Les meves vaques tenen la mania de vedellar de matinada, i amb preferència les nits de lluna plena, en un rampell romàntic. Això només passa amb les meves, pel que sembla. És un fet ben curiós, digne d'estudi. S'hi comencen a posar allà a les tres quarts de quatre, invariablement, com si tinguessin un rellotge. El que sí que tenen és la intenció de fer-me la punyeta i tallar-me el son. Com si no poguessin parir de dia, havent esmorzat. No senyor: me'n vaig a dormir a les onze en punt, com les gallines, arrebentat després de córrer tot lo sant dia amunt i avall pendent del bestiar, i au, quan a la senyora vaca li ve de gust, m'avisa amb un bram i li he de fer de llevadora durant un parell d'hores. Acabo la sessió apegalós com un xiclet, xop de líquid amniòtic, fastigós i pudent. Fet un cromo. Si la Rosa, tan tocada i posada, m'hagués de veure com quedo després del part, diria que tot ha estat un error, una terrible equivocació, fotria el camp amb algú altre i jo no tindria altre remei que acceptar-ho.

I això si no hi ha complicacions. Si les coses es torcen, si la criatura ve de cul, o bé hi ha problemes amb les madrigueres o els llits, corre a trucar al veterinari. Si és que no t'engega a prendre vent o ha anat a atendre un part de la competència a l'altre extrem de la comarca, apareixerà al cap d'una hora ben bona, escabellat i amb cara de son. I a Llobarca no puc demanar ajuda gairebé a ningú. Només al tiet Sebastià, l'oncle conco que s'està a casa, cada dia més vell, discret i taciturn. Un any em vaig entretenir a comptar les paraules que va pronunciar al llarg dels dotze mesos. Foren un total de quatre-centes vuitanta-sis, comptant-hi les interjeccions. Nou com trenta-cinc paraules setmanals, una i un terç al dia, tota una proesa comunicativa. Però com sempre passa amb les estadístiques, menteixen: durant els mesos d'octubre i novembre no va obrir boca.

(Fragment inicial d'Obaga. Barcelona: La Magrana, 2003, p. 7-8)

* * *

Em va identificar de seguida: jo era el Tomàs de cal Mostatxo, havia estat molt amic del meu pare, en pas descans. I prou se'n recordava, de la meva mare, tan bona cuinera, pobra dona. Havia estat un munt de vegades a casa meva, va afegir, segur que jo no me'n recordava, era un marrec que no aixecava un pam de terra. Va demanar per l'oncle. Va fent. I tan callat com sempre, imaginava, coi d'home. Millor no dir re que no pas parlar massa, va dir amb una rialla. Va deixar el xapo a un costat. Ens va convidar a passar dins, que a fora ens torraríem. Vam entrar a la cuina. Amb els porticons ben tancats s'hi estava prou bé. Va treure una Xibeca de la nevera i un tros de llangonissa de porc fer. Estava al corrent de tot, i no em va sorprendre. El preocupava el que estava passant. Em va assegurar que no hi tenien re a veure, segur que ja m'ho havia dit el Gispert. Però el fet de no participar-hi no volia dir que no els afectés. Els podia fer molt de mal, però no tenien cap marge de maniobra, es va lamentar. Pel que havien pogut saber, era una operació molt ben organitzada. De professionals, amb una bona colla de gent involucrada, i dels que en tenen els ous pelats, de passar coses. Re d'aprenents ni de passerells. I això els feia por. No era gens habitual remenar armes, i menys encara a aquesta escala.

(Fragment d'Obaga. Barcelona: La Magrana, 2003, p. 45-46)