A la vila tothom s'havia concentrat just a l'entrada i, contents, contemplaven la muntanya i escrutaven els camins tot esperant reveure els companys; tenien ganes d'abraçar-los.
La nit era tan clara i la lluna tan rodona i lluminosa que l’ombra del Codolenc –un gegant és un gegant– es retallava sobre el fons grisós de la muntanya, i així des de baix es podia seguir el recorregut dels qui baixaven.
Quan ja faltaven pocs metres per arribar a la vila i abans del darrer retomb, l'Eduard digué al Codolenc:
–Codolenc, potser com a mostra de la nostra amistat, podríem arribar a la vila… (i continuà tan fluixet que no s'entengué).
Al cap d'un moment i just en arribat a l'últim retomb, quan ja veien tots els vilatans apinyats a l'entrada del poble, l'Eduard començà a fer sonar la gralla i el Codolenc, elegant i majestuós, es posà a ballar.
La música sonava fina i clara: TA TARATATATATARARATARARATA i ja no solament ballava el Codolenc sinó que s'hi afegiren en Jaume i l'Eugènia, l'avi Ramon i l'àvia Teresa, l'avi Pep i l'àvia Dolors, en Josep i la Júlia, en Jordi i la Maria… i tots els joves i els nens i nenes… tots, tots ballaven contents i emocionats.
Quanta alegria! Quanta festada! tots deien, contemplant bocabadats el Codolenc.
L'Eduard i la Maria s'abraçaren emocionats i es digueren alhora:
–Ja t'ho deia jo que el Codolenc era un bon gegant!
Mentre els grans ballaven, l’Eduard va parlar amb tots els de la colla i els explicà, fil per randa, tot el que li havia passat. Ara sí que havia pogut parlar de la fada Montsant; ells ja ho entendrien.
Després de molta estona de parlar, decidiren que, en agraïment a la fada que tant els ajudà, anomenarien Montsant aquella muntanya que els havia encisat per la seva bellesa i havia fet que arribessin a aquell lloc.
Ja tard, i com que tothom estava molt cansat, decidiren que l'endemà començarien a preparar el retorn dels vilatans, les campanes, les flors, els gossos i gats… ah! i dels gegants, per fer una bona festa major!