No m'ho diuen a la cara, però ho sé: en el seu lloc jo faria igual. Sóc conegut com el Viudo. Andreu el Vidu o el Vidu Boix, tres denominacions que s'apliquen de manera indistinta, intercanviable, independent de les persones i de les situacions. En el decurs d'una conversa simple poden utilitzar el meu nom i tots els malnoms saltant de l'un a l'altre: ho he pogut comprovar en retalls de frases caçades al vol. Segons els meus companys, la viudetat, la viudesa o com collons es digui aquest estat de la matèria és el tret més definitori de la meva existència. Segurament tenen raó: amb dues paraules són capaços de destil·lar tot un caràcter, una trajectòria vital. Andreu el Vidu. El Vidu Boix. El Vidu Andreu. I això que no m'hi repenjo. No sóc d'aquells homes que han fet de la seva desgràcia una màscara, un vestit de dol etern, d'aquells pocapena que s'han acostumat a anar pel món amb les crosses de la compassió dels altres. Mai no ho he fet, ni durant els primers sis o vuit mesos, que foren duríssims, quan anava rebotit de pastilles, no dormia gens i em tancava al lavabo per poder plorar tranquil hores i hores, presoner d'una estranya felicitat adolorida. Cap dels metges que vaig veure no es va atrevir a donar-me la baixa: tan aviat com em vaig recuperar de les ferides de l'accident —un balanç raonable: dues costelles trencades, un trenc aparatós al front, la tíbia dreta partida— em van facturar cap a la feina. A treballar, que deien, que és el millor antídot contra la pena i les cabòries. Andorra em necessitava, els carrers són plens de malfactors, han aprofitat aquesta temporada per sortir del forat, hauràs d'anar a fer-hi net, em deia el psicòleg, per mirar d'animar-me. Durant aquell temps tan dolent, agraïa ben sincerament que els col·legues i els amics se m'acostessin per mesurar com estava, per veure si podien fer alguna cosa per ajudar-me, o bé em deixaven per impossible i em compadien en silenci i a distància. No els desanimava mai; sempre els feia veure que apreciava de debò el seu suport, la seva companyia, deixava que m'amanyaguessin una mica, només l'imprescindible per fer-los sentir necessaris, però no pas perquè notés que ho necessitava realment. Per ajudar-los a ells, en el fons. O potser no.

A més de vidu, sóc policia. De fet, ja ho era des de molt abans de convertir-me en vidu, en un vidu-policia. Vuit anys, aviat farà; vaig entrar al cos relativament gran, quan ja m'acostava al límit de l'edat d'ingrés. Quan vaig decidir que em presentava a l'edicte, ningú no va gosar fer cap comentari especial, ni a favor ni en contra. Tothom ho va veure com una cosa natural, una progressió previsible. Una sortida raonable per un mig arreplegat com ara jo.

(Fragment de Blau de Prússia. Barcelona: Columna, 2006, p. 17-18)