—Un tòpic molt repetit és que la literatura catalana compta amb una àmplia classe mitjana però sense excel·lents ni de masses.
—És una visió objectiva. Però és una cosa que li pot passar a qualsevol literatura. Que sorgeixin creadors excel·lents depèn del fet que hi hagi una base i de factors molt aleatoris, individuals o generacionals. En els anys 20 els polítics no es podien dedicar a la política i es dedicaven a la literatura. Ara les circumstàncies externes no sempre fomenten la creativitat. Hi ha altres ambicions, altres sortides alternatives... I si els grans escriptors no tenen darrere una generació que pressiona, que vol matar el pare, poden viure de la seva fama sense esforç.

—Es troba a faltar una generació jove amb esperit parricida?
—No estic qualificat per jutjar-ho. És que aquí vinc com a marcià, un observador extern.

—Com a observador extern, ¿Catalunya té una literatura homologable a la d'altres països de la mateixa mida, o no hi arriba?
—Al meu departament universitari teníem una lectora de portuguès, és a dir, d'un país amb pocs milions d'habitants però amb llengua pròpia, una cultura oficial, una Administració i un Exèrcit, i es meravellava de la quantitat de llibres catalans, amb un aspecte normal, que ens arribaven. Potser els fonaments són febles, però la façana és molt presentable. L'hi diu un marcià.

—I un extraterrestre, com diagnosticaria la salut del català?
—Des del punt de vista d'un filòleg, la situació de totes les llengües vernacles és difícil. Tots acabarem parlant ianqui. Però Catalunya ha viscut angoixada des de mitjans del segle XIX i això ha alimentat la consciència lingüística.

—¿Però el català es mor ja, o està desplaçant el castellà? Plantejat així el debat, els extraterrestres semblem nosaltres.
—El millor és que es discuteixi, fins i tot si és en termes pessimistes i negatius. Aquest debat és desconegut en la cultura marciana d'on vinc. M'agradaria que aquesta consciència lingüística estigués més estesa al meu país. Tenim un problema de consciència lingüística. Creiem que tothom parla anglès, i que si algú no ho fa, s'arregla cridant-li. És un vestigi del nostre imperialisme, que mantenim sense saber que només és una disfressa de l'imperialisme dels EUA.

—¿I la discussió sobre la presència de la cultura catalana a Frankfurt?
—Una distracció, una mica de panem et circenses. El debat que s'ha generat respon a una situació que jo creia superada. Penso que és fonamental la distinció entre literatura catalana, que és la feta en català, i el patrimoni cultural català, del qual formen part literatures en altres llengües d'autors amb un arrelament a Catalunya.

—¿Quin autor hauria de representar-nos en l'obertura de Frankfurt?
—Fa 15 anys hauria estat més fàcil trobar-lo. Potser avui podria trobar tres o quatre veus madures, que han fet obra, que en tenen una part traduïda... Però potser no corresponen a la figura de la patum amb projecció externa, com Calders, Rodoreda... Jesús Mocada, que ja és mort, n'hauria estat un gran representant.

(Ernest Alós: «La façana del català és molt presentable», El Periódico, 6 de juny del 2007, p. 82)