L'Endemà

Al llarg de la primavera i l'estiu, hi aniria aposentant sobretot moixons, fins a arribar a Sant Bartomeu.
El 24 d'agost era la seva meta. Al llarg de tres dies, a Prades, a la fira de bestiar, ell canviaria els seus moixons i els seus peixos. Hi hauria gent d'arreu de la Catalunya Nova i també d’altres contrades. Vés a saber què hi trobaria!
La seva imaginació sobre allò que en podia treure no tenia límits. Amb aquesta idea secreta anava augmentant el seu tresor. Gairebé havia esdevingut obsessió. Sempre vivia amatent dels moixons del seu voltant i, al vespre, més que sortir a prendre la fresca, com tota la vida s'havia fet, s'entaforava a la golfa i no hi havia qui el fes fora.
Son padrí ja ho havia intentat tot, però no se'n sortia.
Ni portar la mula a abeurar, que sempre li havia agradat molt, ara semblava que li fes gens de gràcia. I mira que s'hi havia arribat a passar estona!
Sortien ell i l’animal, que duia agafat del ramal; a mig camí, on el carrer acumulava terra fina quan plovia, la mula es rebolcava i s'hi refregava; després s’aixecava, feia quatre esbufecs movent el cap a banda i banda, com un senyal, i si l'Endemà no tornava a estirar la corda, ella s'estava quieta, plantada al mig del carrer. D'allí a l’abeurador; en acabar de beure, quatre esbufecs més a pell d’aigua, i cap a l'estable.
Doncs ni això, ara no li tenia cap interès!
 

* * *
 

El senyor Anselm

El Sr. Anselm s'apressà a acabar la feina i, escombra en mà, es plantà al costat de la porta com si en fos el guardià.
Mentre el paleta i el seu ajudant anaven entrant estris i material, li digueren que havien de treballar al principal, que necessitaven conèixer la situació general de l'edifici quant a punts d'aigua i llum per tal de no molestar la resta de veïns, i que estigués tranquil que ells s'encarregarien de tot allò que fes referència a deixalles, runa, enderrocs…
Al Sr. Anselm, això, per molt lògic i necessari que fos, no li va fer gens ni mica de gràcia; pensà "ja és ben veritat que de fora vindrà qui de casa et traurà!" i, sospirant, digué:
–Així vostès han de treballar al principal?
I tot seguit hi afegí:
–Ara feia temps que no hi teníem ningú. Els darrers van ser una empresa d'òptica!
Però només va aconseguir la confirmació d'allò que ja sabia: havien de treballar al principal.
Certament, aquells paletes eren educats i procuraven molestar el mínim possible el veïnat, però no estaven per cançons. Anaven per feina! I els fusters, que alguns dies treballaren conjuntament amb els paletes, seguiren també la seva mateixa tònica: no digueren ni piu!
Matí, migdia, tarda i vespre el saludaven amablement, però mai no van travar conversa i el Sr. Anselm continuava desinformat. Què o qui hi hauria, al principal?