—Què enyores de temps del "Dau al set"?
—Poc eren tot flors i violes. Recordo que en Ponç es va oposar rotundament de fer-hi sortir un comentari sobre la primera exposició d'en Miró després de la guerra. En Ponç va dir que, si sortia, ell se n'anava de la revista. També ho va dir l'Arnau Puig. Jo els vaig contestar que, si no sortia, era jo qui me n'anava. En Tharrats va trobar la solució: publicar-ho fora de la revista, solt entre dos números.

—Éreu gent molt diversa, què us unia?
—De moment sabíem el que no volíem. Ens interessava el veritable art d'avantguarda, catalitzat per aquell "D'ací d'allà" d'en Prats i en Sert. En Tàpies, en Cuixart i jo fèiem de contrapunt a opinions estètiques poc reeeixides. En Tharrats només volia vendre números, per això ens vam anar distanciant. Potser el fet positiu era la franquesa i el poc sentit de l'especulació, al revés d'altres grups que han vingut després.

[…]

—Què penses d'en Pedrolo?
—Llegeixo poca novel·la. De sentit d'aventura no li'n falta. Si escrivís en francès seria famós mundialment. Però potser utilitza massa les tècniques a manera d'un mostrari. El crec distinguidíssim dins la literatura de consum, però, pel meu gust, no profunditza prou.

—I l'Espriu?
—Té bona lletra. Però és l'acadèmia i la manca de risc; no creu en la poesia. L'Espriu sempre està voltat del caliu dels entusiastes, l'únic caliu que veig a la seva obra. Després, pensar que és el sol autor que va aguantar la "flama" als moments difícils de la postguerra, que tot ha vingut després d'ell, em sembla excessiu. És lamentable que tous lletraferits que estan d'acord amb això encara malentenguin en Foix.

[…]

—Hi ha qui creu que és el portador de Catalunya, una Catalunya abstracta i "eterna" i que els altres som uns sobrevinguts enutjosos i mal patriotes. A mi em sembla que, de Catalunyes, n'hi ha moltes. I que cadascú la vol i la somnia a la seva manera. Quina és la "teva" Catalunya?
—Recordes el llibre de l'Àngel Carona sobre les dues Catalunyes? Comprenc que no agradés els noucentistes que encara corren. La Catalunya xarona, la que els burgesos han soterrat fins ara, em resulta molt més simpàtica que la Catalunya planxada i oficial. Paral·lelament, m'atreu a Catalunya desconcertant dels trencadors de motlles; els trobadors, Llull, March, Verdaguer, Gaudí, Miró…

—Vaja, els qui ells diuen "folls".
—Sí, i com diu en Gimferrer, la meva obra pertany a aquesta Catalunya dels combats.

—També ara veiem que comencen a traspuar moltes maneres d'entendre la cultura catalana. Molts hi veuen la "seva" cultura i els fa por la dels "altres", la dels qui no lliguen amb el seus interessos. Com la veus, tu?
—Amb lligams al país. El caràcter erudit és important però crec vital que la cultura atorgui un bon lloc al moment que viu el país.

—Doncs hi ha qui s'inquieta si, al Congrés de Cultura Catalana, s'hi fiquen coses tan "alienes" com les associacions de veïns.
—Quina bestiesa! Ja vagarà fer un congrés de lingüistes. Estic completament d'acord amb el Manifest de Montserrat, i que consti que no ho dic perquè no em van invitar al Col·legi d'advocats…

—Ah! No hi eres entre els "caps clars"? Els "caps tèrbols" no hi cabeu, encara, en aquestes coses. Com et guanyes la vida?
—Malament, perquè visc de la literatura. Em salven els llibres de bibliòfil que faig amb pintors. Però que consti que són textos que han sortit o sortiran també en edicions normals.

—Quina mena de vida portes?
—La senzillesa amb espardenyes. Viatjo poc.

(Montserrat Roig. "Joan Brossa: el poeta a les golfes", Serra d'Or, núm. 191, agost del 1975, p. 15-19)