Cap d'una estona, aparegueren tots i el pare anuncià:
-Ja ens hem posat d'acord.
I què demaneu? –preguntà el vell.
Ara, aquí i avui, demanem pluja per poder seguir junts treballant els camps fins que la vida porti a cada u allà on l'hagi de portar –contestà el pare.
I llavors el vell, fent un llarg somriure, digué:
Heu après la lliçó; els grans problemes es resolen amb grans acords i els grans acords són fills de la generositat i del sentit del comú. Certament la vostra bondat us ha portat fins aquí. I afegí:
Tindreu doncs dos favors i el regal!
Tots quatre s'abraçaren plorant de tan contents que estaven fins que a la xiqueta se li va ocórrer de preguntar al vell:
Escolteu, i d’aquestes sals què n'hem de fer?
I el vell, fent una mitja rialla, digué:
Veient com éreu n’estava segur que em demanaríeu allò que us pogués ajudar a tots, no només a un de vosaltres i el millor que podíeu demanar en benefici de tots era aigua. Les sals minerals són un regal perquè us recordeu de mi. Cada vegada que barrejant-les amb aigua us les beveu reviureu el moment en què la pluja tan esperada ha tornat als vostres camps i per anys que passin quan algú al planeta en begui o mengi arròs notarà la bonhomia i el benestar que habita entre vosaltres.
Just amb els darrers mots caigueren les primeres gotes i aviat un ram dels que eixampla el cor. Abraçats sota la pluja ni s’adonaren que el vell s'anava allunyant i quan emocionats es giraren per donar-li les gràcies ja es confonia en la llunyania amb la cortina d’aigua.