Cinc noiets navegaven riu avall dins d'una barca. Estaven extenuats però no podien deixar de remar, ni d'estar atents al corrent de l'aigua i a allò amb què el riu els podia sorprendre. El cel començava a aclarir-se; la tranquil·litat es va tornar monotonia i qui més qui menys es va relaxar.
Ja feia estona que una remor, cada cop més forta, s'havia incorporat al paisatge, però s'adeia tant al soroll del riu i al de la tempesta llunyana que ningú no n'havia fet cas.
En un moment donat, el Santi, tocant el braç de la Mireia, li digué xiuxiuejant per no espantar els companys:
–Mireia, ¿que el sents tu, el mateix soroll que sento jo?
I ella contestà:
–Quin soroll?
–Sí dona, aquest soroll constant de fons que cada vegada sembla més fort i més a prop.
La Mireia quasi absent pensava: si al riu ja hi som, què diu ara aquest? Però de sobte, com qui rep una punxada inesperada o un pessic, es va desvetllar i prestà atenció a les paraules del Santi.
Esverada, li va dir:
–Hi deu haver una cascada no gaire lluny d'aquí.
I tots dos cridaren:
–Bàrbara! Jordi! Mariona!
No havien tingut temps d'eixorivir-se que ja el Santi i la Mireia els havien informat de la situació.
No sabien si hi havia o no una cascada, però en el cas que fos cert, cada vegada la tenien més a prop. El riu feia un revolt molt pronunciat i això els privava de poder tenir bona perspectiva. Altrament, no resultava gens fàcil poder-se apropar a la riba per saltar de la barca amb la seguretat de guanyar-la, en el cas que efectivament hi hagués un cascada.
Temps de fer-se capaços de la situació i ja la barca navegava pel gir sobtat del riu i els mostrava allò que tots temien. Al seu davant, a pocs metres, s'acabava. Ells no en podien veure la continuació; així doncs hi devia haver un precipici. Semblava com si el cel i l'horitzó s'engolissin d'una glopada aquell riu tan immens.
No podien fer-hi res. La força del corrent era molt forta, tant, que els rems havien perdut tota la seva eficàcia. La barca, lliscant a una velocitat vertiginosa, era una joguina en mans del riu. El soroll ensordidor, la cascada, la impetuositat... tot en conjunt feia feredat.
Cridaren, xisclaren, demanaren auxili una i altra vegada i del mateix temor s'aferraren, fortament, a la proa de la barca com si en fossin el mascaró. Cada vegada tenien la cascada més a prop. Ni ara que ja hi eren a tocar, no aconseguien divisar en la llunyania la continuació d'algun tram del riu.
El salt devia ser més imponent que el del Niàgara.
La barca se sentia cruixir i, en dècimes de segon, es veieren abocats a la cascada. De sobte, es trobaren més que navegant, volant enmig dels raigs d'aigua que saltava a dolls, dels esquitxos, del vapor, del borbolleig, del soroll ensordidor del xoc de l'aigua... Fou un salt alt, alt, alt, llarg, llarg, llarg, que no s'acabava mai...