficials, i n'hi ha molts, ara- que trien i seleccionen.

—Proper a Salvat-Papasseit, al Foix avantguardista, a Wagner i, en general, al món nòrdic, us considereu -a més d'un escriptor atípic, com heu dit més amunt- un home d'esperit romàntic?
—És possible. Ara, penso que, de romàntic, tothom ho és una mica, i també de clàssic, però. Jo reconec que sento una forta atracció per la fibra nòrdica, per Wagner, sobretot, però també per Ibsen, Strindberg, Hoffmann… Hi ha un cert tipus de mediterrani que té atracció per Wagner; és un fenomen curiós que es deu, penso, al fet que la gent busca sempre el que no té. El mateix Wagner va anar a morir a Venècia.

[…]

—A més de la poesia, heu conreat també el teatre i la novel·la. Quins són els límits que establiríeu entre els diferents gèneres, en el cas que cregueu que tals límits existeixen?
—Jo penso que es tracta d'un sol gènere. De literatura, com de música, només n'hi ha una. Ara, es pot convertir en prosa, en poesia, en teatre, segons la necessitat de cadascú, segons el que es vulgui expressar en aquell moment.

—La pràctica de la poesia visual, ha estat conseqüència de trobar limitat el llenguatge, l'escriptura?
—No; en tot cas es tracta d'una evolució. Jo no sóc gaire amant de teories; faig i, després, si de cas, analitzo. El que m'agrada és l'arrel de l'impuls. Dins de la poesia hi ha temes que es presten a aplicar-hi una mètrica, i altres no.

—En aquest sentit, Poesia rasa és un llibre divers on es mostren postures literàries diferents…
—En aquest llibre hi ha gèneres barrejats i també, com dius, posicions diferents davant la literatura. El que m'horroritza és encasellar-me. Jo sempre he tingut una norma: treballar sense lligar-me al resultat del treball. Ser lliure. Si un dia noto que tinc massa demanda i que l'obra se'm tira a sobre, plego i torno a la "clandestinitat". No vull ser víctima, com molts, del mercat.

[…]

—Les formes poètiques més clàssiques, com el sonet, també han estat objecte de la vostra investigació, no és així?
—Sí, perquè l'he sabut manipular. Fins i tot la sextina. Qui s'ha adonat molt bé d'això ha estat en Josep Romeu i Figueras, que ha fet un estudi sensacional sobre la meva aportació a la sextina. En el meu, per ara, últim llibre de sextines publicat, la darrera de totes és visual.

—Per quin camí vau arribar a la poesia visual?
—Jo vaig començar fent poesia, en el sentit clàssic del codi literari i, precisament, vaig decidir-me a escriure teatre perquè buscava una altra dimensió a la literatura plana; vaig pensar que el teatre m'oferia aquesta altra dimensió. Potser era el moviment. En poesia, comença treballant molt el llenguatge; més endavant vaig notar el gruix de la perruca i aleshores, del que es tractava, era de treure aquesta perruca i ensenyar el cap del poema. Hi ha molta gent que aquest pas no el fa mai. Tot això em va portar -sobretot a Em va fer Joan Brossa– a una poesia molt expressiva, antiretòrica, directa, sense gaires adjectius, però amb vibració -aquesta vibració, si no la tens, no la pots aprendre, es té o no es té. Allò del duende. I el duende, diu Lorca, no és un pensar, és un poder. I d'aquí a la poesia visual, hi ha un altre pas. Tot ha estat un procés. A més, com que he treballat en moments difícils, publicar m'ha interessat, però no ha estat l'objectiu primer. Em sembla que tot ha esdevingut ben coherent i no gens gratuït. Una cosa s'ha anat desenvolupant a través de l'altra i així s'ha format un edifici. Una comunió, un contacte de coses diferents que es corresponen. Ara em sembla que ja ha arribat el moment de posar la bandera al terrat…

—Pel que dieu, sembla que l'activitat de poeta, en el vostre cas, sigui un treball gairebé artesanal.
—Sí, però ha d'haver-hi la idea. El que passa és que hi ha moltes maneres d'expressar-la. L'activitat artesanal, sola, no serveix, ha d'anar acompanyada d'una aura subtil.

—Quina creieu que ha de ser la funció del poeta?
—Em sembla que els poetes han de vetllar perquè l'home salvi la seva identitat i faci intents per sortir de la mediocritat en què està immergit. Si no serveix per a això, es converteix en un engany més. Jo demano als poetes que s'embrutin una mica. Justifica el fet de rentar-se, haver-se embrutat abans.

Actualment, els artistes menteixen molt. S'ha de procurar no mentir i transformar l'art en una eina de coneixement. Després, però, hi ha un problema: el vehicle. Cada època posa a les mans un instrument que, si l'utilitzes bé, pot ser un element transformador de gran abast. Per exemple, la poesia visual, em fa l'efecte que neix a causa de la importància que té la imatge en el nostre món. La societat et posa un seguit de codis a l'abast que es poden utilitzar fàcilment; per exemple, perquè la gent està acostumada a veure una fletxa i entendre'n el missatge. Per tant, tot aquest sistema de llenguatge es pot aplicar a la poesia. Això, de fet, és tornar als pictogrames. El principi de l'escriptura ens porta als pictogrames i als ideogrames. Cal retrobar en la imatge de les lletres el rastre d'una figuració perduda.

(Marta Nadal. "Converses literàries: Joan Brossa, un poeta atípic", Serra d'Or, núm. 373, gener del 1991, p. 10-14)