"Croquis del natural representa una iniciació literària associada amb una conversió conscient al «catalanisme literari», a través de contactes amb els cenacles renaixentistes més militants, segons relata Oller mateix al primer capítol de les seves Memòries.
El debut d'Oller no solament s'insereix així dins un moviment general i evolutiu, sinó que inaugura una participació destacada (al costat de Guimerà i Verdaguer) en una fase intensa de maduració de la producció literària de la Renaixença, relativament independitzada dels Jocs Florals i del catalanisme «retòric» i en vies de modernitzar-se. El procés de «recatalanització» de la burgesia catalana, accelerat durant els primers anys de la Restauració borbònica, estimula l'articulació d'aquesta maduració literària amb la cristal·lització política de la Renaixença i amb la creixent incidència social del moviment. A mesura que van prenent consistència «arguments que representen la substitució de la consideració romàntica de la "llengua materna" per la positivista de la "llengua de la societat"», comença a ser viable en català —a nivell lingüístic i ideològic i també en termes mimètics— el realisme modern. El protagonisme d'Oller en aquest àmbit s'estableix amb els seu Croquis."

(Dins de Narcís Oller. Tradició i talent individual. Barcelona: Curial, 1998, p. 98-99)

* * *

"Catalan, a member of the Romance family of languages, which includes French, Castilian (Spanish), Italian, Portuguese and Rumanian, is the mother tongue of some six and a half, possibly seven, million people. It is spoken in the old principality of Catalonia (the modern Spanish provinces of Barcelona, Girona, Tarragona and Lleida), the old kingdom of Valencia (the provinces of València, Castelló and Alacant), a narrow strip of eastern Aragon, the Balearic Islands (Mallorca, Menorca and Eivissa [Ibiza]), the republic of Andorra (where it is the official language), the old French province of Roussillon (now the Department of Pyrénées-Orientales) and the city of Alguer (Alghero) in Sardinia. A glance at the map on p. xii will give a picture of the geographical situation and extent of the Catalan-speaking teritories which cover roughly 60,000 square kilometres or 23,250 square miles. More people speak Catalan than speak Danish, Finnish, Norwegian, Lithuanian, Irish or Albanian; and the Catalan regions are greater in area than each of five modern European states —Denmark, Switzerland, Holland, Belgium and Albania. These facts alons would be sufficient to justify the appearance of a course in the modern Catalan language for English speakers. The real justification of this book, however, is supplied by two considerations of a different order: that the Catalan parts of the Mediterranean world are much visited by English-speaking tourists, and that the Catalans, through their language, are the inheritors of a culture and a living literary tradition of which many larger nations would be proud to boast."

(De Catalan Teach Yourself. London: Hodder & Stoughton, 1975, p. XIII)

* * *

"Una generació sense novel·la? L'interrogant expressa el propòsit i el punt de partida d'aquest estudi de la novel·la catalana en el primer quart del segle XX. El títol d'una conferència de Carles Riba, divorciat del missatge que encapçalà i emprat massa improvisadament per la influència deformadora i deformada en la historiografia de la literatura catalana. Aquest llibre és un intent de rectificació.
La publicació de Literatura catalana contemporània de Joan Fuster i una nova edició de les Obres completes de Víctor Català han suscitat darrerament un munt de comentaris i de discussions ben oportuns. Aquesta activitat, tota plegada, ve a confirmar que encara està per escriure la història de la novel·la moderna en català, que la versió oficial i consagrada enclou una sèrie d'omissions fonamentals i de tòpics persistents. El desideràtum major, com va assenyalar Joan Triadú en el centenari de Prudenci Bertarana, és una revaloració positiva de la novel·la i la narració modernistes. Joan-Lluís Marfany i Jordi Castellanos ja hi han aportat contribucions apreciables, des d'una perspectiva que significa una restitució objectiva de molts dels valors que van arraconar els escriptors i crítics de la promoció noucentista. Enric Jardí ajudà a definir les limitacions del Noucentisme, i en l'obra de Joaquim Molas, Albert Manent, Eduard Valentí, Xavier Fàbregas i Jordi Solé-Tura trobem aspectes diversos d'una nova aproximació mesurada a una de les etapes més crucials de l'evolució cultural de la Catalunya moderna. Voldria que les meves investigacions sobre la novel·la s'incorporessin dins aquest corrent fructífer. [...]
Aquest llibre és el resultat de la tesi doctoral que vaig llegir en la Universitat de Cambridge, l'any 1971. La traducció veu la llum gràcies a la mediació amistosa de Francesc Vallverdú i, sobretot, gràcies a la col·laboració generosa i eficient dels companys Josep Maria Sala i Ubaldina Lorda, que van fer-ne la primera versió."

(Prefaci al llibre Una generació sense novel·la?. Barcelona: Edicions 62, 1975, p. 5-6)

* * *

"Amb L'escanyapobres Narcís Oller guanyà un premi extraordinari i el mestratge en prosa als Jocs Florals de l'any corresponent; després va tenir dues edicions independents en successió ràpida (1884, 1886), seguides, ja dins el nou segle, per dues més (1903, 1909) com a número 11 de la distingida «Biblioteca Popular de l'Avenç». L'escanyapobres va ser traduïda al castellà per R. Altamira —que prou maldecaps va tenir amb el títol—, El engaña-pobres (1897), i al francès per Albert Savine —que no en va patir cap—, Le Rapiat (1899). L'èxit editorial de la novel·la i l'interès general que va sostenir durant ben bé un quart de segle —durant una de les etapes més denses i productives de la història de la literatura catalana moderna— n'indiquen la vitalitat intrínseca i, de més a més, la connexió amb una determinada línia de l'escriptura modernista, concretament la de Raimon Casellas i de Víctor Català, que algun dia caldria esbrinar detingudament. De llavors ençà, però, es pot dir que la fortuna de L'Escanyapobres ha estat encara més minsa que la de les altres novel·les ollerianes, amb tot i que ha atret l'atenció dels bibliòfils, per a qui se'n va fer una edició el 1934, amb boixos de G. Viader, i una altra, el 1946, il·lustrada per R. Opisso. Aquesta darrera, d'un tiratge naturalment limitadíssim, és l'única impressió independent que ha tingut L'Escanyapobres de la guerra ençà, i hom constata també com, en el petit revival ollerià de la postguerra, l'opinió pública (o, almenys, la crítica) ha tendit a ignorar o a relegar aquesta peça enfront de les novel·les llargues de l'autor. Amb la present edició, doncs, creiem omplir un buit real en la bibliografia de la novel·la catalana moderna. Per a alguns lectors servirà de primera introducció al món de Narcís Oller. Per a d'altres, coneixent ja poc o molt aquest món de ficció, serà una comprovació —potser un descobriment— que es tracta d'una de les narracions on millor es condensen la visió i la tècnica creatives del novel·lista, i que és, de totes les seves creacions, la que en certa manera s'ha resistit millor al pas del temps."

(Del Pròleg a L'Escanyapobres, de Narcís Oller. Barcelona: Edicions 62, 1980)

* * *

"El Narcís Oller que amb La Papallona explorava i demostrava el caràcter novel·lable de la seva societat, comptava amb un suport teòric i amb unes pautes literàries que li proveïen, en llur novel·la nacional, les altres societats burgeses d'Europa amb les quals la burgesia catalana anava equiparant-se progressivament. Si la crítica catalana dels anys setanta ja començava a incorporar les línies generals que provenien del positivisme filosòfic i es practicaven en els models estrangers de realisme novel·lístic, la gestació de La Papallona va coincidir amb una nova embranzida d'aquestes influències, provocada per l'arribada a Espanya de les vibracions del naturalisme zolià. Era normal que Oller, embarcat en una operació accelerada d'actualització literària, fos afectat pels impulsos més nous i més efervescents del corrent internacional a què s'abocava. És important, però, no confondre les coincidències, per significatives que siguin, amb influències pregones o identificacions autèntiques. En aquest sentit pot ser instructiva una comparació entre el context català i el de la novel·la castellana de la Restauració. En ambdues literatures, el descobriment del naturalisme, esdevingut «cuestión palpitante», té un impacte catalític similar, si fa no fa simultàniament (recordem que La desheredada de Galdós surt el 1881, només un any abans que La Papallona) i amb alguns casos d'interacció. [...]
Tanmateix, el mer fet que La Papallona hagués pres tal volada frontera enllà —amb tot el que significava el patrocini, bé que condicionat, de Zola— va constituir un gran èxit per a Oller als ulls dels seus contemporanis castellans, enlluernats per aquest esclat de cosmopolitisme literari que ells bé hagueren desitjat. El català els havia avantatjats, espectacularment, i esdevingué l'objecte d'una atenció molt afalagadora."

(De "La Papallona i el seu moment cultural", Serra d'Or (Barcelona), núm. 279, desembre de 1982, p. 77-81)